Tots podem somriure o tornar-nos ombrívols quan transitem per alguns llocs que ens fan recordar moments preciosos o lúgubres. Altres s’interioritzen, formen part d’un mateix. Al costat d’aquell mural gegantí, el més gran de la ciutat, he xerrat hores i hores amb el meu amic José Luis, tantes com per a merèixer ambdós el nom d’aquest espai en homenatge a les històries mínimes de la ciutat, quan ningú escolta, es senten els sorolls inherents i les converses són or pur sense interferències.
El José Luis és el culpable del meu interès pel Baix Guinardó, potser per un seu comentari on mencionava com les casetes del passatge de Boné arribaven fins el Mas Casanovas, i com em semblava inconcebible vaig interessar-m’hi més, fins a voler reconstruir el seu passat, i més en concret el del torrent, tan fonamental com per a donar nom a la barriada, a principis del Nou-Cents la més sana i oblidada de tota la capital.
La pàgina del nomenclàtor, sempre de molta utilitat, té algun error de pes a l’entrada del Lligalbé. Lliga’l bé El topònim prové d’una masia antigament ubicada al peu del Turo de la Rovira i documentada a varis texts entre 1128 i 1386. La següent referència correspon a l’arxiu municipal i menciona un conflicte d’interessos el 1849 per unes propietats, Can Cussó, gairebé immediates a la cruïlla entre el Lligalbé i travessera de Gràcia.
Saltem a 1890, no per res, sino per un mapa. Fins aquell moment la zona, pertanyent a Sant Martí de Provençals, gairebé al seu límit amb Gràcia, era un prodigi de finques rurals, i entre elles i l’aigua es configuraven les seves rutes originàries. Una d’elles, desapareguda, com gairebé tot amb l’autopista urbana de la ronda del Guinardó, era el camí de la Llegua. Anava de l’actual camp de l’Europa al carrer Sardenya i resseguia a la seva conclusió els murs de la companyia de Aguas de Barcelona, propietària dels terrenys des de 1870, com encara mostra la vella reixa d’entrada. El seu vertader final confluïa amb el Lligalbé, creuant-se amb el carrer de la Bona Sort, a la seva senda frec a frec amb el futur carrer de Lepant, la seva nèmesi.
Abans, mentre no sentia cap amenaça, el seu recorregut anava fins el carrer Provença, morint junt amb un altre torrent limítrof, el de Delemús, a Nàpols amb Diputació, on s’inauguraven la carretera d’Horta, un grandíssim desballestament, i el camí dels Enamorats, encara avui un incordi a la rectitud de l’Eixample.
El Lligalbé tingui altres sobrenoms, entre ells torrent dels Frares, per l’homònima fàbrica, qui sap si una bòbila, situada a l’illa de cases d’Indústria, Sant Antoni Maria Claret, Lepant i Padilla. Per a entendre el conjunt hem de saber que aquests batejos patiren moltes mutacions, i a finals del Vuit-Cents aquestes referències fluvials eren més identificables per a la ciutadania, doncs ara veiem l’Eixample d’una peça, quan en realitat tardà dècades a unificar-se.
Una denominació més era la del Notari, per un masia propera a la Sagrada Família, expropiada el 1933 per a beneficiar l’avinguda Gaudí, pletòrica d’immobles racionalistes, i urbanitzar aquell tros d’aromes pretèrits. A la web del nomenclàtor també se’l menciona com Faura, una inexactitud garrafal, doncs aquest torrent transitava a la vora de Padilla, fins morir a la carretera d’Horta, més o menys a l’alçada de Mallorca i Castillejos.
Qui passegi per aquestes parcel·les barcelonines i sàpiga manegar-se entre les formes brindades pel carrer potser podrà sospitar l’existència d’altres corrents, com la de Casanovas; els seus vestigis poden seguir-se entre el seu passatge, disminuït per la quadrícula, i la travessera de Gràcia, o el de Milans, clau fins 1939 pel carrer de la Igualtat, canviat amb la victòria franquista per Cartagena, conservant-se la nomenclatura més democràtica a un altre passatge dels voltants on potser es desviava el curs del Milans.
Serveixi aquesta introducció per a presentar el context territorial del torrent de Lligalbé. Amb el Pla Cerdà no s’auguraven meravelles per a les seves contrades, de fet l’enginyer havia previst un cementiri com a regal, aixecant-se els pocs habitants amb paraula per a evitar-ho, i no fou d’aquesta manera com sorgí la companyia de Aguas de Barcelona, però la diferència era notòria.
La compagnie des eaux de Barcelone es fundà a Lieja el 19 de juny de 1867. Tenia capital francobelga i canalitzà l’aigua de la localitat de Dos Rius per a distribuir-la per l’Eixample. El seu principal dipòsit tenia setze mil metres cúbics i el seu xalet residencia, encarregat el 1890 per Nicolas Recúlez, apoderat de la companyia, a Entic Figueres, es trobava a 93 metres sobre el nivell del mar. Des de 1988 és la seu del Districte d’Horta Guinardó, potser la més bonica de totes pel seu estil mossàrab, tan de moda a Barcelona al llarg del fin de siècle.
A una foto dels anys seixanta pot apreciar-se la ruta del Lligalbé. Al fons, brilla aquesta perla desitjada per l’apoderat, mentre a la dreta es trobava la residència d’avis Sant Josep Oriol, a la cruïlla del torrent amb el carrer de la Bona Sort. A una carta al director de 1970 sol·licitaven un piano. A vegades un camina pels llocs i després se’n penedeix de no haver-se fixar en certs detalls. Segons el cadastre, la moderna successora de Sant Josep Oriol gaudeix d’un edifici de 2009 als números 48 y 50 de la ronda del Guinardó. Els veïns es queixaren del seu disseny perquè tapava la direcció del nostre protagonista.
De res va servir, i potser per això molts, fins i tot historiadors, confonen un tram previ amb el torrent i si ho fan és per imprecisió municipal, de fet ara aquest meandre rep el nom de Lligalbé, i la dificultat de seguir el fil de tota la cartografia. A un plànol de 1935 aquest petit i sinuós tram s’anomenava passatge de Padilla, amb incursions als breus periodístics dels anys vint per una noia resident mossegada per una euga i la baralla de dos treballadors, un d’ells amb domicili al passatge. A l’angle de la seva conclusió, junt al Lligalbé, lluïa fins fa pocs mesos la Granja Guillén, darrer mohicà d’aquest heroi sense veu ni vot, ni tan sols verb, vigent durant gairebé un mil·lenni. Ara resisteix pocs metres i expira, novament, a una claveguera.
Catalunya Plural, 2024 
