“Sense cap indici de el futur que s’està estructurant, caminem desencaminats en la significació que atribuïm a les impressions que ens aclaparen i en la valoració dels judicis que formem”. Amb aquestes paraules comença Freud el seu escrit de 1915 sobre la guerra i la mort. Un fantasma de ruïna i catàstrofe moral assola una Europa que fins ahir (Zweig) prometia un futur alegre. Cent anys més tard, ens trobem en la foscor d’un altre túnel, on albirem una mica de llum però encara persisteixen les ombres de present i sobretot de futur econòmic i social.
Volem sortir i tornar a la normalitat, però com diu el meme “només tornaran -segons l’OMS- aquelles persones que ja abans eren normals”, és a dir ningú i tothom, cadascú a la “seva” normalitat. Per a això, caldrà superar dos reptes. D’una banda, tolerar una certa angoixa i por al contacte amb l’altre, que eviti desenvolupar una fòbia social o una hostilitat excessives. Ens convé més conservar una certa precaució que no impedeixi el contacte, assumint que res garanteix la nostra immunitat a el 100%.
D’altra banda, tots haurem de fer el dol per les nostres pèrdues, per a alguns de vides humanes estimades, per uns altres de projectes truncats o vincles deteriorats i per a gairebé tots de costos econòmics.
Jacques Lacan, després d’una visita a Londres just acabada la segona guerra mundial, prenia el relleu de Freud per recordar que era durant l’impàs d’una situació, quan calia trobar “la força viva de la intervenció”. Sortirem, doncs, del túnel perquè es tracta d’una elecció forçada entre la vida i la mort, no ens queda una altra. No és qüestió de seguir confinats i refugiats a la paràlisi, sinó partir del que hi ha.
Però no ho aconseguirem sols ni passivament. Cal coratge -una altra manera de parlar d’ètica- ja que no ens serveix ni l’automaton (deixar-nos portar) ni l’hàbit de ‘més del mateix’ (fer com abans de la Covid-19). Haurem d’inventar vincles nous i maneres de fer llaç social que no eliminin allò presencial: ni en l’educació, ni en la salut ni en les relacions personals i socials.
Haurem també de consolidar i ampliar altres modalitats col·laboratives en l’econòmic (cooperatives de consum i producció), en allò cultural (projectes compartits), en la investigació (interdisciplinarietat), en la política (acords transversals). Formules en xarxa, presencials i virtuals, que uneixin amb criteris justos i oberts el col·lectiu i la diversitat. Una mica de tot això -i és el millor que ens està passant, sens dubte- ja ho estem construint junts.
Només així tindrem l’oportunitat de no fer de la crisi un estat d’impotència, que només alimentaria les polítiques de la por i els discursos excloents i xenòfobs, sempre a l’aguait. Ara no és el temps dels salvadors, aquells homes que tornen, i tampoc de les il·lusòries sortides tecno-monitoritzades que ens prometen la falsa “seguretat” del virtual. És l’hora per a tothom del compromís col·lectiu, però primer cal el de cadascun i cadascuna, un per un.
José Ramón Ubieto és Psicoanalista i Professor de la UOC.
Catalunya Plural, 2024 
