Quan deixem enrere la plaça Eivissa és fàcil caure víctima d’una constel·lació d’indicis només amb observar la forma dels carrers. Fulton ensuma a tramvia, i quan ingressem al tram descendent de Tajo la imaginació es trasllada, perquè hi és, a l’antiga riera d’Horta mentre un vell cartell remet als tubs d’escapament la Cumbre, negoci ara mateix situat gairebé a la frontera amb Santa Coloma de Gramanet.
La baixada cap a la plaça de les Santes Creus no permet cavil·lar sobre la seva transcendència a la Història d’Horta. Desideri Díez, un dels grans investigadors de la zona, col·loca al seu perímetre el primer nucli de cases del poble, datades a mitjans del segle XVI.
El lloc fou omplint-se de tot allò essencial, des de comerços fins a l’escola, però si algun edifici tingué rellevància fou la masia de Can Gras per la seva capella, perfecta per a no cansar-se anant a l’església de Sant Joan, just a la fi de l’empinat ascens del carrer Campoamor, sens cap mena de relació amb el poeta, com descobrirem ben aviat.
Aquest casalot rural declinà durant la passada centúria i ha viscut diversos usos, com un magatzem de ferros, una fusteria, un taller de cotxes, un brevíssim període com a seu de CiU i ara mateix acull un bar de copes amb un remarcable jardí, única petja d’animació d’aquest racó apartat amb el silenci per bandera mentre el sol llueix. Durant dècades exercia també d’imant per a la contractació de jornalers després de les cerimònies religioses, dirimir disputes i arreglar assumptes de caràcter jurídic.
La plaça tenia altres aspectes imprescindibles per a la població, constituint-ne el nucli central, organitzant-se des de 1831 la festa major, descomunal en comparació amb les típiques xerrades durant el descans dominical, quan molts s’hi apropaven per a conversar amb els veïns.
El punt cabdal, poden sospitar-lo, era l’Ajuntament i de la seva substància ens queda una placa tot recordant el vell nom de l’àgora, dedicada a la Constitució, com tantes d’altres repartides per tota la geografia espanyola. L’edifici principal del municipi es construí el 1897 i du la firma de Claudi Duran i Ventosa, arquitecte d’Horta des de 1894 i per tant destinat a ser el darrer de la seva espècie. D’haver-ho sabut potser no hagués eliminat l’anterior obra de 1768, quan el consell municipal encara depenia de la distant parròquia de Sant Genís dels Agudells, independitzant-se de la mateixa vers la meitat del Vuit-Cents.
Duran i Ventosa no es complicà gaire l’existència i aprofità l’espai existent per a confeccionar un cub imperfecte de factura mig modernista sense gaire floritures, com solia correspondre a una edificació de caire oficial, on la única excentricitat resideix als animals decoratius, una espècie de pollastres sinistres a l’atesa d’atacar als pobres passejants, sense noticia de cap agressió fins a l’actualitat.
Duran i Ventosa era aficionat a la fotografia, amb un fons documental de gran valor, i fou un dels pioners en emprar formigó armat a casa nostra. Era germà de l’ideòleg del pla de la Mancomunitat de Catalunya, Lluis Duran i Ventosa, de bona família, lligaire i conservador com era propi de les seves arrels, fins al punt de ser conseller de Cultura de la Generalitat durant l’aplicació del 155 republicà després dels fets d’Octubre de 1934.
El càrrec fou una plataforma per a ascendir. Poc després desplaçà les seves activitats a Barcelona, insistent fins a l’extenuació amb la comesa d’agregar Horta als seus dominis. La Casa de la Vila serví per a exposar el 1887 els motius contraris a l’annexió, i quan aquesta es produí la capital catalana regalà als seus nous ciutadans una rèplica de la font de Canaletes com a prova del seu aterratge imperial, i l’ofrena no degué agradar gaire per ser un clar símbol d’humiliació pels seus escassos sis mil habitants, multiplicats per quatre des del cens de 1846.
Al moment de la seva desaparició com a localitat independent Horta feia frontera amb Sant Gervasi de Cassoles, Gràcia, Sant Andreu del Palomar, Cerdanyola i Sant Cugat mitjançant immenses extensions de camps, amb el verd predominant al conjunt, i clar, aquest color, prèviament a dojo d’eremites, havia de desaparèixer per a incrementar els guanys edilicis i propiciar un imparable augment demogràfic.
Un cop Horta integrà Barcelona res fou el mateix i la plaça caigué a una certa letargia, potenciada per la puixança d’Eivissa deguda al mercat i tot la comprensible activitat desenvolupada pel mateix.
Després de la Guerra Civil la decadència no s’aturà. Els vençuts només s’alleujaren amb l’obertura de l’Auxili Social a un bloc mig fet pols, on encara s’aprecien les restes on deuria figurar el nom de la institució franquista. A l’extint Ajuntament degué instal·lar-se, o això resa una nota de la La Vanguardia del 15 de desembre de 1963, el dispensari municipal, on molts nens patiren l’habitual calfred per les xeringues. Aquesta feina encers la comunitat prossegueix des de 1986, doncs des d’aleshores la Casa de la Vila és un centre d’Auxili Social.
El carrer adjacent a la plaça rep la mateixa denominació, aquelles Santes Creus del monestir cistercenc localitzat a l’Alt Camp. Fora just distingir-les i recuperar per a l’àgora alguna menció a la Història del poble. Mentre això no passi em consolo tot caminant, fixant-me a minúcies significants abans d’endinsar-me al carrer d’Horta, entre elles l’alçària de les vivendes, baixes, pròpies d’un ambient a les antípodes de la Modernitat i, per sort, encara respectat. Moltes vegades em veig com el cronista d’un món abocat a desaparèixer.
