En Tobías té 63 anys i ha treballat tota la seva vida com a cambrer, segon maître i ajudant de cuina. Amb Barcelona com a base d’operacions, s’ha desplaçat durant setmanes o mesos a restaurants, hotels i esdeveniments de Catalunya, Canàries, Balears, Alemanya i Gran Bretanya. Sempre amb contractes temporals. Quan al febrer es va cancel·lar el Mobile World Congress, va veure truncades moltes hores de feina, i quan al març es va declarar l’estat d’alarma pel coronavirus, va haver de donar la temporada per perduda. Els últims cinc mesos els resumeix amb un “tot se’n va anar al diable”.
“Jo estava molt bé, fins que va arribar el bitxo. Al març i l’abril teníem dates concertades, tothom estava feliç, fins que la cosa va empitjorar”, explica mentre fa cua per recollir una bossa de menjar al centre d’acollida Assís del carrer Isaac Albéniz, situat en el barri de Sarrià, que atén persones de tota la ciutat.
La falta d’ingressos el va obligar a fer cua en menjadors socials: “Primer vaig anar al carrer Tarragona, després van tancar, d’un dia per a un altre. A la porta hi havia una llista amb llocs als quals podíem anar, i vaig anar a un menjador del carrer Equador, després al Paral·lel, però no vaig quedar satisfet. Vaig veure aquest i vaig venir fa tres setmanes. Vaig passar, em van fer prendre l’esmorzar, em van donar un pícnic per emportar. Vaig preguntar ‘puc tornar demà?’ i em van dir que sí”.
En Tobías viu a Les Corts en un pis compartit amb dos companys. Està pendent de rebre l’Expedient de Regulació Temporal d’Ocupació (ERTO) perquè quan es va posposar la celebració del Mobile, ell treballava en el proper hotel Hesperia Tower. “Porto mesos sense cobrar i l’ERTO és del 70% del sou. No sé què fer, però no vull deixar l’allotjament. Tinc 63 anys i m’han dit que haig de treballar fins als 67 per tenir la jubilació. De quina feina parlen? Si no n’hi ha”. En Tobías recull agraït el seu pícnic per acabar de passar el dia i s’acomiada amb un “encara bo que tinc salut. I que duri!”.
La situació del Tobías és la de milers de nous pobres que s’han vist abocats a les anomenades cues de la fam en quedar-se sense feina, sense diners i desprotegits pels retards de les ajudes estatals.
Suport veïnal
La Soukaina Douieb va arribar a la capital catalana fa dos anys i mig procedent del Marroc. El seu marit, d’origen malià, feia més de deu anys que feia d’ajudant de cuina en un restaurant quan va tancar pel coronavirus i, fins al mes de juliol, no ha començat a cobrar l’ERTO. Després de diversos mesos sense entrada de diners, i amb un nen petit, als 30 anys, la Soukaina s’ha vist obligada a informar-se d’on trobar alimentació infantil i, pel boca-orella, ha arribat a l’ONG De Veí a Veí, situada al carrer Rocafort, en el barri de Sant Antoni del districte de l’Eixample.
“Ara el restaurant està obert, però no hi ha feina per a tots. El meu marit ha hagut de viatjar a Mali i Costa d’Ivori per temes familiars i per posar en ordre la seva documentació, i jo m’he quedat a Barcelona amb el nostre fill. Em van dir que aquí em podrien ajudar. Vaig venir per demanar aliments, sobretot per al nen”, exposa mentre espera el seu torn, guardant l’obligada distància de seguretat.
La Soukaina estalvia per mantenir l’habitatge, un pis de lloguer pel qual paguen 623 euros mensuals, però el contracte venç el 4 de setembre i el propietari ha decidit no prorrogar-lo, per la qual cosa la família busca un nou allotjament: “El meu problema és que no vol renovar el contracte. És difícil aquí a Barcelona trobar un pis, tot està car”. Minuts després, un voluntari la fa passar. El nen mira curiós des del cotxet tot el que li envolta, com ara paquets de galetes i carros mitjans que entren i surten amb mercaderia.
La pandèmia el va enxampar abans de signar un nou contracte laboral
Roberto Landeta és publicista, especialista en Màrketing i dissenyador gràfic. Als seus 37 anys, reconeix que ha tingut la fortuna de treballar en el seu sector tant al seu país, Veneçuela, del qual va sortir fa sis anys, com a Trinitat i Tobabo i a Espanya. Es va instal·lar a Barcelona, a casa de la seva germana, durant un any, ja que tenia estalvis per subsistir aquest temps fins a aconseguir el ‘Document acreditatiu de la condició de sol·licitant en tramitació de protecció internacional’, que li facilita treballar de manera legal a Espanya.
Va trobar feina com a publicista en una empresa i el febrer del 2020 va tenir l’oportunitat de canviar a una companyia que li oferia millors condicions, de manera que va donar els quinze dies de rigor i es va disposar a començar una nova etapa. Pocs dies abans que s’anunciés l’estat d’alarma, a la segona empresa li va semblar arriscat contractar el Roberto en aquest moment, i així li ho va comunicar. “Em vaig preguntar, ‘i ara què? He renunciat a una feina per començar una altra de nova’. Pràcticament, em vaig quedar en l’aire. De veritat que van ser dos mesos bastant complexos. Els meus estalvis estaven minvant”, recorda en Roberto d’esquena de l’edifici en el qual resideix al carrer Eduardo Tubau, en el barri de Porta del districte de Nou Barris.
Un amic li va proposar que truqués a la Creu Roja o a Càritas i li va facilitar els telèfons. “No vaig trucar immediatament. Primer vaig pensar ‘quants diners tinc, quant puc aguantar’. I, en una setmana, vaig telefonar”. Creu Roja va acudir dues vegades a casa seva, una per donar-li equips de neteja i higiene personal, i una altra per proporcionar-li aliments bàsics. Càritas va cooperar amb 125 euros un mes i amb uns altres 125 euros el mes següent, a més de passar-li el contacte d’una entitat col·laboradora de la zona per obtenir una cistella amb menjar cada dues setmanes, prèvia cita amb dia i hora. “Em va costar fer aquest pas perquè al meu cap estava ‘de veritat ho necessito?’ Fins que vaig dir, ‘sí, de veritat ho necessito’. Vaig haver de pensar-m’ho molt perquè no m’ho creia. No era tant per tristesa… Estava perplex”. Al juny, la companyia que va decidir no comptar amb ell al març el va cridar per oferir-li un contracte per obra i servei. Ara va cada dia a Sant Andreu de la Barca i està pensant a deixar l’habitació, per la qual paga 500 euros, si troba una cosa més econòmica en aquesta localitat.
De la vergonya a l’agraïment
La nova pobresa arriba a professionals formats, amb idiomes i experiència laboral. És el cas de la Lucía (38 anys): financera, consultora, traductora i guia turística figuren entre les seves múltiples ocupacions. Treballava en tres empreses amb contractes temporals i trobava temps per ser voluntària a l’Església Evangèlica de Gràcia, al carrer Terol, des d’on narra la seva experiència. Nascuda a Mèxic i de pare basc, va arribar fa quatre anys a la ciutat comtal. Aquest març, estava fent un curs de francès quan li van comunicar que una de les alumnes de classe havia donat positiu per coronavirus i va haver de confinar-se a casa. Al temor de poder contagiar al seu company de pis i ser pacient de risc per tenir problemes respiratoris (va donar negatiu), es va sumar la caiguda, l’una després de l’altra, de les seves ocupacions.
“Va quedar tot aturat. Jo treballo molt en congressos i en visites culturals i no he ingressat ni un euro. Tinc un lloguer econòmic, de 400 euros, més despeses d’Internet, i tinc un deute acumulat de 1.400 euros. Al març ja havia realitzat els tràmits al SEPE (Servei Públic d’Ocupació Estatal) per cobrar alguna ajuda. Trucava deu vegades al dia, cinquanta, però no aconseguia que agafessin el telèfon. No havia cotitzat els 365 dies per cobrar l’atur, però jo pensava que alguna ajuda sí que em corresponia, i em van dir que sí. Missatges van, missatges vénen, un mes per a una comunicació, un altre mes per a una altra comunicació i, finalment, sí, el mes de juliol he cobrat 405 euros, després de rebre zero de març a juny. Com puc viure així?”.
La Lucía mai s’havia plantejat haver d’acceptar menjar, fins que des de l’església en la qual havia estat voluntària li ho van oferir. “Els vaig dir ‘moltíssimes gràcies, però no cal’. Jo mai havia estat en aquesta situació. Com tothom, he tingut alts i baixos, però pensava ‘ja te les arreglaràs’. Al final, vaig venir. Al principi em feia vergonya perquè mai havia estat en aquesta banda. Els estic molt agraïda”. Amb una pandèmia, sense vacuna i amb l’economia crítica, la Lucía dubta sobre quan milloraran les circumstàncies. “Les coses no van gens bé i la majoria d’hotels continuen tancats, o només obren el bar o la terrassa”. Diu que no li fa por treballar, però que en els portals d’ocupació en els quals abans hi havia 10 o 15 candidatures, ara superen les 500, i el futur se li presenta molt incert.
Pensionistes sense llar
L’Emilio Folch va néixer a Barcelona fa 69 anys. Amb una pensió de 683,50 euros al mes, després de treballar durant dècades en els equips municipals de neteja, mai va imaginar que podria veure’s al carrer. “A mi el pis m’ha volat. Jo tenia casa. La meva mare va morir fa tres mesos, amb 99 anys. Vivia amb ella, era un pis de propietat, jo la cuidava, anava a comprar… però en morir-se, no vaig poder arreglar els papers. No vaig poder fer-hi res. Vaig haver de lliurar les claus i marxar”. Paga 300 euros per una habitació en el Poble Sec en un pis que comparteix amb tres homes. La seva dona, de la qual es va separar, va morir de càncer fa anys i la seva única filla viu a la casa que va heretar de la mare.
Durant la pandèmia, l’Emilio es va veure fent cua enfront de l’Església de Santa Anna, situada al carrer del mateix nom, en ple Gòtic i molt prop de plaça Catalunya. Ciutat Vella ha estat un altre dels districtes castigats per la pandèmia i la desesperació. “Vaig estar al carrer, em van robar el mòbil, les ulleres i les meves pertinences. Jo abans de tot això menjava en un bar, de menú de 8 o 9 euros, o a casa. Ara vinc aquí”.
Entre l’estrès i la incertesa
La Lourdes Sáez treballa des de fa 19 anys en el sector de la neteja de la terminal T2 de l’aeroport del Prat, que va tancar amb l’inici de l’estat d’alarma, i està en situació d’ERTO des de l’1 d’abril: “La sensació que tinc és d’incertesa perquè no sabem si ens rescataran. L’empresa per la qual estic contractada, Sacyr Facilities, va avisar d’un dia per a un altre del tancament de la T2. Va ser tot a correcuita, un estrès. Vam trigar dos mesos a cobrar l’ERTO, encara que l’empresa ens va avançar part de la paga d’estiu”.
La Lourdes, amb 57 anys, ha passat de cobrar prop de 1.400 euros mensuals, ja que és responsable d’equip i treballa alguns festius, a percebre 947 euros de l’ERTO. A través d’un gestor, ha negociat amb el banc una carència d’un any per pagar només els interessos del seu habitatge al Prat, per la qual cosa ha alleugerit la pressió de la hipoteca. “És un respir”, remarca, però després de quatre mesos d’ERTO admet que li pot “el no saber”. “No sabem què passarà a l’agost, si ens rescataran, o si es farà una altra pròrroga. Mentrestant, pago llum, telèfon, aigua i menjar. La meva filla, de 24 anys, viu amb mi i el seu sou no arriba a 900 euros, però així i tot és un suport”.
Catalunya Plural, 2024 
