El grup barceloní Tribade, format per Bittah, Masiva Lulla i Sombra Alor, acaben de llençar el seu primer treball “Las Desheredadas” on fusionen músiques urbanes com el dembow, l’afrotrap, el reggaeton, el dancehall o el techno, sense fer-li fàstics a samplejos àrabs, percussions llatines, tocs de soul i fins i tot flamenc. El seu nom, Tribade prové del grec i es refereix a un tipus de pràctica sexual entre dues dones.
La música i l’actitud d’aquestes tres dones s’allunya del rap de cadenes, cotxes llampants i dones en bikini, dones ornaments. Les Triabade proposen una barreja temàtica anticapitalista i feminista amb cites d’Angela Davis, Safo de Lesbos o Silvia Federicci i una estètica propera al Moviment SCUM de Valerie Soalnas.
Què significa Tribade?
Amor entre dones o “no te portes mal que llevamos tijeras”.
Qui són els vostres referents del món del rap actual?
Lenylen, Dellafuente, Gata Cattana, Maka, Shadia Manosur, Princess Nokia, Iamddb. Alguns a nivell de lletres i discurs no ens agraden, però en l’àmbit musical ens semblen brutals.
…i les vostres les influències musicals?
Doncs des del rap clàssic, passant pel punk, oi!, ska, rumba, flamenc, soul, r&b, coses més electròniques…
El rap igual que el regaetton sol tenir un alt component de masclisme que Tribade, Chocolate Mix o Tremenda Jauría reverteixen.
Encara cal més música male-free?
Si, però altres estils musicals també tenen un alt component masclista i patriarcal i no reben la crítica. Només cal anar als clàssics del rock, pop o l’indie i trobar lletres força misògines que superen a qualsevol de les músiques urbanes. Hi ha un component eurocentrista i blanc en aquesta crítica cap a la música llatina, afrodescendent i de barri. La idea és fer la música que ens agradaria escoltar, ballable o ben feta i amb un missatge que no denigri cap col·lectiu oprimit.
A la cançó Gaupasa parleu de festes no mixtes (sense homes cis). Per què aquests espais són necessaris?
Són espais segurs on es minimitzen les agressions i on ens sentim molt còmodes. És un tipus d’oci que com a feministes veiem necessari per a l’empoderament fora dels cercles amb dinàmiques heteronormatives. Tot i que, a vegades i sempre que es pugui també pot ser bo sortir del cercle i provar de confrontar i reocupar espais on la presència de dones, bolleres i trans és menys comú.
La música compromesa com la vostra on parleu de gènere, classes oprimides, sexualitats dissidents… corre el risc de ser música pamfletària?
No, si es pren la música com acte polític cal cuidar-la, ja que és el canal, com s’ha de cuidar l’estètica o presència de qualsevol missatge que tingui una intenció de conscienciar o crear debat. S’ha de buscar l’equilibri entre la lírica i el contingut polític o missatge, sinó, per molt bo i necessari que sigui allò que vols transmetre ningú ho escoltarà i la intencionalitat política queda totalment reduïda.
Els feminismes estan al centre del debat, també en els sons urbans. Què en penseu de les trap queen com Bad Gyal o de les raperes com Cardi B? Són feministes?
Trobem que a moltes companyes de la indústria musical se les qüestiona més que no pas als homes, a qui mai se’ls hi pregunta si són masclistes. Nosaltres com a companyes i amb la intenció de generar sororitat, creiem necessari evitar la misogínia i la rivalitat i entendre que cadascú té els seus processos. La crítica ha d’anar dirigida cap a la indústria i sistema que instrumentalitza el feminisme i certs discursos quan veu que s’hi pot treure rèdit d’algun tipus.
La cultura a Barcelona és elitista?
Sí, la cultura, l’esport, l’habitatge, l’educació… És molt més econòmic el consum de l’oci “mainstream” (alcohol, festa…) que no pas anar al cinema o al teatre. Cal una cultura a l’abast de totes.
Una cultura per tothom és una cultura transversal i interclassista. Com integrem el feminisme en les lluites socials?
Històricament, el patriarcat és anterior al capitalisme, així que cap de les alternatives anticapitalistes per se seran feministes si no es fa un treball previ. Primer de tot, cal que la lluita de classes entengui les necessitats de les dones com a una lluita prioritària, no parcial, ni secundària. D’una manera transversal, que afecta molts aspectes de la vida que no es redueixen a la realitat pròxima de les dones i a reivindicacions concretes. Entendre el feminisme com a antítesis al capitalisme. Òbviament, cal reivindicar la fi de l’esquerda salarial, però també cal reivindicar que són els homes, de la classe que siguin, qui ens han de deixar de violar i agredir.
Quin raper escoltàveu i ara us resulta un masclista recalcitrant…?
Cheb Rubën, Shotta, Costa, Crema, Iván Nieto, Morodo…
Cal seguir reivindicant que les dones poden fer música? Per què encara costa que es programin dones als festivals?
Vivim en una societat patriarcal i la presència de dones, no només en la música, sinó en la cultura en general i àmbits públic, càrrecs, etc. és molt reduïda. Per exemple, les dones són les que històricament s’han encarregat de les tasques de cuina a les llars, però qui té més estrelles Michelin i més renom en el mon de la cuina són xefs homes.
Cal seguir, més que reivindicant, normalitzant la presència de dones en els escenaris, però no solament això, també la presència de tècniques de so i de llum, organitzadores, road-managers, etc.
Quina música escolteu i no es pot dir? Quin és el vostre guily plesaure musical?
Tot allò políticament incorrecte, però que ens flipa: Arcangel, Don Omar, Romeo Santos, CardiB, Iamddb…
Catalunya Plural, 2024 
