Primer va ser la perplexitat i la negació ( “això aquí no ens toca”), després el pànic i l’angoixa (“podem morir”) i ara estem ja en temps de dol. Prop de 30.000 morts, moltes famílies i amics afectats, la immensa majoria amb prou feines van poder acomiadar-se i molt pocs van fer el ritu funerari com voldrien. Col·lectivament ens està costant donar un lloc a la mort: els comptem cada dia però expliquem poc d’ells, de moment compten només com xifres. Per això, és important recuperar una mica de la singularitat de cadascú.
Julia (nom fictici), de 80 anys, a la qual atenc per telèfon, m’explica els seus plans per a quan això acabi: pujar a la muntanya, a la qual mai va deixar d’anar, i acomiadar-se allà de qui la va acompanyar més de 50 anys. Mira fotos, atén les trucades de la seva família i d’amics que no la deixen sola un moment. Sap que el pitjor, el buit de la solitud, no ha arribat encara, però ho intueix quan se’n va a dormir i es fa el silenci.
Laura, 84 anys, té un familiar molt proper entre la vida i la mort. “M’angoixa -em diu- precisament perquè sé què és això”. Ella va perdre el seu marit fa 30 anys i tem que una nova pèrdua acompanyi també ara a la seva família. Viu en el seu cos l’angoixa dels seus, sense poder fer res. Està sola, i encara que tots l’ajuden, ningú la pot “curar” d’aquest buit, ara reactualitzat com a por. Li assenyalo que ella va saber trobar, en la seva feina, la resposta a aquest sense sentit que és sempre una mort imprevista. Des de llavors no ha deixat d’estar activa i encara avui participa en iniciatives socials.
Manuela ha complert 80 anys i ens veiem des que va perdre el seu marit fa uns mesos, després d’una llarga malaltia. No va poder dir-li adéu perquè ella mateixa estava malalta. Viu sola, i com Julia i Laura, compta ara més que mai amb el suport dels seus i també amb l’angoixa de la mort, la seva pròpia. Hem parlat de la seva història, dels detalls d’una infància complicada amb pèrdues precoces, del coratge juvenil que li va permetre sortir del seu infern particular i decidir tenir una altra vida amb una nova família, la que ella va crear. Coneix la solitud, de vegades fins i tot la busca i es fa mal, és el seu dret a la ràbia. Per a ella, la transferència amb mi li permet un lloc on pot mostrar la seva cara menys amable, fins i tot algun afecte penós i d’odi.
Acomiadar-se en soledat de vides compartides durant dècades, amb fills i filles, aficions i amistats conjuntes, com si la irrealitat que suposa una separació definitiva, aquí es fes més real
Són dones grans, que han d’acomiadar-se d’un ésser estimat, sense cerimònia, sense paraules ni el abrigall dels cossos i abraçades d’amics i familiars. Acomiadar-se en soledat de vides compartides durant dècades, amb fills i filles, aficions i amistats conjuntes, com si la irrealitat que suposa una separació definitiva, aquí es fes més real. Alguna cosa s’ha commogut per sempre en aquesta història i cal començar a reconstruir-lo de nou, però soles i, com deia Freud, “peça per peça”.
Els ritus funeraris tenen la seva funció clau en l’inici del duel, donen el temps per anar col·locant cada imatge, cada record, cada paraula. És per això que fa un segle, en la Primera Guerra Mundial, la impossibilitat de recuperar molts cadàvers va conduir a un augment de sessions espiritistes i a una proliferació de monuments coberts amb els noms dels soldats que mai van tornar, i els cossos van desaparèixer en algun lloc de el camp de batalla.
Johana, de 53 anys, ha perdut el seu fill, pare jove, víctima del coronavirus en un hospital d’un país llunyà. No troba paraules a aquest sense sentit, només imatges que se li apareixen insistentment i que li impedeixen dormir, el seu estat segueix sent d’alarma permanent, entre la tristesa i la impotència.
Aquestes són algunes de les moltes històries de dol que veiem i veurem en els propers mesos. Mai és fàcil vorejar el forat que s’obre en les nostres vides quan perdem una cosa tan valuosa. Moltes vegades, és llavors quan comprenem el valor de la pèrdua, el lloc que qui ha marxat tenia per a cadascú i aquell que nosaltres mateixos teníem per a ell o ella. Aquest és el duel que hem de fer: fer-nos càrrec d’allò que ja no serem, d’allò irrecuperable.
José R. Ubieto. Psicoanalista. Professor col·laborador dels Estudis de Psicologia de la UOC.
Catalunya Plural, 2024 
