Resulta fascinant estudiar els mapes i descobrir com tot passejant vivim entre un gran teatre carregat de reformes, moltes d’elles sòlides, moltes d’altres estèrils des del seu objectiu de derrotar els camins del passat, i com el meu capficar-me d’aquestes setmanes és amb l’antiga carretera d’Horta no està de més recordar com el present és capaç e cancel·lar la lògica traçada durant segles per a imposar una idea.
Aquest, en el nostre cas, és l’omnipotent Eixample d’Ildefons Cerdà. A l’entrega anterior romanguérem a Provença amb Cartagena després de seguir a la nostra protagonista des dels seus vestigis als Jardins de Montserrat Roig. Ben a la vora, des la fi dels anys vint, els passatges de Faustino León y Pau Hernández ocultaven una altra torrentera de la zona, la de Milans, això anomenada per transcorre entre les antigues propietats d’aquest senyor, just als actuals terrenys de l’Hospital de Sant Pau.
El 1931 Rosselló moria a Dos de Maig i Provença a l’alçada de Cartagena, aleshores Igualtat, com testimonia un homònim passatge proper, entre l’acció del torrent de Milans i les construccions de l’antiga carretera d’Horta, encara poderosa i sens sospitar com després de la Guerra Civil seria víctima d’aquell anhel embogit per a completar la quadrícula sense respectar allò pretèrit.
Per això mateix abans de tornar al nostre objectiu em sembla oportú constatar, ho advertim, la continuació del torrent de Milans pel passatge de Vilaret, resistent com per a mantenir el seu descens fins als nostres dies, creuar el carrer Mallorca i finir al de València, com si la seva presència fos un secret molt ben guardat, quelcom tanmateix palpable per la vigència de negocis gens homologats, sinó més aviat variats, homenatge a tallers, locals i altres mecanismes econòmics d’abans.
El Vilaret encara és batejat des del record a la propietària dels terrenys, la senyora Antònia, i pot confondre al caminant inexpert, doncs la seva relació amb la carretera d’Horta era la d’una cruïlla de sendes per a confirmar com la nostra ruta era un desballestament malgrat la seva robustesa fins a continuar pel carrer Mallorca per una illa de cases gairebé verge durant la Segona República.
L’excepció era un altre passatge, el d’Utset, i el cognom, inexistent al planisferi fa gairebé un segle, ens remet als terratinents del perímetre comprés entre l’antic terme de Sant Martí de Provençals, més concretament entre Gràcia i el temple gaudia. No fa molts setmanes tinguérem el privilegi de redescobrir el barri de Romans, just a la frontera entre la Vila i l’immens poble rural annexionat a Barcelona el 20 d’abril de 1897.
Josep Utset era marit d’Anna Romans i Jordà, i a partir d’aquesta associació tot flueix amb més garanties perquè encaixem les peces d’altres investigacions on havíem referenciat a Utset a la junta de propietaris de Lligalbé i Mas Casanovas, demostrant-se la connexió de tots aquests punts propers a partir de la possessió d’hectàrees.
Avui, el passatge d’Utset és un cul-de-sac i ens entorpeix les indagacions per la seva interrupció a l’escola Bailongu, cèlebre en aquests barris, almenys la recordo així, quan érem adolescents i això de dansar era fonamental si volies tenir mínimes oportunitats de lligar, si bé donada la situació actual com no ho fem a casa la cosa va bastant magre. Utset s’enfilava en aquest tram amb l’antiga carretera d’Horta, veloç al seu inici al costat de l’Estació del Nord i encara identificable a un altre sector on, aquestes anàlisis sempre sorgeixen de detalls a priori poc rellevants, vaig saltar d’alegria per a lligar tots els caps que m’havien acompanyat durant les meves facècies des la meva ignorància en relació a l’antiga carretera d’Horta.
Segons el nomenclàtor de vies públiques de 1942, un document increïble perquè enumera tots els canvis deguts a la victòria franquista, l’antiga carretera d’Horta naixia, tot depèn del punt de vista segons es miri, a Dos de Maig i moria al carrer d’Aragó. Just abans devia travessar el passatge Bofill, un passadís típic de la part baixa de la Sagrada Família, ben aprovisionada en aquest aspecte per la seva estructura inicial, on s’aprofitava aquest tipus de via urbana per a tenir doble accés a les vivendes.
Al 22 de Bofill sempre m’ha xocat donar amb un mur anòmal, una reminiscència de quan el món campestre s’atrevia a treure el cap. Darrera seu encara llueix un domicili amb cert regust a vila de principis del Nou-Cents, i això només pot significar una reformulació del carrer a un instant concret.
Bingo, aquesta finca pertanyia a l’antiga carretera d’Horta i era la seva darrera pica d’ull; després s’eixamplava fins a ser absorbida per Aragó a una altra cruïlla entre el vell i el nou, el primer des d’una ruta contrari a tanta democràcia ordenada de Cerdà, el camí dels Enamorats, mentre el segon emergia tant des la tristament famosa Escola Ramon Llull, pletòrica pel treball de Goday, com pel pas del ferrocarril Madrid Saragossa, amb la seva base a l’Estació de França, a hores d’ara força menyspreada i abans essencial per la seva centralitat i la memòria d’un munt de viatges i emigrants aterrats a la ciutat comtal un cop traspassaren les seves portes, i per a mostra el meravellós inici de Nada, novel.la de Carmen Laforet.
Una mica a la nostra manera hem arribat a la conclusió del periple, però això és mentida. Quan, durant el confinament, sortia de casa, no tenia gens clara la finalització, i des de la recerca vaig donar amb altres sorpreses, endinsant-me a les mateixes des la més absoluta solitud. Al fons, les torres més visitades de la capital catalana em miraven sens parpellejar. A la seva vora, al tram de vianants més aviat concebut amb vocació turística, els nens es divertien amb els seus patinets, lliures tot abraçant el seu dret a ocupar l’asfalt. Tornarà el soroll, no en tinc cap mena de dubte, simplement hem de reorientar-lo per a sortir beneficiats des de la nostra condició ciutadana.
Catalunya Plural, 2024 
