El 13 de juliol el primer govern de coalició a Espanya des de la República complirà sis mesos de mandat de la present XIV legislatura de les Corts Espanyoles. Uns mesos a un ritme accelerat, marcats per l’emergència sanitària a causa de la pandèmia de la Covid-19. Malgrat les circumstàncies i les diferències entre els seus socis, PSOE i Unidas Podemos (UP), i amb els suports externs favorables o mitjançant l’abstenció, s’ha mantingut la governabilitat, tot i la inèdita i tràgica situació viscuda.
Un dels factors més determinants per a la continuïtat del govern de coalició és el mateix que el va fer viable i va permetre la investidura: no hi ha una alternativa possible amb el mandat electoral sorgit de les urnes el passat 10 de novembre de 2019. Per moltes especulacions que es facin des de sectors partidaris d’acabar amb el govern actual, l’única alternativa és la del govern de coalició progressista, que es va frustrar l’abril del 2019 per interessos electorals i per manca de tradició i que, després de la repetició de les eleccions al novembre, va passar de ser una possibilitat a una necessitat si no es volia anar a una nova repetició d’eleccions i a un fracàs democràtic sense precedents.
Evidentment, fissures i discrepàncies entre els socis n’hi ha i n’hi haurà, sobretot en àmbits d’alt valor simbòlic com la Monarquia, el GAL, Catalunya, la reforma laboral… Però UP i el PSOE són conscients que els poders fàctics de l’Estat (Exèrcit, Forces i Cossos de Seguretat, el Poder Judicial i l’Església…) juguen encara a Espanya un paper predominant que impedeix fer a corre-cuita o en una sola legislatura les reformes que caldrien per homologar el país als estàndards europeus.
Resistir a la dreta extrema
L’oposició descarnada i ferotge en plena pandèmia de la dreta extrema del PP, la grotesca desqualificació del govern amb mentides i insults de VOX i la més tèbia i moderada actuació de Ciudadanos, que sembla retornar al centre, han anat dirigides a l’objectiu d’intentar enderrocar el govern de coalició. Però encara que es posin d’acord en un front comú per a fer-ho (perquè ho desitgen des del mateix moment del naixement del govern) no sumen suficients diputats per a fer viable una moció de censura. Moció que sí va saber articular Pedro Sánchez contra Mariano Rajoy, després dels episodis de corrupció del PP.
Per tant, l’estratègia de l’oposició implica desqualificar el govern, mantenir les acusacions d’il·legitimitat, i intentar que siguin els mateixos socis governamentals els que es barallin i acabin trencant l’Executiu. Alhora, aquests tres partits de l’oposició s’han de conformar en mantenir-se units en les autonomies on governen, sense que les diferències més que palpables no els facin fracassar.
Pel que fa a les diferències també explícites en el si del govern de coalició, aquestes han creat prou soroll perquè l’oposició i els enemics mediàtics les aprofitin per instaurar la crispació a les Corts i a l’opinió pública, i intentar una crisi de govern que deteriori la imatge de Sánchez, Iglesias, la resta de ministres i dels partits que sustenten el govern. Per descomptat, una de les armes preferides ha estat la judicialització de la política, amb un munt de denúncies i querelles presentades als tribunals contra el govern o contra algun dels seus membres.
El govern de coalició té moltes possibilitats d’acabar la legislatura centrant-se en el seu programa, sense caure en l’esbroncada amb l’oposició: negociant i acordant amb els partits que li van donar suport i amb els que li van facilitar la investidura. Aquest és el camí, no hi ha majories alternatives, i els acords puntuals amb Cs al final de l’estat d’alarma i amb el decret de la “nova normalitat” no tenen prou entitat perquè el partit taronja pugui desplaçar el PNV o a ERC com a socis preferents.
Tanmateix, això no és obstacle perquè tant el PSOE, com fins i tot algun membre d’UP proclamin que no els importaria comptar amb el suport de Cs als pressupostos, i que estan disposats a dialogar. La rectificació política tímida dels taronges de desmarcar-se del PP i més clarament de Vox, sembla que no serà suficient per votar a favor dels pressupostos pel 2021 del govern de coalició. Com a molt, Cs es quedarà amb l’abstenció si vol mantenir l’estratègia de diferenciar-se del PP.
Les posicions ideològiques i tàctiques amb el cap posat en les pròximes conteses electorals fan bastant impensable que amb la situació política actual i en aquest país poc donat als pactes transversals (a diferència de les democràcies europees consolidades), que més enllà dels partits que van fer possible la investidura, algun partit de l’oposició pugui votar afirmativament els pressupostos del govern de coalició. Uns pressupostos que requeriran molts equilibris i renúncies, primer entre els socis de govern i després amb les altres forces partidàries de la governabilitat i estabilitat perquè obtinguin la llum verda.
Però tots saben que no es poden permetre un nou fracàs i tornar a eleccions i que difícilment es poden compaginar les contradiccions i incompatibilitats que suposaria pactar amb PNV, ERC i Cs alhora. Tot això, no impedeix que fins i tot, alguns enemics del govern de coalició especulin obertament amb el desig, més utòpic que una altra cosa, que després de la pandèmia el país necessiti un acord del PSOE amb el PP. I veuen com un primer pas el vot favorable dels populars al decret de la “nova normalitat”.
El debat dels pressupostos
Aquest mes de juliol coincideixen diversos esdeveniments que seran determinants pel futur del govern de coalició i de la resta de legislatura. Entre ells, el disseny dels pressupostos pel 2021, que haurien de desterrar definitivament els de 2018 de Cristóbal Montoro, del govern del PP, prorrogats inauditament en dues ocasions. A favor hi ha la majoria diversa que aposta per donar estabilitat a la legislatura i la geometria variable de pactes i acords a diverses bandes, per aconseguir la seva aprovació. El context serà favorable, amb la possibilitat real d’uns pressupostos expansius i amb alt contingut social, per a poder combatre la greu crisi econòmica i social arran de la Covid-19.
És cert que la gestió de la pandèmia i les seves conseqüències econòmiques i socials s’ha fet amb errors i imperfeccions –el govern ha desplegat un important escut social, encara que molts treballadors i autònoms no han cobrat els subsidis- però a diferència d’anteriors crisis, aquest cop s’han pres mesures en favor dels més vulnerables, i es manté intacta la voluntat de seguir per aquest camí perquè ningú no es quedi enrere. Un camí perfectible i que requerirà molt finançament. El diàleg social amb patronals i sindicats també ha estat una eina fonamental per a la vehiculació dels ajuts. De moment, tant els ERTO com les prestacions pels autònoms s’han prorrogat fins al 30 de setembre. I les parts no descarten que s’hagin de prorrogar de nou, fins el 31 de desembre.
Mesures insuficients encara, però que garanteixen uns mínims perquè l’atur no augmenti més alarmantment i l’economia no faci fallida. En tota aquesta situació, per encarar la reconstrucció seran molt importants els pressupostos i les seves mesures fiscals i financeres. Al setembre serà quan comenci el tram final de la negociació, per a poder aprovar els comptes i el sostre de despesa pel 2021, abans que acabi aquest any.
El govern de coalició fidel al seu programa també ha posat en marxa l’Ingrés Mínim Vital, la Llei d’Infància, la Llei de Llibertats Sexuals i ha superat les esmenes a la totalitat de Cs, PP i Vox a la nova Llei d’educació, coneguda com a llei Celaá o LOMLOE. Però serà condició necessària i imprescindible per a la continuïtat del govern, l’aprovació dels pressupostos. L’obstacle més gran entre els socis de govern està en les visions diferents que mantenen en matèria econòmica i social la vicepresidenta Nadia Calviño i el vicepresident Pablo Iglesias.
El 9 de juliol, l’Eurogrup triarà un nou president/a per substituir el portuguès Mário Centeno. Nadia Calviño és candidata i podria obtenir el suport necessari per majoria simple dels seus homòlegs (possibilitats en té) per ocupar el càrrec. La vicepresidenta econòmica, si aconsegueix la presidència de l’Eurogrup, serà la primera dona a ocupar aquest càrrec i haurà de coordinar les polítiques pressupostàries dels Estats membres de la zona euro. Caldrà veure com el doble paper a Europa i Espanya de Calviño, si presideix l’Eurogrup, afecta les relacions i negociacions amb Iglesias.
Al juliol també s’han de començar a dibuixar les condicions del fons de reconstrucció de la Unió Europea (UE) que pot beneficiar a Espanya amb uns 140.500 milions d’euros, un 19% del total. Uns ajuts basats en l’emissió de deute públic a gran escala per part de la UE per a fer front a la davallada sense precedents de l’economia, que pot caure al voltant del 12% segons diverses estimacions.
La major part (vora un 60%) s’assegura que seran a fons perdut, però condicionats a reformes econòmiques i el 30% restant seran en forma de préstecs. Caldrà veure, doncs, com queda la lletra petita del fons de reconstrucció i quins marges de maniobrabilitat deixa al govern de coalició per aprovar uns pressupostos amb harmonia amb la UE i amb el propi programa del govern, que contempla la reforma de l’Estatut dels Treballadors (ET) i les mesures fiscals amb impostos a les transaccions financeres i els impostos a les empreses digitals, coneguts com la Taxa Google.
Entre les reformes econòmiques que hauria d’emprendre Espanya, hi ha la reforma de les pensions per assegurar la sostenibilitat del sistema. Una reforma que fa temps que reclama la UE, el Fons Monetari Internacional (FMI) i l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmics (OCDE). La Comissió Europea també supeditarà el fons de reconstrucció a l’impuls de l’economia verda i de la digitalització massiva a través de la xarxa 5G.
La Mesa de diàleg
A més dels condicionants externs, en el camp intern, hi haurà la represa de la Mesa de Diàleg amb la Generalitat, per a trobar una sortida al conflicte polític. Si la Covid-19 es manté més o menys controlada, si s’ha après la lliçó i es té garantit el subministrament d’equips de protecció, mascaretes i mesures sanitàries per controlar els possibles rebrots, no hi hauria d’haver cap excusa per establir un calendari a curt i mitjà termini que, sense pressa però sense pausa, permetés avançar amb el diàleg i arribar a uns mínims punts d’acord. De fet ERC ja vincula la negociació dels pressupostos a la represa de la Mesa de Diàleg.
La batalla pública i privada per l’hegemonia independentista entre ERC i el PDeCAT no afavoreix precisament les converses. L’últim episodi de la divisió i discrepància entre els socis de govern en la Generalitat ha estat la votació al Congrés sobre el suplicatori del Tribunal Suprem per jutjar la portaveu de JxCat, Laura Borràs. Els exconvergents només han tingut el suport del Partit Nacionalista Basc. ERC i la CUP, però també Bildu i el BNG, no han volgut participar en la votació, per visualitzar que no hi hagi cap ombra de dubte de corrupció i alhora denunciar la persecució judicial a l’independentisme.
Fins que no se celebrin les eleccions catalanes no quedarà aclarit l’horitzó polític a Catalunya, la unitat o desunió de l’independentisme i, per tant, la major o menor força de la Generalitat en la negociació amb el govern espanyol. Unes eleccions que Torra semblà que convocarà després que el Suprem confirmi la sentència per desobediència i que podrien coincidir amb el tram final de la negociació dels pressupostos de l’Estat.
La governabilitat a Espanya que sempre ha estat apuntalada pels nacionalismes bascos i catalans de centredreta (PNV i CiU) des de la recuperació democràtica, en tots els governs d’UCD, del PSOE, i del PP, menys els de majoria absoluta, té en l’actual escenari polític altres socis i partidaris. Es manté el PNV, EH Bildu juga un paper de negociació no menyspreable. En el cas català, ERC ha substituït als hereus de CiU. I, en l’atomitzat Congrés dels Diputats també són claus per a la continuïtat de la governabilitat altres nacionalismes i regionalismes, com el BNG, els canaris, càntabres i Teruel Existe.
Eleccions a Euskadi i Galícia
Un altre esdeveniment important que pot tenir una incidència en el futur del govern de coalició, encara que en menor mesura, és la celebració de les eleccions basques i gallegues el 12 de juliol. Per una banda, a Euskadi les enquestes apunten a una consolidació del PNV i del PSE, que podrien revalidar el govern del lehendakari Iñigo Urkullu, sumant majoria absoluta. Seria el tercer mandat consecutiu d’Urkullu. L’altra alternativa més difícil és un tripartit d’esquerres, en el cas que poguessin sumar majoria absoluta el PSE, amb Elkarrekin Podemos-IU i EH Bildu, i així desbancar el PNV. Sembla que la tendència que marquen les enquestes d’una baixada d’UP el farien inviable. En el cas que l’aritmètica el fes possible, el PSE no sembla disposat a formar un govern tripartit que posaria en perill la relació dels nacionalistes bascos i el PSOE en l’àmbit del govern espanyol i que podria portar més problemes que alegries al govern de coalició. Tampoc Bildu, per altres raons, com la d’exigir la presidència de la lehendakaritza, estaria disposat al pacte.
El mapa electoral al País Basc es mantindria doncs, estable, amb cinc forces polítiques, i les previsions electorals també afirmen que la presentació conjunta de PP i Cs tampoc serviria per incrementar el suport a aquestes formacions. En aquest cas, la suma dels dos, tot apunta que tindrà un suport bastant inferior als nou diputats que va aconseguir el PP el 2016. Els d’Arrimadas no han aconseguit mai fins ara fer-se en cap diputat en unes eleccions basques, i aquest acord: amb el candidat número 2 per Àlaba i el 3 per Biscaia, li podrien suposar els seus primers dos diputats a la cambra basca. Les enquestes també apunten que Vox no té cap possibilitat d’obtenir representació.
A Galícia, el mapa electoral també és molt estable i menys divers que a Euskadi. Tenen representació quatre partits i també apunten els pronòstics que la nit del 12 de juliol el parlament gallec continuarà amb quatre formacions polítiques. Les enquestes auguren que el PP de Núñez Feijóo revalidarà per quarta vegada el govern, amb majoria absoluta. De complir-se les previsions, Galícia es consolidaria com el feu més important del PP on, a més, no hi ha hagut acord amb Cs per a presentar-se conjuntament. I on queda clar que els del partit taronja i la ultradreta de Vox, tampoc tenen cap possibilitat d’obtenir representació.
Aquí pesa molt el vot de l’estranger, a través de l’anomenat CERA (Censo de Residentes Ausentes), que en realitat suposa per la seva xifra global la cinquena província o circumscripció gallega de gairebé mig milió de vots possibles, superant els votants de la demarcació de Lugo i de la d’Ourense. Aquest vot és majoritari històricament pel PP, però la participació dels residents fora de Galícia acostuma a ser baixa.
L’alternativa a Feijóo passa per un tripartit entre el PSdeG que milloraria resultats, el BNG que també, i Galicia en Común-Anova Mareas (Podemos Esquerda Unida Anova) que les enquestes apunten que perdrà representació. Vistos els pronòstics, sembla bastant improbable que el PP quedi desbancat de la Xunta de Galicia. Ara bé, en ambdós casos, cal tenir en compte que seran les primeres eleccions després de totes les conseqüències que ha portat la pandèmia de la Covid-19, i caldrà veure com tot això afecta la participació. De moment estan augmentant les peticions de vot per correu.
Sobretot el resultat a Galícia, si fos desfavorable al PP, suposaria un nou inconvenient més a les aspiracions de Pablo Casado per construir una alternativa viable al govern de coalició. Precisament Casado, després de la fèrria oposició, ara que ha passat el pitjor de la pandèmia, intenta escenificar una voluntat d’acords econòmics amb el PSOE de cara a la reconstrucció, i fins i tot, al PP comencen a parlar de diàleg futur pels pressupostos. Uns cants de sirena, que ja veurem si es mantenen després de les eleccions a Euskadi i Galícia. Pel PSOE i UP, si el PP perdés la Xunta de Galicia, representaria una alegria inesperada que reforçaria el govern de coalició.
Projecció internacional de tres ministres
El president espanyol també té al cap la promoció internacional d’altres dos ministres. A més de Calviño, el ministre de Ciència i Innovació, Pedro Duque, podria aspirar a dirigir l’Agència Espacial Europea (ESA) i la ministra d’Afers Exteriors, Unió Europea i Cooperació, Arantxa González Laya, l’Organització Mundial del Comerç (OMC). En el cas de González Laya, España té de termini fins al 8 de juliol per a presentar formalment la seva candidatura.
En el cas de Pedro Duque, té gairebé un any al davant, ja que fins al juny del 2021 no s’ha de produir el relleu del director general de l’ESA, i el procés de renovació encara no s’ha obert.
Tota la crisi sanitària per la Covid-19, i l’econòmica i social arran de la pandèmia, ha enfortit uns ministres, i n’han debilitat altres. Una manera d’enfortir el govern de coalició a més de la imprescindible aprovació dels pressupostos, seria reactivar el govern a través d’una remodelació. Una remodelació, que no s’hauria de limitar a substituir els ministres més desgastats, sinó que hi hauria d’anar en línia amb altres governs europeus, i s’aprofités per a fer una major concentració de carteres, i per tant, una reducció de ministeris.
Serviria per a predicar amb l’exemple, i donar un missatge clar a la ciutadania, que aquest cop, no serà com sempre que la crisi la paguen només els vulnerables i les classes mitjanes. Encara donaria un missatge molt més positiu a la societat, que entre els ajustos econòmics que segur que n’hi haurà, hi hagués una rebaixa del sou dels alts càrrecs públics, començant pel president i els ministres. Una “nova normalitat” o anormalitat, que és la que la majoria de governs de coalició de centreesquerra a Europa, porten practicant molts anys. Espanya ha trigat quaranta-tres anys a tenir el seu primer govern de coalició, potser caldran encara uns quants anys més, per a consolidar els estàndards democràtics europeus i per a convertir-se en un Estat federal o confederal.
