Llatinoamèrica és, des de 2016, la regió a la qual pertany la major part de la població estrangera de Barcelona, segons les estadístiques de l’últim informe del Departament d’Estadística i Difusió de Dades de l’Ajuntament de la ciutat. A més, a diferència d’altres nacionalitats del continent, els centreamericans són els que més han augmentat a la capital catalana entre el 2009 i el 2018: un 63%.
La xifra contrasta amb la realitat migratòria sud-americana, ja que els ciutadans provinents d’aquests països van disminuir un 37% en aquest mateix període. Malgrat això, els últims continuen sent majoria a Barcelona, en tractar-se de 12 nacionalitats diferents de països molt més poblats que els vuit que integren l’Amèrica Central.
Per entendre aquesta disjuntiva, cal analitzar el context que envolta el fenomen migratori a les dues subregions, amb testimonis d’estrangers que expliquin les principals raons que han motivat la seva mobilitat.
A Centreamèrica la gent se sent insegura
Les situacions d’inseguretat i inestabilitat econòmica són els principals motius que impulsen a les persones a deixar les seves llars, sobretot a Hondures, El Salvador i Nicaragua, països on s’estenen les bandes més perilloses del continent americà. De fet, els hondurenys són la nacionalitat americana que més ha crescut en aquests 10 anys -un 161% més- i va arribar a ser en 2018 la segona nacionalitat americana (la primera és Colòmbia) amb més habitants a Barcelona: van ser comptabilitzats 9.542, gairebé tres vegades més que el 2009, quan havien 3.649 hondurenys, segons l’informe de l’Ajuntament.
Però els números no expliquen la crisi personal dels immigrants, que en molts casos es tracta d’històries disposades a ser comptades entre el menyscapte emocional.
La Mirna, que prefereix que l’anomenin així i no pel seu nom real, va abandonar Hondures el 2015 i va viatjar a Barcelona, on viu actualment. Ho va fer per suggeriment d’una compatriota arrelada a Barcelona que es va oferir ajudar-la. La universitat hondurenya on la Mirna estudiava estava en vaga, no trobava feina, i a més tenia una filla d’un any.
En algun moment va considerar que esperar que la situació millorés al seu país seria una bona opció. No obstant això, passava el temps i no hi va haver canvis que satisfessin les seves necessitats ni les de milers d’hondurenys que buscaven estabilitat i no l’aconseguien. “Una família al meu país pot tenir casa, cotxe, un negoci, però no té seguretat. Les bandes exigeixen impostos de guerra quan veuen un negoci gran i contacten amb l’amo per extorsionar-lo. Li demanen una quota setmanal i, si no la reben, comencen a amenaçar”, comenta la Mirna, encara una mica indignada per la realitat del seu país.
En aquest context va acceptar migrar sola per trobar una feina que li permetés estalviar i després retrobar-se amb la seva família.
La jove recorda que durant el trajecte en bus cap a l’aeroport, abans d’emprendre el viatge, tres persones li van robar les seves pertinences. Tot i que la situació tenia un caràcter tràgic, això la va motivar encara més a deixar el seu país. Quan va arribar a Barcelona va trobar persones que la van ajudar a aconseguir una feina. Posteriorment va reprendre els seus estudis d’odontologia, i va llogar un pis per a ella i la seva família, a la qual va portar al cap de 22 mesos d’instal·lar-se en aquesta ciutat. “Em sento agraïda perquè cada porta que vaig tocar, es va obrir”, expressa la Mirna, aquest cop amb un to d’alleujament.
Malgrat que la migració d’hondurenys ha crescut a Barcelona, la majoria intenta arribar als Estats Units. No obstant això, les xifres de l’Observatori consular i Migratori d’Hondures (Conmigoh), demostren que al voltant del 60% d’ells són deportats al seu país.
Una situació similar passa a El Salvador, un país que va augmentar un 69% la seva població a Barcelona entre 2009-2018.
El Santiago tampoc revela el seu nom real amb l’objectiu de cautelar la seva seguretat. Va arribar des d’El Salvador a Barcelona fa quatre anys i encara no ha pogut retrobar-se amb la seva família. Comenta que migrar a Espanya va ser la seva “última opció”, després de ser segrestat per les “maras salvatruchas”, la perillosa organització criminal de la qual va poder fugir quan una sirena policial va distreure als seus captors en un poble salvadorenc.
Mentre estava segrestat, el van colpejar fins a deixar inconscient. “Quan vaig recuperar el coneixement, vaig sentir que li deien a un noi d’uns 14 anys que matar-me seria la seva prova; vaig pensar que era el meu final”, recorda.
Centreamèrica és una regió colpejada fortament per les bandes originades en els anys 80s en ciutats de l’oest nord-americà amb alt índex d’immigrants centreamericans, que posteriorment van ser deportats. Les maras, com coneixen a aquestes bandes, extorsionen, segresten, assassinen, trafiquen armes, drogues, i a més exigeixen als joves a sumar-se a les seves files.
En l’actualitat, la presència d’aquestes màfies al centre d’Amèrica és la principal causa de l’èxode de l’anomenada “caravana de migrants” amb rumb als Estats Units.
De fet, immediatament després del segrest, el Santiago i la seva família van intentar arribar a aquest país, però a la frontera entre Mèxic i els EUA es van separar enmig d’un rastreig policial. El Santiago va romandre detingut pel Departament de Migració nord-americà durant set mesos, en els quals van passar alguns interrogatoris fins que finalment el van deportar. Hi va haver un segon i tercer intent d’arribar al mateix país, sense aconseguir-ho, fins que va reunir nous requisits per viatjar. Aquesta vegada el destí era Espanya.
Arrelar-se a Europa no va ser fàcil, i va aconseguir fer-ho amb l’ajuda econòmica que rebia dels seus familiars que sí que van aconseguir entrar al país nord-americà. Ara viu a Barcelona, treballa, i assisteix a un taller d’escriptura creativa on comparteix entre companys la seva arriscada experiència. El Santiago sap que reunir-se amb la seva mare i germans serà possible algun dia, encara que l’estratègia per fer-ho no la té clara.
El retorn de sud-americans per la depressió econòmica espanyola
Els sud-americans, en canvi, són els que han perdut més població resident a Barcelona des de 2009, quan hi havia 105.381 estrangers d’aquesta regió. Només Equador i Bolívia en representaven al 38%, però actualment són les dues nacionalitats que més han baixat la seva població estrangera resident a la ciutat.
El 2009 vivien 22.210 equatorians en aquesta ciutat i a partir de llavors, el declivi va ser cada vegada més precipitat fins a reduir-se en un 65% el 2018 respecte deu anys enrere. De fet, ha sigut la nacionalitat americana que ha registrat una caiguda més gran.
La Elcira Roque va arribar a Barcelona des de l’Equador el 2002, quan el país sud-americà encara patia estralls pel canvi dràstic de la moneda nacional i la congelació dels dipòsits bancaris ocorregut el 1999. Aquella situació va obligar a milers d’equatorians a migrar a països econòmicament estables, entre ells Espanya.
A Barcelona, l’Elcira i la seva parella s’hi van establir i hi van criar durant 11 anys els seus dos fills. Però el 2013 van haver de renunciar als seus llocs de feina quan la crisi espanyola que va començar el 2008, els va repercutir en la seva economia així com en la d’altres sud-americans que van començar a retornar als seus països, ja que aleshores, Equador ja s’havia recuperat del problema de finals dels 90s.
El segon país que més ha reduït la seva població a Barcelona és Bolívia. Els ciutadans d’aquest país es van reduir a la meitat entre 2009 i 2018. Quan va començar la crisi espanyola que va motivar el retorn dels migrants, els governs de l’Equador i Bolívia van reaccionar. Van crear plans de retorn voluntari que consistien en l’exoneració d’impostos per al trasllat del parament de la llar i de certs tipus de vehicles. Bolívia, per exemple, oferia als seus migrants l’accés a crèdits i a habitatges socials una vegada tornaven. Això va incentivar el retorn progressiu d’equatorians i bolivians, enfront de les pèrdues de les seves ocupacions i estalvis, això últim com a producte de les hipoteques que
obligadament havien de pagar als bancs espanyols.
La resta de països sud-americans també han contribuït al fet que la regió hagi reduït el seu percentatge de població a Barcelona. Els argentins, per exemple, van passar de ser 9.763 l’any 2009 a 6.706 el 2018- un terç menys-; mentre que els colombians, un altre important grup d’immigrants, van disminuir en un 25% en el mateix període.
No obstant això, l’informe de l’Ajuntament també demostra que en els dos últims anys hi va haver un increment de 6,6% en la taxa de creixement de sud-americans a Barcelona. Lluny que les xifres tornin a ser les de 2009, la veritat és que el nombre de població estrangera pot variar considerablement cada any, producte dels fenòmens socials que no distingeixen banderes ni nacionalitats.
Catalunya Plural, 2024 
