Sempre m’ha fet gràcia la ignorància producte de la divisió administrativa, i bona part de culpa és de l’habitual al·lusió, potser us canseu d’ella algun dia, a la peresa ciutadana. La majoria viu massa contenta als seus barris sense voler freqüentar els aliens.
Començo d’aquesta manera la sèrie dedicada a Horta perquè des de ben petit he patit la confusió dels meus orígens. Sóc del Guinardó, un altre lloc més aviat invisible, al límit perifèric pels del centre, i això m’ha obligat sempre a matisar la resposta al voltant de la meva provinença, doncs quan em preguntaven sobre la mateixa sempre responia a les clares amb el nom del meu barri per a rebre la típica rèplica d’ah, Horta-Guinardó, i no, són ens geogràfics distints units per l’ordenació de 1984, massa poc precisa i només millorada quan s’acceptà i s’imprimí al mapa l’existència de setanta-tres barris, idonis per a elevar les identitats d’una ciutat on tots som barcelonins, però encara més de la pàtria xica, sobretot en aquells racons annexionats fins a perdre, només aparentment, la seva condició de pobles.
Dit això, no està de més criticar l’actual Ajuntament pel seu absolut menyspreu envers el petit patrimoni, com si els hi importés poc o res salvar-lo mentre l’espai cau a una terrible homologació. Horta tampoc es lliura d’aquest desastre, i gairebé és un miracle veure encara dempeus el carrer d’Aiguafreda com a darrer vestigi de les llegendàries bugaderes d’aquesta zona a vessar d’aigua, principal font econòmica del seu territori durant el passat independent junt amb l’adob de pells.
El poble s’articulava a partir de l’església de Sant Joan d’Horta, si be ara mateix és impossible ensumar aquella pau rural plena de masies, de mica en mica acompanyades de cases d’estiueig, més freqüents amb l’arribada de la Modernitat, propulsada pel tramvia, excusa perfecta per unir el seu traçat al de la capital catalana fins a englobar-la l’any 1904.
La plaça Eivissa, protagonista d’avui, conté al seu interior de nou-cents vint-i-quatre metres quadrats alguna reminiscència pretèrita, com l’edifici, datat el 1777, a tocar del carrer de Fulton; quan s’erigí formava part de les propietats de Pere Pau, primer senyor d’una llarga nissaga recordada per un carrer on resisteix l’Ateneu Hortenc, fundat el 1864 i traslladat a la seva actual ubicació a principis del Nou-Cents. A pocs metres és visible una de les proverbials torres d’aigua, omnipresents a qualsevol recorregut.
Si tornem a la plaça la contemplarem com un indret mig festiu per la seva proliferació de bars entre immobles modernistes, un destacable per la seva estretor, sempre favorable a certa verticalitat, i determinades peces d’aire camperol. La seva primera denominació correspongué al Progrés, però el 1895 s’emplaçà el mercat municipal i mutà el seu bateig fins 1907, quan rebé el seu odònim relatiu a Eivissa, suposadament per a evitar duplicitats al nomenclàtor.
Instal·lar el mercat als seus dominis tenia certa lògica. L’altra plaça recognoscible del poble era la de Santes Creus, on era l’Ajuntament. Horta, a diferència d’altres poblets, no seguia una dinàmica de sota, cavall i rei al no ajuntar la seu civil amb la del clergat i el mercat, element sempre pròxims per ser els més importants.
La plaça allotjà les barraques del mercat fins 1951, quan aquest anà de manera estable al carrer del Tajo mitjançant una estructura nefasta a nivell estètic, com correspon a la majoria de construccions franquistes destinades a parades amb aliments; pot comprovar-se al del Congrés o al del Carmel, privilegiant-se allò funcional a la bellesa, factor ressaltat a l’actualitat pels visitants, sempre assedegats d’una visió idealitzada d’Horta tot jutjant-la com una raresa de l’entrellat, i quelcom de raó no els hi manca, si bé la seva opinió es troba fonamentada a caminar poc i tirar de quatre tòpics.
Per això mateix molts deuen considerar l’estàtua de la noia eivissenca com un record prehistòric, quan és de 1965 i fou una iniciativa de l’alcalde Porcioles, qui encarregà a l’escultor Joan Centelles aquesta representació, força anodina i no gaire venerada pels vianants, més preocupats pel gaudi a les múltiples terrasses o als bancs, més nombrosos després de la darrera reforma empresa per l’administració de l’Alcalde Trias, ben amant de generar places amb forma laberíntica mitjançant un allau de mobiliari urbà, com també passa al Diamant de Gràcia.
Una característica curiosa del recinte és la fama del Bar Quimet, fundat el 1927 malgrat trobar-se a una finca de 1936. Destaca pels seus entrepans de pa de xapata i una decoració interna de cert aroma clàssic. El més cridaner és empaquetar-lo al conjunt de la plaça, trencada a la seva harmonia per un tram de calçada envers el carrer d’Horta, amb vistes cap a la torre de les Noies i la Masia de Can Mariner, com si amb aquesta anomalia volgués simbolitzar a tot el barri, doncs la seva adscripció a Eivissa resulta un xic sospitosa, digueu-me tiquis miquis, però l’evidència es notòria per a qualsevol.
El metro existeix des de 1967 i apunta un altre cop a la meva infantesa. La línia blava emeté els seus primers balboteigs entre la segona meitat dels anys seixanta i els primers setanta. Alguna veïna encara em comenta amb cert espant l’ensurt de veure el General Franco a Camp de l’Arpa. La meva por era la lentitud del transport, idèntic en aquest defecte a la línia groga, reivindicada per les combatives associacions durant l’agonia de la dictadura com a diàfan botó de tot aquest oblit dels marges. Ara arribem a qualsevol punt en menys de deu minuts, però potser menysteníem el benefici de l’aïllament. El pànic és la ruptura de la calma ancestral. Potser ja s’esfumà.
Catalunya Plural, 2024 
