La imatge de Pilar Rahola avançant a corruixes i entre aplaudiments pel passadís per a convidats distingits d’una manifestació independentista ens aporta un signe tan interessant com contradictori: els uns l’acusen de vedetisme, els altres l’ovacionen i tots plegats la identifiquen com a una periodista influent molt connotada políticament. En tot cas, una periodista que ha arribat a ser influent tot esdevenint una vedet; res de dolent tot plegat sinó molt meritori.
Una figura com Rahola no sorgeix com un bolet ni tampoc es fabrica, cal que s’apleguin una sèrie de circumstàncies –unes, donades, altres, induïdes—per a obtenir un personatge mediàtic tan depuradament representatiu d’un cert esperit del temps.
És molt difícil convertir-se en una icona mediàtica en el camp del periodisme, tot mantenint-se en els límits estrictes de l’ofici de la informació. Cal per a això un ecosistema informatiu influent i solvent, i això, a Espanya, no ho proporciona ni la premsa impresa ni els informatius de televisió. Ni el franquisme, amb una televisió única, no va aconseguir fer estrelles dels presentadors de l’època ni a cops de sabatot. Va ser necessari esperar als inicis de la Transició quan l’aparició de Lalo Azcona i Isabel Tenaille ens va portar els primers periodistes televisius considerats informativament solvents i físicament atractius. Però Mercedes Milà, periodista de formació i de professió –recordeu que va ser reportera d’informatius a TVE Catalunya—va haver de passar-se a l’espectacle per ser ídol de masses.
D’aquí l’enorme mèrit que té el que ha aconseguit Pilar Rahola: agradi o no, s’ha encimbellat al capdamunt de tota una generació de periodistes catalans d’opinió. Aquest èxit pot ser explicat si no ens quedem en les fílies i les fòbies que ella desperta i mirem d’esbrinar els potencials comunicatius que poden explicar l’abast, limitacions i circumstàncies del personatge.
Anar a buscar el públic allà on és
El primer que cal és saber on és el teu públic per anar a buscar-lo. La popularitat de Pilar Rahola comença com a escriptora de ficció. La seva feina anterior com a periodista no li havia donat fama, ni com a redactora als informatius de TV3 ni com a tertuliana a programes de Ràdio 4, als anys 80. El públic lector que decideix els llibres més venuts a Catalunya són les senyores de mitjana edat, el públic lector real, en català però també en castellà. Un públic femení lector que té una sensibilitat coincident amb la televisió catalana, consumidor de ficció que creix amb les telenovel·les (Poble Nou, Nissaga de poder) i que decideix mes rere mes els llibres més venuts a Catalunya (Per cert: els homes gairebé no llegeixen ficció).
Aquest plantejament no va ser el primer; va començar amb Isabel Clara Simó, quan guanyava premis literaris i era entre els més venuts. Però Rahola té un magnetisme molt particular i una simpatia que la fan especial, a més d’altres elements de proximitat que analitzarem més endavant, i això la va fer superar la finestra d’oportunitat oberta per la predecessora valenciana en aquesta dimensió. El públic popular format per l’alfabetització en català hi era però Rahola va saber anar a buscar-lo.
Una periodista intel·lectual que se l’entén
Per connectar amb la gent cal fer-se entendre. Pilar Rahola és periodista i se l’entén el que diu, dues circumstàncies que no sempre coincideixen. La crisi actual del periodisme té una raó ben senzilla: no s’expliquen coses que interessen la gent, no s’expliquen les coses que cal explicar, el que es pretèn explicar es fa a mitges i el que s’explica no s’entén. La gent esperava dels periodistes que els expliquéssin el com i els per què, i quan han cregut que no ho feien els ha retirat la confiança.
Però Pilar Rahola parla el llenguatge de la gent, sap establir-hi complicitats (emocionals, de referents comuns, de sensibilitats) i “diu les coses clares”, o així ho creu el seu públic. Ho podem posar entre cometes tot el que calgui, però el periodisme i el discurs crític públic han estat contaminats per la llengua de fusta de les ciències socials, el llenguatge críptic, pretensiós i infumable que s’estén dels papers d’investigació al conjunt de la cultura de manera que es confón indegudament el primer i la segona.
Pilar Rahola fuig com gat escaldat del llenguatge i referents culturals del món dit progressista, conscient que l’aparença d’intel·lectual resta més que suma en els populismes ascendents, com ha demostrat Donald Trump, i que les esquerres no només han perdut l’hegemonia cultural sinò el domini del llenguatge que comunica realment i no el que es limita a exposar i argumentar.
Comunicar una sola idea i encarnar-la
Per influir cal centrar-se en una idea i repetir-la a bastament. Les directrius de la comunicació populista neoliberal, com abans ho van fer els totalitarismes, indiquen que cal insistir sempre en una sola idea, per bé que es presenti des de diversos angles. Sigui a la seva columna a la premsa, a la televisió o a les aparicions publiques, Pilar Rahola no només exposa una idea sinó una cosa millor: apareix ella personalment assimilada a aquesta idea. La corporeització d’una idea és la culminació d’un procés de comunicació personal.
Ser a tot arreu
Com més visibilitat, millor, i sense mesura. Aquells als quals Pilar Rahola els desagrada li critiquen el que és una de les seves virtuts: ser-hi a tot arreu. A La Vanguardia, als programes més diversos de TV3, a plataformes polítiques i en esdeveniments de tota mena. La persona assimilada a la idea projecta així un efecte de ubiqüitat que impulsa un altre: una imatge de marca. Hi ha una cosa millor que el “que parlin de mi encara que sigui bé”, de Salvador Dalí: que parlin de tu bé i malament alhora de manera que no hi hagi cap més remei que comptar amb la teva presència en tots els camps de la vida social. La diversificació de la presència contribueix a la potència del propi nom com a marca. Pilar ha aconseguit quelcom molt difícil: tenir marca, plataforma i públic alhora.
Imatge de coherència
Cal fer-se percebre com a coherent per a fer creïble la idea fonamental. Aquesta presència diversificada es centra en una idea axial però projecta la sensació que l’autora s’ocupa d’una gamma de centres d’interès i qüestions tan diverses com el feminisme, l’educació dels fills, el civisme, la defensa dels animals, el vegetarianisme, la denúncia del totalitarisme islamista o el dret d’existència de l’estat d’Israel. Que sigui molt sovint previsible en el tractament d’aquests afers per part dels lectors accentua la imatge de coherencia, que és molt apreciada en determinades mentalitats. Les esquerres, que en la seva versió més hardline consideren la coherència com el non plus ultra –encara que es basi en repetir sempre els mateixos errors—critiquen Rahola precisament per practicar el que ells proposen. Vegeu com Julio Anguita, invariable en el seu pensament, és encara altament celebrat per molts.
Proximitat amb el poder i la gent alhora
El poder no és problema si et beneficia i millor encara si fas creure que pots beneficiar-ne d’altres. El problema dels periodistes amb el poder és el de les papallones amb la llum: és molt atractiu però una proximitat excessiva t’acaba cremant. Però la cosa és diferent quan estàs immers en un moviment tan peculiar com és l’independentisme català, i en particular a causa de la similitud d’aquest amb el peronisme clàssic argentí. Un moviment amb una dinàmica de forces vertical que fa que el govern busqui la mobilització del “poble” per a resoldre obstacles; que el govern, malgrat disposar d’un fort poder executiu, simuli tenir-ne poc (el general Perón posava davant seu Evita, l’advocada dels pobres; Pujol simulava, com Pla, ser un pagès; Macià es feia passar per un avi protector quan era un militar professional d’alta graduació; Torra aparenta ser un pobre home).
Rahola circula amb comoditat per aquesta línia vertical de tal manera que, quan és a dalt, fent una paella o una festa amb els qui manen, ho presenta com a una costellada, i quan és a baix, es deixa percebre com a algú que està ben relacionat amb els dirigents i que per tant val la pena ser-hi a prop. En aquestes condicions un no es crema amb la llum del poder sinó que hi carrega energia. Així és percebuda com a mitjancera entre el poder percebut com a benèfic i el poble que el vota, i en les dues direccions de l’eix vertical: Evita de curt abast local però que manté greixat el canal de comunicació vertical.
Franquesa i expressió planera
El populisme, arreu del món, es presenta com a un desvetllador d’impostures a través d’un efecte de sinceritat. Els primers intents d’eleccions “creïbles” en la “democràcia orgànica” de Franco (les eleccions a procuradors en Corts) van tenir un precursor excel·lent del populisme neoliberal actual: Eduard Tarragona i Corbella, empresari que es presentava a Barcelona amb el lema (en català) “Al pa, pa, i al vi, vi”. Tarragona s’inspirava en Lerroux però darrere el populisme puigdemontista hi ha la pràctica inspirada pels thinktanks de Trump.
Pilar Rahola busca una complicitat amb el seu públic, un cop identificat adequadament, que li permeti prescindir no només del llenguatge pretesament intel·lectual sinó que faci que tot haver passat per ser diputada al Congrés dels Diputats, regidora a l’Ajuntament de Barcelona i dirigent de dos partits polítics, PI i ERC, sembli que mai s’hagi sotmès a les servituds de la política executiva. La seva virtut culminant consisteix, precisament, en haver tingut una fortíssima vinculació institucional i executiva, haver estat íntimament lligada al poder autonòmic català i tot i això ser percebuda pels seus com a una personalitat independent i alhora líder d’un moviment polític. Cap periodista, opinador, intel·lectual, spin doctor, assessor o dirigent polític català, ni cap altra personalitat pública influent, ha aconseguit res de semblant.
Context
Molta gent creu que n’hi ha prou amb diner, poder polític i poder mediàtic per a fer que una persona esdevingui un comunicador potent i influent. Hi cal però no tant ni això s’aconsegueix en un tres i no res o amb un ordeno i mano; fa falta un talent que no es compra a la farmàcia ni s’hi engipona com un vestit a mida. Massa polítics tenen mentalitat d’encarregat de fàbrica i pensen que hi ha prou amb etzibar les ordres de l’amo per a que les coses es facin. Tot comunicador veritable, ens agradi o no, és autèntic perquè comunica amb el seu públic a partir d’una comprensió intuitiva del que els vincula a tots dos. La comunicació a Europa beu massa d’una sociologia postmarxista i d’una crítica cultural recolzada en l’escola de Frankfurt i molt poc conscient de la recerca dels pragmàtics de Palo Alto com Watzlawick, Bateson i Birdwhistell que feia atenció als vincles que es donen als processos comunicatius interpersonals.
Quan les dretes es van proposar conquerir l’hegemonia cultural per fer-se amb l’hegemonia política –recordeu la tesi del capitalisme popular de Margaret Thatcher i Ronald Reagan—van començar per contraposar a la cultura d’esquerres una nova generació d’intel·lectuals de dreta amb una potent intuició comunicativa: Alain Finkielkraut, Bernard Henry Levy, Michel Onfray i d’altres, els “néo—réacs”, els neoreaccionaris. A Catalunya el pujolisme va voler crear una avantguarda pròpia puix el mateix Pujol jugava ferotgement a la contra d’uns periodistes, intel·lectuals i figures de la cultura que els sabia oposats a ell i als quals volia desarticular com a teixit creador d’opinió.
Va voler ajudar a néixer una fornada de pensadors nacionalistes, alguns d’ells d’una gran qualitat literària com Baltasar Porcel o Vicenç Villatoro, va afavorir l’ascens de periodistes igualment excel·lents, com Francesc-Marc Àlvaro o Antoni Bassas, però ben aviat es va adonar que el punt feble de l’hegemonia d’esquerres estava, precisament, en el seu intel·lectualisme, la dificultat d’adaptar el seu pensament crític a noves realitats, el recel frankfurtià de la cultura mediàtica i la relativa dependència de la universitat i els partits i organitzacions generadores del llenguatge de fusta, “langue de bois” que pretén argumentar però que no comunica, és a dir, posa en comú idees entre les persones.
L’avenç d’una cultura de l’entreteniment afavoriria una “polonització” de la política (paraula amb la que al·ludeixo a l’assimilació a formes representatives i lingüístiques pròpies del programa de TV3 Polònia) i va marcar un canvi d’era: són Toni Soler, el productor d’aquest programa, i Miquel Calçada, animador de programes d’entreteniment ideologitzat els qui reben l’encàrrec de reposicionar el mite del 1714 per a les joves generacions post-Moviment de Defensa de la Terra i assimilats. Els “néo-réacs” ja no seran escriptors demòcrata-liberals moderats sinò activistes desacomplexats en les formes i cultivadors d’un cert brutalisme verbal, com Jordi Graupera, Bernat Dedeu, Jordi Galves o intel·lectuals orgànics proveïts d’una missió i desprovistos de manies com Vicent Partal i Agustí Colomines. La mutació independentista del nacionalisme posa per davant una nova fornada de “condottieri” que no ténen res a veure amb els intel·lectuals del catalanisme clàssic més o menys tocats de noucentisme, que eren nacionalistes però al capdavall gelosos d’una independència intel·lectual personal.
El context de l’èxit de Pilar Rahola és precisament ser una comunicadora intuitiva conscient alhora de les febleses de la cultura d’esquerres i del gran potencial del peronisme català i que sap situar-se en el centre tant dels intel·lectuals noucentistes (dels quals prové i als quals entén) com dels nous executors del poder hegemònic, als quals supera a còpia de coneixement del seu públic. No es preocupa per aparèixer com a sofisticadament llegida com ho fan els pretensiosos del brutalisme (ella és més llegida que ells) i es gronxa en la cultura mediàtica tot fent-se estimar en un joc de proximitats molt més sofisticat. Les esquerres i la seva cultura, mentrestant, no hi tenen res a fer perquè no han entés ni un borrall de tot això plegat.
Catalunya Plural, 2024 
