L’Alba, 5 anys, li diu a la seva mare un vespre d’aquests, quan s’acaba el conte d’abans de dormir: “Em sembla que m’agrada una mica el coronavirus”. Per ella vol dir passar-se el dia a casa amb la seva germana gran, l’Àlex -que en té 9 i està tan encantada com ella si no fos per les fitxes escolars-, inventant jocs i aprenent coses d’una i altra, mentre la mare i el pare intenten fer torns de teletreball i també per torns s’han hagut de confinar durant algunes setmanes quan han aparegut alguns símptomes sospitosos.
La Janna, que n’ha fet 6 i ha celebrat una festa virtual amb amigues i familiars, no dóna l’abast aquests dies de les moltes coses que li agrada fer: dibuixar, ballar, remenar per la cuina, mirant les seves pelis, inventant històries i jocs, i fins i tot aprenent a escriure contes amb una paraula molt llarga: co-ro-na-vi-rus. Amb el seu germà petit han construït una cova amb coixins i roba, i allà s’hi han “confinat” una estona, fent veure que després surten el carrer, que és la resta del pis, quan els seus pares negocien per veure com poden tancar-se a treballar sense interrupcions ambientals…
L’Einar, de 2 anys, s’afanya a ajudar quan estenen la bugada dins de casa, ara que ha après a dominar les pinces d’estendre la roba, un excel·lent joc de motricitat fina que li fa fer saltirons de content. La Rut, de 4 anys, vol entendre per què no es pot sortir al carrer i qui ho ha manat, sorpresa que els seus pares, generalment crítics amb les convencions i els governs, li repeteixen que és molt important seguir les instruccions que repeteixen per la tele! No cal dir que hi ha moments en què es reboten, es barallen, interrompen, es queixen i esclaten a plorar, però com passaria habitualment.
El Gerard, de 10 anys, aprofita sempre que pot la sortida al balcó a les 8 per aplaudir i renya el seu gos per bordar amb entusiasme mentre fa voltes esverat a banda i banda pel minúscul espai, i es frustra quan ha de faltar a la cita del veïnat perquè just en aquell moment la germaneta de 8 mesos ha agafat la son. Explica a tothom que el vulgui sentir què és el virus, per què no es pot sortir i perquè són molt importants les metgesses i els infermers.
No cal dir que tota la canalla troba a faltar companyes de joc, o les abraçades de la iaia, però sense pati, o amb terrassa petita, en habitatges petits i habitacions compartides, s’han adaptat al confinament
No cal dir que tota la canalla troba a faltar companyes de joc, o les abraçades de la iaia, i que hi ha un moment que la pantalla ja no les pot suplantar, però sense pati, amb una terrassa petita, només un terrat comunitari o res de tot això, i en habitatges petits i habitacions compartides, s’han adaptat al confinament. No cal dir tampoc que els adolescents fan d’adolescents.
El Tomàs, de 16, i la Zoe, de 13, dormen a tot hora mentre hi hagi sol i no els desperti l’estòmac l’olor del dinar. No els fa cap gràcia baixar les escombraries, encara que no s’hagi fet fosc, i les pantalles plenes de jocs, amistats i novetats combinen malament amb el seguiment escolar a distància, més encara si fallen les connexions. Però res que no pugui resoldre una bona sessió d’arguments inesgotables amb la mare sobre l’origen de l’univers i el futur de la vida humana a la terra, o una coreografia en directe per videotrucada amb l’amiga de l’ànima entre l’exercici de mates i el de socials… Llàstima que aquestes motivacions no siguin avaluables!
Totes les mares i els pares d’aquests infants i adolescents estan resignats a fer rodar la vida, esgotats i desanimats a estones, preocupats per mil coses -la feina, el lloguer o la hipoteca, la salut d’amics i familiars a prop o lluny, la gent gran, les morts, la situació en la qual ha de treballar el personal sanitari, el comportament d’alguns polítics, o les dificultats econòmiques que vindran. Però no falten les reflexions espontànies sobre com han crescut les criatures en poc temps, com entenen les coses, com els hauria semblat inimaginable si els ho haguessin dit abans. I també, com pensen en les prioritats absurdes que sovint els compliquen la quotidianitat, ara que sembla que s’hagi aturat el temps.
Al cap i a la fi, els seus fills i filles no pertanyen al 30% d’infants afectats per la pobresa que hi ha a Catalunya -però aquestes famílies es mouen entre la primera generació de classe treballadora amb estudis i el precariat al qual semblen sotmesos sectors encara més amplis de mares i pares joves i ja no tant joves que han hagut d’aprendre a encadenar crisi rere crisi i les seves conseqüències. I ara han d’entomar criança, treball i confinament tot d’una, quan el treball productiu i el reproductiu estan completament dissociats i s’han fet sovint irreconciliables.
Els seus fills i filles no pertanyen al 30% d’infants pobres a Catalunya, però aquestes famílies estan sotmeses al precariat i ara han d’entomar criança, treball i confinament tot d’una
D’altra banda, aquestes setmanes llegim i escoltem comprensibles preocupacions i consultes angoixades sobre els efectes del confinament en la infància, així com reiterades peticions per fer-lo una mica més lleuger. Des de clams d’alliberament, de deixar que els toqui l’aire i puguin córrer i xisclar per carrers i parcs -com els agradaria fer també a moltes persones adultes-, fins a manipulacions polítiques guiades per agendes alienes a les necessitats dels infants i en sentits contradictoris, apel·lant als sentiments que sempre desperten els més petits.
També veiem reaccions insensibles i insolidàries que, encara que no siguin majoritàries, ens causen una profunda tristesa per la manca de comprensió i empatia amb les necessitats de sortir al carrer dels infants afectats per algun trastorn i la tasca de cura de les seves famílies. Des del primer moment, la posició dels i les especialistes ha estat ben clara: cal flexibilitat, no els ho empitjorem!
Ara per ara, no podem afirmar que el confinament deixarà seqüeles lesives que no hagués deixat el no-confinament en infants i joves en les mateixes circumstàncies familiars i socials, sempre que no pateixin algun trastorn que els faci més vulnerables d’entrada o que el confinament hagi transformat negativament l’entorn familiar. Això no vol dir que no tingui efectes. Però el més important és com estem els adults i com estem els adults amb els infants i adolescents.
Dit això, cal recordar que avorrir-se, enfadar-se, entristir-se, etc., són estats normals de la vida de tothom i s’han d’aprendre a regular. Més enllà dels exemples que inicien aquest text, resulta preocupant veure molts infants i joves socialitzats en la cultura del desig i sense armes per tolerar i elaborar la frustració a totes les classes socials. També és preocupant veure molts pares i mares no acostumats a conviure ordinàriament amb els seus fills i filles, compartint la vida domèstica en totes les seves vessants. Pares i mares que no han posat pràcticament cap límit ni han ensenyat a contribuir a la cura recíproca familiar, tant si s’han acostumat a viure amb treball domèstic extern com si s’han encarregat en exclusiva de totes les tasques.
Avorrir-se, enfadar-se o entristir-se és part de la vida de tothom i s’ha d’aprendre a regular-ho. Resulta preocupant veure molts infants i joves socialitzats en la cultura del desig i sense armes per tolerar la frustració
Des de l’antropologia, quan investiguem la infància i la socialització tenint en compte les múltiples estratègies i vivències que han ideat les cultures del món a cada context ambiental i material amb el que s’han hagut d’enfrontar, arrufem el nas cada vegada que es vol argumentar des d’una única i particular societat, i sempre des del punt de vista dels adults, allò d’“els infants necessiten…” o bé “als infants els agrada, no els agrada, poden, no poden…”.
Totes les cultures, tant les més igualitàries com les més desiguals, han sabut criar infants raonablement feliços que s’han convertit en adults i adultes raonablement responsables i competents. Especialment aquelles que no els han separat dràsticament de la vida comunitària i que els han ensenyat gradualment a créixer des de la participació guiada, sense pensar que alguns haurien de ser seleccionats per sobre dels altres a partir de competències arbitràries que els donarien més o menys valor social…
Si tenen adults que se’ls estimen i els ajuden a madurar, infants i joves en sortiran enfortits, més capaços de pensar en el seu comportament com a part del bé comú, amb responsabilitat i cooperació començant per la pròpia llar. Haurà estat una aventura, amb els diversos sacrificis que comporta quan no és una ficció, i n’hauran après moltes coses -per exemple, a comparar des de nous paràmetres i a començar a assumir la incertesa del món adult. Amb simple paper i llapis, poques joguines, només alguns llibres, o únicament amb la imaginació aplicada a qualsevol objecte quotidià, han crescut generacions enfrontades a reptes més durs.
Finalment, que els pares no puguin estar per ells contínuament al marge de les tasques de producció i de cura -amb més o menys recursos i dedicant-se a feines diverses, intentant teletreballar, o havent de sortir a fer les més variades i desiguals ocupacions- és la realitat que hem viscut la majoria de la gent adulta d’avui dia, que no teníem als pares de monitors de lleure a tot hora i en exclusiva, i no per això hem estat mancats de relacions valuoses i vincles insubstituïbles a les nostres vides. També és cert, però, que la criança s’entenia com una responsabilitat comunitària, molt més distribuïda.
Tothom desitja que el malson s’acabi, que en puguem sortir amb més consciència social i reinventar-nos. Per tot això, aquesta és també una bona oportunitat per revisar els èxits i fracassos de les nostres pràctiques de criança i els objectius que persegueixen, alhora que lluitem per transformar des de la solidaritat el model de globalització i benestar d’uns quants que, precisament, malmet moltes infàncies arreu del món i que, probablement, ens ha portat també a aquesta pandèmia.
Catalunya Plural, 2024 
