El mes d’abril de 2019, el documentalista Clemente Bernad va ser condemnat a un any de presó arran del documental A svs muertos. El delicte, descobriment i revelació de secrets per col·locar una càmera i un micròfon a la Cripta del Monumento a los Caídos de Pamplona, on, suposadament, se celebren misses que “humilien tremendament la memòria de les víctimes de l’alçament”.
La Hermandad de Caballeros Voluntarios de la Cruz, fundada el 1939 per excombatents requetés, en honor al coronel Sanjurjo, és el grup que fa servir la cripta per celebrar misses mensuals en el monument. El documental de Bernad és una peça que busca la reflexió sobre aquest espai, “un càstig perenne a les famílies de les víctimes”, i del qual molts ciutadans pamplonesos no coneixen la història. I revelar el que succeïa en les misses era part de la missió de Bernad.
Així, juntament amb la seva dona, Carolina Martínez, coautora del documental, van decidir registrar una de les misses, però els aparells d’enregistrament van ser descoberts abans. La policia va relacionar el documentalista amb els dispositius i aquí va començar el periple judicial. “La Fiscalia m’acusa de vulnerar el dret a la intimitat, però per a mi pesa més el dret a l’interès general”, apunta Bernad, que creu que el sistema judicial hauria de protegir els ciutadans de qualsevol exaltació del feixisme, encara que aquestes es donin en espais privats. “Què passa, que si a tu et violen al saló de casa teva, que és un espai privat, deixa de ser un delicte?”, reflexiona.
Clemente Bernad va visitar Barcelona a finals de l’any passat per projectar el seu documental en el marc de Festival de Cinema i Drets Humans de Barcelona.
En una entrevista amb el Diari de Navarra deies que et semblava increïble la “facilitat sorprenent” amb la qual el sistema judicial es dedica a jutjar artistes.
Del que més em va cridar l’atenció va ser el comportament de la Fiscalia. Una associació memorialista, un mes abans de la vista oral, va presentar un escrit apuntant que aquestes misses podien ser constitutives de delicte. Hi ha un munt de lleis nacionals i internacionals contra la humiliació de les víctimes de genocidi. És de sentit comú, però la Fiscalia respon a tres dies de l’inici del judici dient que aquestes misses estan protegides per la llibertat d’expressió i de culte. I això mateix va ser el primer que em va dir la fiscal: que em quedés clar que les misses eren perfectament legals.
Va ser en aquest moment quan vaig tenir clar que aquell judici no es guanyava. Si la Fiscalia és un òrgan regulat per la Constitució que ha de defensar els ciutadans, com és possible que permetin la celebració d’unes misses que humilia les víctimes d’una forma tan flagrant? Vam presentar un munt de signatures de familiars de víctimes del 1936, que se sentien humiliades. Parlem de milers de persones, de tota una societat que se sent humiliada, però la jutge ens va revocar les signatures. Els únics que no se senten ofesos per aquestes celebracions són una minoria recalcitrant, defensada per la Fiscalia.
En què consisteixen aquestes misses?
Se celebren cada dia 19, dia de l’alçament a Pamplona. No sabem en què consisteixen, però la germanor diu que són misses. I si és una altra cosa? Unes celebracions en una cripta amb simbologia colpista, davant dels cossos de Mola, Sanjurjo, voluntaris requetés… gent que sabem que es posa capes marrons, boines vermelles… simbologia estranya. Això no semblen misses normals. Sigui com sigui, m’agradaria saber-ho, perquè l’edifici és de titularitat pública, encara que la cripta estigui en usdefruit. La meva intenció era aquesta: descobrir què són aquestes misses, perquè no són obertes a públic, tot i que la germanor diu que qualsevol navarrès hi pot assistir.
Però, no es pot?
No. Tot i ser un edifici públic, és un acte privat. És un delicte que es comet en privat. Però és igual: no tinc molta idea d’aquestes coses, però si et violen a casa teva, què passa? Que com és en un espai privat ja no és delicte? Tant se val que sigui en un espai privat que en un públic. Això que es pugui fer apologia de el feixisme, sempre que sigui en privat…
I vosaltres decidiu explicar-ho
El documental, en realitat, es va fer per a ser projectat en unes jornades sobre el monument. Per això és tan narratiu. Vam posar les càmeres i els micros i quan vam anar a recollir-los ja no hi eren. No sabíem qui havia estat, així que, per si de cas, ens callem i projectem el documental com si no hagués passat res. Va ser poc després quan va començar tot l’assumpte policial.
I com se us relaciona amb aquestes càmeres?
Això és de riure, però la policia diu que van sentir les nostres veus en el documental que es va projectar a les jornades i que, quan van intervenir els aparells, van comparar les veus que se sentien mentre posàvem les gravadores i em van identificar. Però creiem que hi va haver una intervenció policial molt irregular. Només vam poder sentir els àudios, que van aportar al judici, però les imatges no les hem vistes. Segur que es veien coses que no volien que es veiessin.
Reclameu les imatges?
Jo vaig reclamar i vaig aconseguir els aparells. Com dic, l’àudio es va aportar al judici, i se sent que es van retirar les gravadores abans que se celebrés cap missa. Vam posar les gravadores la tarda anterior de la celebració de la missa i la nit d’aquest mateix dia, ja les havien retirades. Tot va ser molt ràpid; fins i tot en els àudios se sent com algú entra a la sala, va directe al micròfon i diu ‘no aconseguiran res’ .
Se’t demana pena de presó
M’ho prenc amb desolació absoluta, però al mateix temps no em dóna la gana acatar: no vull entrar en el joc jurídic. No m’agrada aquest sistema judicial i em veia en una partida de cartes a la qual no volia seguir jugant. No volia recórrer a l’Audiència Provincial i que em condemnessin també, perquè són tots els mateixos. I aquesta segona condemna haguessin estat 6.000 euros més. I a l’Suprem 20.000. Passo; si em condemneu per alguna cosa que no comparteixo, aquí s’acaba el joc.
El delicte que comets és atemptat contra la intimitat. Coneixíeu el risc de posar les càmeres i micròfons?
Ho vaig dir en el judici: el dret a la intimitat és un dret fonamental, però contraposat per un altre que és l’interès general. Crec que en aquest cas l’interès general pesa més que la intimitat, perquè aquestes misses celebrades per gent que va donar un cop d’estat que va matar 3.500 persones a Navarra i va provocar una guerra civil humilien les víctimes. Si això no és d’interès general, jo no sé què serà. La jutgessa va dir que el que passa en aquesta cripta és com el que passa al nostre saló: està protegit pel dret a la intimitat d’aquestes persones.
Es parla poc de l’documental en si, es parla més de la polèmica. Però, per què el tituleu A svs muertos?
Forma part del nom del monument, que és ‘Navarra a sus muertos en la cruzada’. Entre les families del colpisme, a Navarra dominava el carlisme. A la lingüística carlina, el terme usat és ‘morts’; però no arriba a prosperar i s’acaba assentant el terme falangista de ‘caiguts’. Tots els monuments a l’Estat Espanyol són als caiguts, com el Valle. Però a Navarra no. Són ‘els seus morts’ els que estan protegits, per una transició que no es va fer bé, que va protegir només els seus morts, el seu exèrcit i la seva monarquia.
Per explicar l’impacte del monument a la ciutat fem servir la metodologia de la psicogeologia: explorem l’entorn urbà per veure com les diferents capes de passat i present se superposen i afecten la gent. Ho vam fer amb entrevistes i algun experiment. Per exemple, fem servir el discurs que va fer Franco el 1952, quan va venir a visitar el monument, i li fem llegir a 9 dones migrades. Les idees d’aquest genocida feixista són llegides per dones vulnerables que fan aflorar les contradiccions que es donen en ajuntar el passat amb el present.
Comença el documental preguntant la gent com coneix aquest espai. Quines idees hi ha des dels col·lectius de memòria històrica per a aquest monument?
La majoria de gent no sap el que és, com en molts altres llocs. Per això, els debats sobre què s’ha de fer amb aquest tipus de llocs o monuments estan molt atropellats. Jo sóc partidari de demolir el monument de Pamplona. Els llocs de memòria, en els quals s’ha matat, s’ha patit, cal mantenir-los. No es pot eliminar un camp d’extermini nazi, cal utilitzar-lo per lluitar contra el que s’hi va fer. Però un monument que simplement commemora un genocidi, només és un càstig que et posen al mig de la ciutat per escarmentarte. És una humiliació constant. Com resignificas un monument així?
Navarra és particular, perquè no hi va haver front de guerra
Però sí hi va haver una matança. Sí que és un cas particular, perquè va tenir 20.000 voluntaris requetés i 25.000 combatents. Qualsevol a Navarra té algun familiar que ho va ser. Fa pocs anys, el Govern de Navarra va treure la llista dels 45.000 combatents de el bàndol revoltat. Hi havia no pocs líders de l’esquerra abertzale amb avis requetès. Amb aquesta història, facis el que facis, toques peces que a la gent li fan mal. Per això hi ha silenci.
I, els altres morts?
Els altres morts, els nostres, estan desprotegits. Sense polítiques estatals, sense judicialització dels casos. Depenent de voluntaris, de lleis de memòria insuficients, amb promeses electoralistes que després no es compleixen. En aquest país, que no sap solucionar les coses, segueixen milers i milers de persones a les carreteres.
És la primera vegada que treballaves sobre aquest tema?
Porto anys treballant sobre qüestions de memòria. Genuïnament sóc fotògraf i en els 2000 començo a treballar sobre les exhumacions. Vaig publicar un llibre amb 10 anys de treball. Per això, la història d’aquest documental m’ha sentat tan malament. Però el pitjor de tot és que no és la primera vegada que em passa; ja vaig tenir un problema enorme fa 12 anys i també vaig pensar que acabava a la presó.
Vaig estar 15 anys fent reporterisme sobre el conflicte basc. El museu Guggenheim va organitzar una exposició per celebrar el seu 10è aniversari; em van proposar participar i vaig presentar fotografies sobre el conflicte. El detonant va ser una foto de Miguel Ángel Blanco, del dia que el van matar. Vaig anar a l’hospital i, estant encara ell viu, baixa un metge on érem tots els periodistes i ens va ensenyar una radiografia del seu cap, atravessat per dues bales. És una foto brutal: la violència en estat pur però sense veure la carn. Vaig demanar permís a la Fundació Miguel Ángel Blanco per exposar-la i em van dir que si ho feia, vindrien a per mi.
Així que vam treure aquella foto de l’exposició, que es va inaugurar i, l’endemà, es va desencadenar una campanya d’assetjament contra mi. M’acusaven, ja no d’apologia de terrorisme, sinó de terrorista mateix. Com podia jo tenir aquestes fotos del conflicte si no era un d’ells? Allò va ser com si a Miguel Ángel Blanco l’haguéssim mort ETA i jo mà a mà. Va arribar a haver-hi una proposició no de llei al Parlament Basc contra mi, manifestacions davant el Guggenheim… Tot i que, vist en la distància, la proposició no de llei és com una mena de medalla que em penjo ara, perquè me la va posar Santiago Abascal quan era parlamentari dle PP.
Allò va acabar amb mi; personal i professionalment. I després va venir això… Les coses que faig fan mal. No agrada que ataqui el monument carlí de Pamplona, com no agraden les meves fotos dels enterraments dels membres d’ETA morts per la Guàrdia Civil. Són imatges que no entren en les categories de certes persones, que no entenen com un assassí pot tenir qui plori per ell.
Quan fas periodisme o documental mirant el que tens més a prop és quan arrisques. Pots anar-te’n a l’Àfrica a fer el que vulguis, però no hi haurà repercussions. Però si ho fas a prop, algú fotràs.
Catalunya Plural, 2024 
