Javier Pacheco ens rep al seu despatx de Via Laietana,16. Minuts abans llegia amb fruïció les notícies de la junta d’accionistes de Nissan, on es van produir divergències sobre la decisió de tancar les plantes catalanes, de les quals el secretari general és treballador.
Com valoreu la resposta sindical, i concretament de la vostra organització a la situació ocasionada per la pandèmia?
El confinament ha suposat un xoc. Un xoc de sensacions i també de canvis de manera de fer. També una oportunitat, per veure com hem sigut capaços de posar-nos com a referència de milers i milers de treballadors i treballadores que han tingut la necessitat de rebre assessorament davant la nova situació que es produïa a les empreses amb els ERTO, amb la reducció de jornada, amb el teletreball, etcètera.
Davant de tot això el sindicat ha tingut l’encert de posar-se com a punt de referència, ja que hem pogut fer un salt cap a la digitalització de la nostra organització. Hem estat capaços, en 72 hores, de donar respostes als treballadors i treballadores, sense tenir presència física en els llocs de feina. Això ha estat, evidentment un treball ingent fet pel conjunt de l’organització.
La situació creada arran de l’estat d’alarma seria el moment més difícil al qual s’ha enfrontat CCOO en la democràcia?
No sé si és el més difícil, perquè cada etapa de la història té el seu context, però crec que ha estat un dels moments més complexos, sobretot per les incerteses que suposaven. És la primera vegada que el món socioeconòmic s’ha aturat totalment i hi havia una crisi total d’oferta i demanda laboral. A més, a la situació s’afegeix la crisi sanitària que posava en risc la vida de moltes persones. També hi havia la necessitat d’assegurar l’abastiment de productes essencials a la ciutadania, una preocupació molt important. Per tant, sí, ha estat molt difícil. Efectivament podríem dir que és la crisi més greu en temps de pau dels últims cent anys.
El vostre mandat el vau iniciar fa quatre anys amb el lema: “anem a l’ofensiva”, no us sembla que quan això era possible per la correlació de forces a Madrid, l’epidèmia ho ha fet tirar enrere?
Jo crec que no. Aquesta crisi serà un punt i seguit, però no serà un pas enrere. Crec que l’ofensiva sindical ha guanyat l’hegemonia de les idees. Això vol dir que la precarietat no pot quedar instal·lada. També l’ofensiva s’ha fet realitat amb els darrers augments salarials i la recuperació del poder salarial obtingut. Però, sobretot amb el relat que assumeixen tots els espais ideològics en el sentit que cal acabar amb aquesta autèntica xacra que és la precarietat. Crec que la reforma laboral, que vindrà de la mà d’aquest govern, els pròxims mesos ajudarà també a instal·lar aquesta idea. És veritat que s’ha produït una aturada en el camí, però crec que és només un punt i seguit i l’ofensiva seguirà.
Per tant, penseu que la classe obrera, en aquest cas, no tornarà a pagar la crisi?
No la pagarà de la mateixa manera que la va pagar anteriorment. Ara bé, s’ha de dir que nosaltres, els treballadors, ja estem pagant una part d’aquesta crisi pel que respecta als ingressos de molta gent, cosa que pot agreujar la pobresa. Però crec que tenim una correlació de forces favorable, i una bona mostra d’això és la gent que en plena pandèmia sortia cada dia a les balconades a reivindicar els elements essencials per mantenir els mínims vitals. I això el sindicalisme confederal sabrà transformar-lo en acció política.
L’Ingrés Mínim Vital o la continuïtat dels ERTO us fan oblidar el manteniment de la llei mordassa o que no tirin endavant impostos per a les grans fortunes?
Aquesta situació de gran epidèmia ens ha ensenyat que l’estructura pública de l’Estat és la que manté i assegura la supervivència de la ciutadania en una crisi important. I l’estructura pública s’ha de reforçar. I per fer-ho calen recursos. Per obtenir aquests diners cal un canvi radical en el sistema fiscal per posar-nos com a mínim al nivell de la mitjana europea. No oblidem que la nostra recaptació és inferior en 70.000 milions a la mitjana europea. Per tant podem exigir l’increment dels impostos a pagar pels que més tenen. Aquests valors han de posar-se en primera fila de l’acció política i així ho exigirem des de Comissions Obreres.
Com valoreu la gestió del govern de la Generalitat respecte del món del treball?
La gestió ha estat i és bastant pobra en el sentit de donar respostes al món del treball. També valorem negativament la manca de cultura de concertació, tot i que s’ha aprovat una iniciativa de participació institucional. Però aquesta normativa no s’aplica quan fa més falta, que és quan hi ha una crisi a conseqüència de la pandèmia. Aquí hauríem d’estar negociant, com es fa en altres comunitats autònomes, un pacte de diàleg social per fer front a la crisi. I, per contra, estem en una carrera electoral preelectoral amb proclames en aquest sentit per part dels partits polítics membres del Govern. Sembla que tenen altres preocupacions que no són sortir plegats de la crisi i mantenir la cohesió social.
Creieu que a Catalunya hi ha d’haver noves eleccions i, quina iniciativa voldríeu veure aprovada abans de passar per les urnes?
No seria una actuació concreta. Nosaltres, CCOO, hem presentat un programa per la reconstrucció del país, per la reactivació econòmica, amb un pla de xoc. Aquesta actuació l’hem definida en diferents fases. Tirar endavant aquest pla és necessari abans que es facin les eleccions que es diu que es poden fer a la tardor. Jo crec que aquest juliol s’hauria de fer un pacte de diàleg social per fer front a la reactivació econòmica, perquè hi ha moltes empreses que no poden esperar més, i sobretot perquè hi ha moltes treballadores i treballadors que poden perdre la feina en els pròxims mesos. El pla de xoc caldria tirar-lo endavant amb participació dels que som protagonistes: l’empresa i el món del treball. Això hauria de concretar-se abans d’anar a eleccions. Unes eleccions que crec que són imprescindibles a Catalunya per canviar un govern esgotat, que ha començat la seva pròpia carrera preelectoral.
La precarietat és la via d’aigua més grossa que ha fet el PP al barco dels drets laborals?
Les reformes laborals així ho han demostrat. Nosaltres hem estat en contra d’aquestes reformes des de l’inici. Ara crec que fins i tot aquelles persones que en el seu moment pensaven que devaluant els salaris es podia sortir de la situació han vist que en l’aplicació els governs s’han passat de rosca. Fa més de quatre anys entre la sortida de la crisi i d’aparició de la pandèmia, quatre anys amb creixement econòmic al país, i seguim amb la mateixa lògica de devaluació de salaris, cosa que afecta la demanda i sobretot el repartiment de la riquesa.
Comissions Obreres de Catalunya farà el novembre vinent el seu congrés, què voldries tenir solucionat abans?
Hi ha diversos punts que voldríem veure enllestits. Un, que totes les persones treballadores tinguessin la seva relació laboral regularitzada. Hi ha moltes noves formes de treball que no tenen assegurada la seva situació legal, ja seguint les persones que treballen en l’economia de plataforma o les que treballen en l’atenció a les persones, que es coneixen com a treballadores de la llar, que estan majoritàriament en situació d’irregularitat. Volem que el treball autònom tingui també un reconeixement que impliqui protecció social. Parlem d’un treball autònom que creix i que ja és el 20% de la població assalariada. Això implica que hi hagi una relació directa entre els ingressos i la seva protecció social. També volem que la nova reforma laboral retorni a la negociació col·lectiva l’eficàcia que tenia els anys anteriors a 2012, quan es va donar la millor etapa de creixement i d’obtenció de drets per a les treballadores i treballadors del país. La negociació fa més competitives les empreses i sobretot fa una societat més cohesionada.
Totes les mesures que he dit són concretes, no utòpiques i necessiten una acció legislativa també concreta. I per últim, deixi’m’ dir-li, consolidar els avenços dels últims anys en el camp de la igualtat i contra la violència masclista.
Tots són reptes que tenim al davant i que estan en un context de l’economia circular, de la protecció del medi ambient, entre altres, als quals estem immersos tots els ciutadans.
Vaig sentir fa un temps a un sindicalista basc que els que més els emprenyava era el poc cas que les esquerres els hi feien. Penseu igual?
Ens fan menys cas del que a nosaltres ens agradaria. Però, tant o menys que la mateixa dreta. Nosaltres no ens plantegem una relació directa, partidària i ideològica. Dit això, nosaltres som partidaris dels governs que fan polítiques d’esquerres. Perquè creiem que les polítiques d’esquerres estan associades a la igualtat i el repartiment de la riquesa i amb els drets i llibertats. Per tant, nosaltres sempre apostarem per aquest model de convivència de la ciutadania. El més important és donar valor a la concertació. Això vol dir que el país ha de tenir una estructura democràtica que reconegui el paper que fan les forces socials i econòmiques, legitimades per la Carta Magna i que han de desenvolupar la defensa dels drets dels interessos de les parts.
Fa deu anys de la sentència de l’Estatut i gairebé tres anys de l’1 d’octubre. En aquestes dues situacions, penseu que CCOO va jugar correctament el seu paper històric?
Crec que sí, evidentment. Quan el poble de Catalunya pren la paraula i dóna recorregut al seu autogovern fa deu anys, el sindicat va estar reforçant aquesta posició. No oblidem que vam estar organitzant aquella gran manifestació convocada després de la sentència del Tribunal Constitucional. Aquella marxa va ser una expressió de protesta contra una retallada important de la voluntat del poble de Catalunya, que havia votat en referèndum després d’haver trobat tots els consensos polítics i socials. Per tant, crec que allà vam estar a l’altura, com ho vam estar també durant la tardor del 2017, perquè abans vam defensar el dret de participació, és a dir, el dret a decidir del poble de Catalunya sobre com volia estructurar la seva relació administrativa amb l’Estat espanyol. Nosaltres no hem dit mai quina era la relació que havíem de tenir, sinó que la gent pogués votar.
Després hem estat durant tots els moments àlgids del conflicte, demanant seny i respecte a la pluralitat, tant al govern de la Generalitat com a l’oposició, en el sentit d’afirmar que havíem de trobar espais de diàleg i consens per evitar el trencament de la cohesió i la convivència al nostre país. I sobretot hem defensat no perdre la capacitat de desenvolupar l’autogovern del poble de Catalunya.
Crec que hem estat a l’altura, mobilitzant-nos quan calia i això s’ha vist amb l’ampli consens que sobre aquesta posició hi ha dins i fora de l’organització. Hem intentat teixir totes les xarxes i tots els ponts de diàleg per garantir la convivència a Catalunya.
Com veieu el conflicte de Nissan, d’on sou treballador?. Diríeu que és el problema industrial més important del país?
Ho dic solemnement: és el problema industrial més important de la democràcia en aquest país després de les reconversions dels anys 80 del segle passat. Crec que l’anunciat tancament és una mesura que mai vam pensar que una empresa amb l’impacte de Nissan en el teixit productiu, en l’ocupació, s’atrevís a fer de la manera que ho està fent: “com si pogués tancar la persiana d’un local comercial qualsevol”.
Si l’anunci tira endavant, es pot produir una gran pèrdua per al teixit productiu català, especialment en l’automoció, que afectarà centenars d’empreses i sobretot posant en perill la pèrdua d’ocupació de més de 25.000 treballadors i treballadores.
No entenem com la direcció de Nissan es pot plantejar abandonar les seves operacions industrials al nostre país. Tampoc entenem com el soci de l’aliança: Renault, que té operacions al país, permet que es doni una puntada a la boca als governs d’Espanya i a la Generalitat de Catalunya, amb les formes i els temps com ho han plantejat, en plena pandèmia. I també estranya que les dues administracions no tinguin la contundència, més enllà de la discursiva, per fer seure les dues multinacionals a una taula i canviar la dinàmica de conflicte fruit de l’anunci de tancament.
Els sindicats estem convençuts que Nissan Renault tenen totes les febleses jurídiques per dur a terme el tancament amb un Expedient de Regulació d’Ocupació (ERO). Ho demostrarem en el període de consultes i ho acompanyarem amb mobilitzacions igual com han fet amb més de 57 dies de vaga (l’entrevista es va fer el 30 de juny), que seguiran més enllà si l’empresa no tira enrere i canvia els termes de la discussió i la negociació.
Cal trobar una viabilitat industrial. No podem deixar sense utilitzar 550.000 metres quadrats a tocar del port de Barcelona. I sobretot, no podem deixar al carrer aquestes 25.000 famílies que depenen d’aquesta activitat.
El sindicat fa el seu congrés al novembre. Presentareu la candidatura a la reelecció com a secretari general?
Jo no donaré suspens a aquesta història. Crec que no és el meu estil ni el de Comissions. Abans de finalitzar l’estiu tenim diverses reunions on encetarem la dinàmica del congrés. A finals de setembre donarem al Consell Nacional la proposta de treball d’aquesta magna assemblea. En aquest temps sabrem si puc o no presentar la candidatura. Jo, voluntat en tinc, però no és una decisió individual. Al sindicat prima la deliberació col·lectiva. Això no ho canviarem!!!
Catalunya Plural, 2024 
