El passat dia 20, el diari ABC publicava que al popular barri sevillà de Les Tres Mil Viviendas, l’església evangèlica local havia organitzat una cerimònia de culte enmig del carrer, sense fer cas a l’estat d’alarma decretat per les autoritats. L’enregistrament clandestí realitzat per un veí va posar en alerta les Forces de l’Ordre, les quals van incrementar la seva presència als carrers i places de forma immediata i substancial. Però aquest, per cridaner, no és l’únic exemple de desacatament a l’estat d’alarma que estem vivint.
Dos dies abans, els Mossos d’Esquadra aixecaven acta al municipi de Selva de Camp, Tarragona, a set adolescents que s’havien citat en una cèntrica plaça de la localitat per passar l’estona. El ministre de l’Interior, Fernando Grande Marlaska, ha xifrat en fins a 31.000 les multes imposades, en més de 350 les detencions realitzades per desobediència o atemptat contra l’autoritat, aquest calaix de sastre quan es tracta d’imposar la voluntat de l’autoritat. Tanta roba per a tant poc sabó.
Aquests dies de confinament, els mitjans de comunicació i les xarxes socials van plens de notícies, xifres, anècdotes, memes, vídeos i un llarg infinitat de formes d’expressió de la realitat que estem vivint. No seria exagerat dir que, com va assenyalar Michel Foucault a Vigilar i castigar, s’ha instaurat l’estat de pesta. Per al filòsof francès, la pesta és la prova ideal per definir l’exercici del poder disciplinari; una ciutat empestada, sota quarantena, és una ciutat “immobilitzada en el funcionament d’un poder extensiu que s’exerceix de manera diferent sobre tots els cossos individuals, és la utopia de la ciutat perfectament governada”.
S’ha instaurat l’estat de pesta, ideal per a definir l’exercici de el poder disciplinari. És la utopia de la ciutat perfectament governada
No seria exagerat dir que la reclusió que vivim per la pandèmia de coronavirus és un dels més grans episodis d’exercici de biopoder dels que es tenen notícies en les últimes dècades; un poder que ja no s’exerceix mitjançant la força física, la mort, o el ritual, tan costosos tots dos, sinó que, de nou en paraules de Foucault, “envaeix la vida enterament”.
Ara bé, aquest intent d’intervenció de la polis (el poder polític), sobre l’urbs (l’esfera social, la vida urbana) resulta, com sempre, infructuós. El control social de la població, el seu disciplinament mitjançant mesures de caràcter coactiu, d’amenaça i sanció, tan necessari per a una societat capitalista, té la seva principal debilitat en els marges d’un sistema en què els mecanismes disposats a través de l’escola (l’educació) o la fàbrica (el sistema productiu) han mantingut de forma històrica un escàs desplegament.
En aquests llocs cal tornar als vells models d’exclusió, física (més seguretat) i simbòlica (dinàmiques d’exclusió). No deixa de cridar l’atenció que els desacatos més coneguts, els més virals, s’hagin produït en espais i amb grups de població on està absent el model per excel·lència de ciutadà, la classe mitjana. Barris marginalitzats, com Las Tres Mil Viviendas; població molt jove, com la de la Selva de Camp, o molt gran; persones racialitzades o localitats amb àmplia presència de les classes populars, com l’Hospitalet de Llobregat.
La solució per a aquests casos és ben coneguda, un major desplegament policial unit a processos d’estigmatització que, al seu torn, mantenen una funció doble: d’una banda, assenyalar el necessari culpable de la situació i, de l’altra, descarregar-nos a nosaltres de tota responsabilitat; sortir a fer running, bé, celebrar ritus religiosos, malament.
En definitiva, mentre assistim a un dels majors exercicis de control social de tots els temps, continuen vigents vells i nous mecanismes d’intervenció; esquemes executats sobre una realitat obstinada a donar-li l’esquena a uns plans concebuts per determinar la forma de la vida social col·lectiva.
Catalunya Plural, 2024 
