L’auto de l’Audiència Territorial de Schleswig-Holstein, al nord d’Alemanya, que resol extraditar a Espanya Carles Puigdemont per presumpte delicte de malversació de fons públics, però no pas per rebel·lió, no és que doni la raó als independentistes catalans, sinó a qualsevol ciutadà que hagi presenciat -sense haver-ne d’estar d’acord- algun dels molts actes multitudinaris en els darrers vuit anys del sobiranisme català. El to pacífic, s’estigui a favor o en contra de la independència, ha estat una constant en les manifestacions i concentracions a Catalunya.
La resolució del tribunal d’aquest land del nord d’Alemanya és una bona notícia perquè torna a centrar el conflicte lluny de la judicialització i més a prop del camp de la política i, per tant, del diàleg. És el que buscava Pedro Sánchez: deixar de donar arguments al processisme per seguir alimentant un conflicte polaritzat entre independentistes i unionistes (o constitucionalistes). I és el que va insistir la vicepresidenta del Govern espanyol, Carmen Calvo, en saber la resolució: “Que tot entri en l’àmbit de la política, que és en l’únic àmbit en què es pot resoldre [el conflicte]”.
L’auto coincideix amb el que es va viure el 20 de setembre davant el departament d’Economia, amb Jordi Sánchez i Jordi Cuixart pujats sobre un cotxe de la Guàrdia Civil, i que el documental 20-S (produït pe MediaPro), que va emetre recentment TV3, no deixa marge a cap interpretació esbiaixada: no hi va haver rebel·lió. Només un acte multitudinari i espontani de protesta als carrers en la línia del que va passar arran sentència de “La Manada”.
La decisió del Tribunal Suprem espanyol ha estat, però, la de rebutjar l’entrega de Puigdemont només per malversació de fons públics (una pena molt menor que la de rebel·lió o sedició). Insisteixen en la rebel·lió. I no obstant aquesta rebel·lió només existeix en les fake news i comentaris allunyats dels fets reals. La imatge de la justícia de l’Estat espanyol queda clarament danyada en la seva reputació i, per sort, això obre el camí perquè el desglaç i el diàleg se situïn en el camp només de la política. Ni en el camp de la justícia ni en el mediàtic. Estricament en el camp polític.
Per tant, aquest auto també ens està dient que la imputació als polítics empresonats amb la presó preventiva és una aberració que només s’explica per la mentalitat i la visió del món del magistrat que instrueix el cas, Pablo Llarena, que s’ha cregut una realitat a base de titulars falsos del “cola-cao” del Madrid de dretes i ultradreta. Qui, per exemple, conegui personalment Raül Romeva i encara més conegui la seva trajectòria d’eurodiputat pacificista i ecologista a Brussel·les, només pot trobar en la imputació d’instigador a la violència un acudit de mal gust, una ignomínia o bé una burla al sentit comú.
La primera vegada que vaig sentir l’expressió “el cola-cao” madrileny va ser en un simposi a Àvila fa 25 anys de boca del periodista Graciano Palomo, biògraf d’Aznar. Eren temps de l’anomenada “ansonada”, un grup de periodistes al voltant de qui aleshores era el director del diari ABC, Luis María Ansón, un monàrquic a ultrança ideòleg de la dreta conservadora espanyola, envoltant d’altres periodistes com ara Pedro J. Ramírez, Antonio Herrero o Pablo Sebastián, que van conspirar per enderrocar el PSOE de Felipe González.
El “Cola-Cao” de Madrid fa referència a un grup selecte o elit política i periodística que sigui d’un color ideològic o d’un altre té la capacitat d’influir en l’opinió pública espanyola, molt sovint fent passar per rumors o simplement notícies falses allò que succeeix a la villa y corte, és a dir, el Madrid capital d’un dels estats més antics d’Europa.
Doncs bé, el “Cola-Cao” de Madrid és amb aquella famosa portada de l’ABC, “Igual que Franco, pero al revés: persecución del castellano en Cataluña”, un dels precursors del que des de fa dos anys -amb la campanya electoral de Donald Trump- es coneix com fake news: fer passar per cert, i aconseguir que sigui creïble a ulls de molta gent, el que objectivament és una falsedat contrastada.
Alemanya, malgrat ser un Estat federal, té una mentalitat regionalista purament folklòrica. Ni tan sols ser bavarès implica un sentiment nacionalista. L’única nació és l’Alemanya. L’Estat de les Autonomies té uns nivells d’autogovern, especialment Catalunya i Euskadi, que fan del Regne d’Espanya un dels estats més descentralitzats del món i amb la pervivència d’uns sentiments identitaris plurinacionals ben sòlids.
Que un tribunal alemany vegi clarament que els fets de setembre i octubre de l’any passat no van ser un acte de rebel·lió contra l’Estat i la seva unitat no sols desmunta el relat fals construït pels ministres de Rajoy i la caverna mediàtica, també ens situa davant la realitat actual d’una forma extensa de fer política i periodisme basat en la recerca constant de la destrucció de l’adversari; fins i tot, si cal, passant per sobre, trepitjant barroerament la realitat objectiva dels fets. No calia haver vist el documental de TV3 per saber que els fets relatats per Llarena es basen en fake news, en titulars de diari d’aquest “Cola-Cao” de Madrid, en comentaristes i tertulians, molts quota del Partit Popular.
Ara, un tribunal d’un land alemany -per cert, on el fort vent és un dels trets de la seva climatologia- ha posat davant la justícia espanyola aquell mirall que l’escriptor realista francès Stendhal, a El roig i negre, demanava posar quan es novel·lava la realitat.
Catalunya Plural, 2024 
