Per a molts Barcelonins el Carmel no existeix, tan sols és un nom llunyà associat amb la misèria d’uns anys que, per sort, quedaren enrere. Si els nostres ciutadans es preocupessin més per aquest indret elevat potser descobririen la importància de la seva feina envers assolir una veritable Democràcia municipal. Ells, junt amb els habitants de Torre Baró, foren els que ocuparen l’any 1973 un ple de l’alcaldia porciolista per a protestar davant el desgavell al que es veia sotmès el barri des la fi de la Guerra Civil. Aconseguiren la dimissió del malson i mostraren el seu rostre al món, fins aleshores conegut per uns pocs lectors feliços per la claríssima denúncia que Juan Marsé exposà a la seva sensacional Últimas tardes con Teresa.
Marsé feu de Pasolini a Barcelona. La seva historia d’amor entre les dues realitats de la capital catalana és immortal, però de poc serví per a generar consciències. Sembla com si la muntanya pelada només fos noticies entre ensorraments i desgràcies. Alguns recordaran la produïda per les obres del metro durant 2005. Encara avui, quan passejo amb els meus alumnes per la zona, em sorprèn el morbo que desperta l’anècdota, causant del famós Vostés tenen un problema i aquest problema es diu 3% de Pasqual Maragall.
El barri és molt més que tot això. Té nom des de 1864, quan s’erigí l’homònima ermita, avui mig amagada entre la lletjor de la nova església preolímpica i l’opulència gastronòmica del bar Delicias. Des de fa més d’una dècada els veïns superen les empinades rampes del seu territori mitjançant escales mecàniques i ho agraeixen. Puc assegurar-vos l’infern que són algunes d’aquestes pendents, abans útils a la Montesa per a les proves de resistència de les seves motocicletes. Les efectuaven al carrer Llobregós, on servidor s’encoratjà la tarda d’un diumenge estiuenc amb la fita de fer les fotos que il·lustren el text que ara mateix llegiu.
Abans d’arribar a Llobregós, una ascensió digna de l’extinta Escalada de Montjuic, vaig passar per Horta, des d’on vaig pujar fins a la rambla del Carmel, una de les grans pífies prèvies als jocs. La inauguraren l’any 1988 i el seu aspecte sembla el d’un videoclip de David Bowie amb excés de tràfec i una demencial partició. Si un arriba al seu final, o principi, trobarà un surrealista homenatge a les brigades internacionals just on comença el túnel de la Rovira, coronat a la seva part superior per carrers angosts amb domicilis construïts pels pobladors del cim, homes i dones abnegats provinents de tots els punts cardinals, homes i dones que malvisqueren en aquest reducte infecte pel Franquisme, incapaç de proporcionar cap transport públic fins els primers anys seixanta, potser per això el Pijoaparte robava motos per a poder tornar a casa i, ja posats, guanyar una mica de calers.
A la cruïlla entre la rambla i Llobregós, mig ocult darrere una farmàcia, llueix el frontó del que fóra l’Ateneu del barri. No sé qui pensà la remodelació de la principal avinguda del nostre passeig d’avui, però us puc ben assegurar que no havia estudiat la Història del Carmel. Altrament el seu aspecte seria ben diferent.
En canvi, volgueren crear un espai amb molts referents d’esquerra, com la plaça Allende, un estrany paratge de doble planta que serveix com a contraproposta cada onze de setembre en homenatge al president xilè assassinat l’any 1973.
Anem al gra. Des del segle XVIII fins al fatídic 1939 proliferaren masies i finques d’estiueig. Hi havia terreny lliure per a construir i la tranquil·litat de l’ambient era eixordadora. Mercè Rodoreda ens ho recorda al seu Carrer de les Camèlies, però tampoc fa falta anar als llibres. O sí.
Assalto el tram més salvatge. Suo com un animal. Conec el que trepitjo. Deixo enrere el mercat, una de les boques de metro i estrenyo els dents abans d’assolir les escales mecàniques que em conduiran al carrer de l’Hortal, excel·lent i estret mirador cap al meu objectiu de la jornada. Sospiro un instant, contemplo la visió de la Barcelona perifèrica, em distrec pensant a la ceràmica de la finca de l’esquerra i procedeixo a sacsejar-me les gotes per a admirar com es mereix, la Torre Libro, supervivent entre murs de ciment, immens blocs de pisos i una estructura urbana marcada per molta, massa especulació.
És fàcil imaginar-la com una princesa solitària quan Antoni Maria Alcover (Manacor, 1862-Palma de Mallorca, 1932) decidí edificar-la per a transcórrer breus períodes a la nostra ciutat. Qui sap si optà per aquest indret tot recordant l’exemple medieval de de la mare de Déu del Coll, al carrer Santuari. Alcover és una víctima més de la nostra amnèsia contemporània. L’any 1906 impulsà el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana, fou el primer president de la secció filològica de l’Institut d’Estudis Catalans i mantingué dures picabaralles amb Pompeu Fabra, a qui considerava un pèssim gramàtic.
La seva memòria, plena d’amor per tot allò llibresc, queda reflectida a la senzillesa de la seva finca carmelita, encara avui envoltada d’un silenci majestuós. D’ella, a més del seu superb estat de conservació, destaca el llibre al centre del seu frontó, la seva simplicitat decorativa i el dubte legítim de si la canvià amb el pas dels anys perquè té un aire més noucentista que modernista, però aquesta possibilitat hauria de quedar descartada pels postulats propugnats pel seu propietari.
La torre, a la frontera entre Hortal i Fastenrath, viu la seva existència enmig d’un secretisme que no convé rompre. Es una joia aliena al soroll, i així ha de romandre. Contemplar-la és un premi, un estímul per a les cames i un somni pels ulls. Quan la vaig deixar enrere vaig dubtar si apropar-me a la masia de Can Mora, des d’on es divisa l’aeroport, o refer el camí. La calor em desvià cap al seny.
Catalunya Plural, 2024 
