Si algú vol apropar-se al per què un grup de joves de famílies originàries del Marroc va cometre els atemptats del 17 d’agost de 2017 a Barcelona i Cambrils és imprescindible que es llegeixi les 440 planes de Sense por de morir. Els silencis del 17-A (Pòrtic Edicions i Editorial Diéresis). És el llibre que ha escrit la periodista Anna Teixidor, després de submergir-se en el sumari judicial i fer un centenar d’entrevistes a Bèlgica, el Marroc i diversos punts d’Espanya.
La seva feina als informatius de TV3 li ha permès cobrir aquesta informació i elaborar dos reportatges pel programa 30 minuts relacionats amb aquests atemptats i el terrorisme basat en una interpretació fanàtica de l’Islam. Amb aquest suport i moltes hores d’investigació difícil i valenta, Teixidor ens explica per què van néixer ‘els mujahidins de Ripoll’ i ens avisa que a molts indrets del món, també a casa nostra, hi ha gent que els admira i podria intentar imitar-los.
Quin va ser el seu objectiu principal quan es va decidir a escriure aquest llibre?
M’interessava sobretot saber qui eren aquests nois abans del procés de radicalització i l’evolució ideològica que segueixen fins a cometre un atemptat. Volia saber per què havien arribat al punt d’odiar-nos tant com per fer una massacre.
Li molesten els titulars d’articles quan parlen de ‘La realitat dels atemptats’ o ‘la veritat de l’imam de Ripoll’?. Mai no s’acabarà de saber tota la veritat sobre atemptats com aquest?
Aquests grans titulars són poc honestos. No tot és blanc o negre. Hi ha molts matisos. Encara sabem poc d’aquest atemptat. Coneixem més clarament alguns dels aspectes de Catalunya perquè la investigació dels mossos és força exhaustiva però ens falta saber les connexions internacionals, o que ens expliquin en quins termes es produeix la relació de l’imam es-Satty amb els cossos policials… Darrere d’un atemptat sempre hi ha moltes llacunes i en aquest cas també.
Una de les incògnites que vol analitzar és per què aquells nois es decideixen a matar en nom de l’islam. Quines són les seves principals conclusions sobre les raons d’aquesta decisió?
A finals de 2014 ja veiem que als seus dispositius mòbils i tecnològics estan consumint propaganda jihadista. És un moment de màxima efervescència perquè es proclama el califat i veiem joves musulmans a Catalunya que es qüestionen si s’han d’afegir a la mobilització i es comencen a fer preguntes sobre la seva identitat. Estat Islàmic, amb una argumentació molt coherent i eficaç, els dóna respostes a algunes d’aquestes preguntes i, per tant, s’hi senten identificats.
Què fa que acabin odiant-nos tant que siguin capaços de voler cometre una acció violenta? El referent espiritual, Abdelbaki es-Satty, s’apropia de la seva autoritat al capdavant de l’oratori, té una certa influència perquè té més edat, lideratge i credibilitat davant els joves, es converteix en agent de radicalització i catalitza el procés. És ell qui els dóna una tauleta amb desenes de vídeos d’Estat Islàmic perquè els vagin visionant sense que puguin ser rastrejats. Hi ha hagut un primer interès el 2014 quan encara no hi era es-Satty amb una fascinació inicial per la violència i a partir d’aquí s’interessen per la religió.
Es-Satty catalitza els missatges, sobretot amb els germans grans inicialment i els intenta acostar a la seva visió extremista. Molts professors a Ripoll i fora de Ripoll es preguntaven com havia estat aquesta evolució ideològica i què s’havien dit els nois entre ells. Veiem que hi ha moltes preguntes identitàries i què vol dir ser musulmà. Ells creuen que els seus pares no són bons interlocutors perquè s’han deixat humiliar per la societat d’acollida i perquè tenen poca formació educativa i religiosa però, en canvi, es refien de la influència d’es-Satty. Molts companys seus i, fins i tot, les seves mateixes famílies diuen que hi ha un moment en què comencen a distingir el món entre els musulmans i tots els infidels. És quan, amb el temps, hi ha el punt d’inflexió per abraçar una visió extremista de l’islam.
Coneixem altres grups d’arreu de Catalunya que, en algun moment, es van plantejar atemptar però que van acabar dissolts perquè no tenien la figura de referència com la que va suposar Es-Satty per als joves de Ripoll
Si es-Satty no hagués anat a parar a Ripoll, no hi hauria hagut atemptats?
Es-Satty va canalitzar les inquietuds d’aquests joves cap a aquest missatge extremista. Coneixem gent que formava part d’altres grups arreu de Catalunya que, en algun moment, es van plantejar atemptar però que finalment van acabar dissolts perquè no hi havia la figura aglutinadora i de referència com la que va suposar es-Satty per aquests grups a Ripoll. Hi ha molts nuclis, petits, a Catalunya que es comprometen, justifiquen i simpatitzen amb Estat Islàmic. En alguns d’aquests nuclis és evident que hi ha hagut un moment en què s’ha volgut passar de consumir propaganda a voler cometre una acció violenta pròpia. Per tant, això no només va passar a Ripoll sinó que ha estat passant a d’altres punts de Catalunya. El que passa és que a Ripoll aquest personatge va canalitzar les frustracions d’aquests nois cap a objectius extremistes i totalitaris.
No se sentien a gust aquests joves en una societat i una ciutat on havien crescut, estudiat, fet esport i activitats culturals amb nois i noies autòctons?
Feien una vida totalment normal, com qualsevol jove de la seva edat. Els germans petits encara més. Els germans grans sí que no tenien tants companys que no fossin musulmans; però els petits, sí. En Houssa Abouyaaqoub tenia una colla d’amics i fins i tot se n’anava a passar les vacances a casa d’en Marc. El primer de gener de cada any, els pares d’en Marc li organitzaven un aniversari. Hi havia molta vinculació amb altres persones que no eren musulmanes. Què passa aquí? Aquests nois sí que havien expressat en alguna reunió a l’institut i en xerrades amb professors que se sentien discriminats, que se sentien malament quan els deien ‘moros’.
Després dels atemptats, es produeix un breu debat a l’entorn de si estaven integrats, si parlaven la nostra llengua, si treballaven, si portaven una vida ordenada i, per tant, que formaven part del grup social. Però mai ningú es va preguntar com se sentien ells realment i si aquest sentiment que nosaltres ens pensàvem que els transmetíem era recíproc. Això els causava malestar. A ells i a molts altres. Ho hem vist en aquests nois però pot ser que d’aquí a uns anys no siguin nois crescuts a Ripoll, sinó que siguin conversos. Hi ha una operació dels Mossos que rastreja nois conversos que estaven planejant cometre atemptats.
No crec que aquest tema estigui tan relacionat amb l’origen dels individus que volen atemptar sinó amb el seu context i la seva evolució ideològica. Fins ara hem vist moltes vegades immigrants però crec que veurem conversos que puguin tenir aquesta deriva ideològica.
Després dels atemptats es dóna el debat sobre si els joves estaven integrats, però mai ningú no es va preguntar com se sentien ells
No hi ha cap noia entre els terroristes que actuen a Barcelona i Cambrils. Ni entre els autors dels atemptats ni entre les persones que formen part de la seva colla…
Les noies no juguen cap rol. Potser no els generen prou confiança. En el cas dels atemptats de Bataklan, a París, i de l’aeroport de Zaventem, a Bèlgica hi havia alguna noia vinculada que era familiar dels individus que atempten, però els grups eren totalment masculins. Tradicionalment s’ha dit a la dona que no s’ha d‘ocupar dels temes bel·licistes. Els nois grans feia temps que havien deixat de freqüentar noies. Entre els petits, el Houssa tenia relació i flirtejava amb una noia. En Youssef Aalla li recrimina a un amic, en Saber Oukabir, que surti amb la Berta, de tradició cristiana: “Què fas sortint amb una cristiana?”, li deia.
Els nois que cometen els atemptats no tenen companyes, amigues. Quin pes té aquest fet en la seva opció per la violència terrorista?
N’hi ha que sí que en tenien. Els grans –Younes, Mohamed, Isham…– feia temps que passaven de tenir xicota. Younes havia anat a demanar la mà d’una noia que li havia dit que no. Unes setmanes abans de l’atemptat la noia s’ho va repensar i li va dir que sí, però aleshores va ser ell qui va dir que no en volia saber res. Houssa tenia una xicota de Campdevànol amb la qual es trobava de tant en tant. En Mohamed havia tingut una xicota durant almenys un any a Figueres, que va deixar de fer-li cas. En un moment, ells parlen de fer alguna cosa a la rambla de Figueres. A qui no se li coneixen noies és al Youssef Aalla però als altres, sí. I al Moussa, però és que era més petit.
Hi ha un ingredient de frustració sexual en la seva evolució cap al fanatisme i l’acció terrorista?
Jo ho he vist això en un noi del Garraf que se’n va anar a Síria. Estava molt capficat amb la repressió sexual que tenia. Per ell, era una fita casar-se. S’imaginava qui sap què seria això de casar-se. Ara, s’ha casat i té dos fills a Síria. Tenia un conflicte molt important amb aquest tema. El tema sexual en aquesta cultura és tan íntim que no es toleren les relacions prematrimonials públicament. Està molt mal vist tenir xicotes que no siguin musulmanes. I, de fet, sabem que almenys un dels autors dels atemptats se sentia molt frustrat sexualment perquè tenia poc èxit amb les noies i havia freqüentat puntualment prostíbuls de la Jonquera i el Marroc.
Al llibre reflecteix que les famílies i els que detecten o sospiten de la radicalització de persones que puguin convertir-se en terroristes ho denuncien poc.
Ho fan poc. Sí que hi ha algunes famílies musulmanes que, des del 2014, han denunciat als Mossos d’Esquadra que els seus fills han desaparegut i que tenien por que se n’haguessin anat a Síria. Hi ha el cas d’una noia de Banyoles que se’n va anar a Tunísia i els seus pares ho van acabar denunciant. Però això no passa habitualment. En el cas de Ripoll, va haver-hi silencis però també alarmes, encara que en un primer moment es va dir als mitjans de comunicació que no n’hi havia hagut.
És evident que els canals per denunciar la radicalització d’aquells nois van fallar estrepitosament. Les persones que ho havien de denunciar potser no van sentir prou confiança en els mecanismes que hi havia en aquell moment. Potser no volen denunciar-ho sinó rebre assessorament. A on va un pare, una mare, un germà o un amic per rebre assessorament sobre processos de radicalització a Catalunya? I no només de jihadisme sinó d’extrema dreta o d’extrema esquerra?
On va un pare, una mare, un germà o un amic per rebre assessorament sobre processos de radicalització a Catalunya? I no només de jihadisme sinó d’extrema dreta
A la comissaria dels Mossos?
Si vas a la comissaria, i si hi veuen prous indicis, comencen una investigació automàticament. Per tant, hi ha gent que s’ho planteja dues vegades, i més quan es tracta de delatar o de denunciar una persona amb la qual has crescut, amb qui has compartit lligams d’amistat. A més, al final pot ser que no sigui res i que quedis en evidència davant de tota la comunitat. En alguns oratoris sí que hem vist que hi havia creients que donaven més importància al fet de pertànyer a una religió que pertànyer a un Estat de dret. O sigui que si cal callar o silenciar alguna cosa, és més important el fet de pertànyer a la comunitat musulmana que a l’Estat.
Es margina, es criminalitza els nois, les persones, per tenir noms àrabs?
El que és una llosa en aquests moments a Ripoll és dir-se Abouyaaqoub, Hichamy… A la comarca a tothom els sona aquests cognoms. Després dels atemptats, hi ha hagut empreses que s’han tancat en banda a contractar persones d’origen estranger i n’hi ha d’altres, però, que, en un acte de militància, han volgut contractar sobretot estrangers per aturar qualsevol discriminació.
Hi ha processos judicials contra suposats membres de grups terroristes islamistes que han acabat en no res o en condemnes molt suaus. Què en pensa d’aquests casos?
Les investigacions policials a vegades poden aixecar moltes suspicàcies. La manera de comunicar-les a mi em genera dubtes. Quan es produeixen, –i ho vam veure sobretot entre el 2014 i el 2017- a les sis de la matinada ja hi havia un tuit del gabinet de premsa del Ministeri de l’Interior anunciant que s’estava produint una operació antiterrorista. Al voltant de les 8 o les 9 se’ns comunicava una primera nota de premsa curta. A mig matí, el ministre estava en algun punt del país on feia declaracions. I al voltant de les dues teníem les imatges de les detencions a l’interior de l’habitatge i les càmeres a punt a l’exterior per gravar, perquè ens passaven les adreces.
Aquest sistema de comunicació em genera molts dubtes. S’acaben convertint en grans anuncis de la gestió política i em porta a pensar sobre l’eficàcia d’aquestes operacions. He tingut l’oportunitat de parlar a fons amb gent detinguda a la qual finalment s’ha arxivat el cas i han estat alliberats sense cap tipus de càrrec. Han viscut molt malament que el seu entorn, els veïns pensessin que ells tenien algun tipus de relació amb l’aparell d’Estat islàmic quan després s’ha pogut comprovar que no hi tenien cap mena de vinculació. Fins i tot, a vegades ha passat que a un confident o informador policial l’ha anat a detenir algun altre cos policial. Això crea malestar.
Sí que és veritat que la feina que tenen els serveis d’informació tant de Guàrdia Civil com de la Policia Nacional o dels Mossos d’Esquadra és molt complicada perquè s’han d’avançar a un atemptat. I no sempre avançar-se a un atemptat significa tenir totes les peces per poder demostrar que aquella persona el volia cometre i més quan estem parlant d’atemptats improvisats que es poden fer amb un ganivet, i que, per tant, no requereixen cap preparació i que no trobaràs explosius en un domicili. La feina que tenen al davant és molt difícil però algunes operacions, com la del Comando Dixan, són clarament qüestionables.
Algunes operacions contra el jihadisme, com la del Comando Dixan, són clarament qüestionables i es converteixen en grans anuncis de la gestió política
La intenció dels terroristes era fer caure la Sagrada Família, la Torre Eiffel i atemptar al Nou Camp durant el partit entre el Barça i el Betis?
La investigació ha determinat això. L’objectiu era un atac coordinat. De la Sagrada Família tenien fins i tot plànols de situació del metro, havien fet moltes fotografies de l’estació, per mirar si des de sota una explosió podia fer trontollar tota l’estructura. També tenien al cap un partit de futbol, que s’havia de celebrar el diumenge, entre del Betis i el Barça. Pel que fa al viatge que fan Younes Abouyaaqoub i Omar Hichamy a la torre Eiffel, l’11 i el 12 d’agost, no ens podem creure que fos per fer un reportatge fotogràfic. Es van localitzar tres furgonetes llogades. Per tant, eren tres punts d’atac. En aquell moment només havien pogut fer un cinturó bomba però, segons declaracions de Mohamed Houli, en planejaven fer més. També es van trobar granades que volien utilitzar. Era un atac coordinat perpetrat per una desena de persones, que es podien convertir en grups petits, itinerants, molt complicats de localitzar. Volien atemptar contra un símbol civil, la torre Eiffel; un símbol cristià, la Sagrada Família; i un símbol esportiu o de lleure, el camp del Barça.
Si no hagués explotat el xalet d’Alcanar, quan tenien previst fer aquests atemptats?
Es creu que haurien estat el dia 20 d’agost perquè s’ha trobat un document d’Es-Satty que parlava dels atemptats aquest dia. El dijous hi ha l’atemptat de Barcelona i es creu que el diumenge hi hauria els altres. Hi ha unes tasques que no es van acabar de fer. Havien encarregat unes peces de roba negra a una merceria de Ripoll que no van anar a recollir. Ho tenien molt avançat però no estava del tot a punt. Abans d’anar a atemptar a Cambrils, es van posar mocadors vermells per recordar un combatent que es deia Abu Dujhani, propi de la narrativa jihadista. També van fer una cerimònia de jurament i fidelitat, de prometatge a Riudecanyes, molt similar a la que es feia quan els combatents arribaven a Síria i ingressaven en un grup jihadista.
Hi ha algú per damunt de l’imam de Ripoll, Abdelbaki Es-Satty, que mogui els fils d’aquests atemptats?
La gent que el va conèixer em diu que no el veuen amb prou capacitat per orquestrar el múltiple atemptat que pretenien fer. Em costa molt de creure que ells no tinguessin cap contacte amb ningú de Síria o l’Iraq. Es-Satty va estar sis mesos a Bèlgica i hi va anar tres dies el març de 2017. Quan torna es precipita la preparació dels atemptats. Tot això és molt sospitós. És plausible pensar que l’autoria intel·lectual està en algun punt d’Europa, Síria o l’Iraq. Es-Satty era molt primmirat en tots els moviments que feia.
Quan surt de la presó ja sembla que vagi amb un pla preconcebut. A Castelló de la Plana coneix dos conversos i ja hi parla d’Estat Islàmic i de la possibilitat de cometre atemptats. Va perfilant el seu pla. Primer va a Balaguer, després a Berga i finalment a Ripoll. A Alcanar només s’ha localitzat una vegada la targeta SIM del seu mòbil. Això vol dir que el deixava a una altra banda o el desconnectava quan hi arribava, perquè no l’impliquessin en res. Aconsellava els nois i els donava mesures de precaució perquè no els poguessin detectar en cap moment, com s’havien de moure, que deixessin els telèfons en una altra habitació…
Actua com un agent, no sabem de qui o de què. Entre els anys 2014 i 2017 jo havia fet reportatges sobre els combatents estrangers que se n’anaven a Síria i vaig contactar amb molta gent. Parlàvem en espanyol. Imagina’t si parles àrab! Es-Satty, quan anava al Marroc, es movia sobretot per Tànger i Tetuan. Tànger, Tetuan i Castillejos és un triangle on hi ha hagut la mobilització més gran de gent del Marroc que va anar a Síria i l’Iraq. Hi van marxar més de mil persones. Tothom té algun amic, algun conegut que hi ha anat. M’estranya que no s’hagi trobat cap vinculació amb algú d’allà. Si nosaltres en vam conèixer, ell encara ho tenia més fàcil.
Tot i així, al llibre explica que als comunicats amb què Estat Islàmic va reivindicar els atemptats estaven plens d’inexactituds
Hi ha molts errors i sembla com si fos improvisat però aquesta gent quan fan aquests vídeos no ho reivindiquen tot. Reivindiquen allò que creuen més rellevant. Els individus que atempten a Alcanar van fer un vídeo on manipulaven els explosius i parlaven en contra dels infidels. Segur que volien tenir una transcendència després de l’atemptat, reivindicant què havien fet. Segurament que en els dies que faltaven per l’atemptat haurien preparat més vídeos per fer-los populars després. Aquest vídeo d’Alcanar no l’hem vist. Només hem vist imatges. L’altra vídeo que no hem vist és el de la furgoneta baixant per la Rambla i atropellant tothom. Hi ha una càmera que apunta directament tota la trajectòria que va fer la furgoneta. Suposo que es veuran al judici oral.
Abans de l’agost del 2021 hi ha d’haver sentència, perquè ja farà quatre anys que els detinguts són a la presó i és el màxim que permet el codi penal
Quan està previst que es celebri?
Abans de la pandèmia havia de ser el novembre. Es retardarà però ha de ser abans de l’agost de l’any que ve perquè ja farà quatre anys que els detinguts estan a la presó i és el màxim que permet el codi penal. L’agost de 2021 hi ha d’haver sentència.
Diu que hi ha grups de joves, en algun indret de Catalunya, que poden estar evolucionant igual que ho va fer el grup de Ripoll. És inquietant
No sé si hi ha nuclis de joves preparant atemptats. No ho puc afirmar. El que sí que puc afirmar és que hi ha nuclis de joves que simpatitzen, es comprometen, que justifiquen els atemptats. És aquí on s’ha d’actuar, neutralitzar aquesta narrativa. Que hi hagi gent amb prou autoritat dins la comunitat, dins aquests cercles, que els faci veure la diferència entre el bé i el mal. Nosaltres, quan hi va haver els atemptats, vam pensar que els joves eren d’una altra població, també de la demarcació de Girona. Havíem tingut informacions que hi havia un grup sospitós en un altre poble, que finalment es va desintegrar.
Quina garantia hi ha que no torni a aterrar aquí un altre Es-Satty?
Malauradament els agents de radicalització han existit, existeixen i continuaran existint. Potser ens pot semblar que no, però vam anar a Toulouse i en un dels barris de més presència musulmana (Le Mirall) quan parlaven dels nois que van atemptar a Catalunya hi havia gent que s’hi referia com ‘els llops de Ripoll’, amb elogis. Evidentment que hi ha d’altres nuclis de simpatitzants, de gent compromesa amb aquesta causa. Amb la pandèmia hi ha hagut la consigna que es quedessin a casa, que no caiguessin malalts i que ja actuarien quan passés tot això.
Han perdut el califat territorial. Ja no existeix. Però queda el califat sentimental, nostàlgic. Creuen que tornarà el califat territorial. Repeteixen la narrativa que la pandèmia és un càstig als infidels per la caiguda del califat. És molt difícil lluitar contra aquestes argumentacions. Per començar no voldrien interlocutar amb nosaltres i explicar-nos exactament què és el que pensen. Els Mossos d’Esquadra, fa un parell d’anys que estan formant no només professors i directors d’instituts i d’escoles sinó també educadors socials perquè puguin fer el paper de prevenció.
A Ripoll, malgrat la preocupació, no hi ha ningú que hagi treballat directament amb el jovent ni amb els companys d’aquests nois
Ha fet un treball d’investigació periodística impressionant. Ha tingut por en plantar-se a determinats barris de Bèlgica o el Marroc per fer preguntes compromeses?
Por no n’he tingut; més aviat, respecte. A Bèlgica vaig anar acompanyada d’un fixer, un senyor gran belga de tercera generació marroquina. El periodisme és sortir de la redacció i anar a fer treball de camp. Em preocuparia si pensessin que faig un doble joc entre la policia i la gent que vaig a veure. Els familiars i la gent amb qui he tingut moltes converses han pogut llegir el llibre abans de publicar-lo per si no hi estaven d’acord o volien fer alguna esmena. Si la gent et dona el seu testimoni has de ser transparent amb ells. M’hauria agradat parlar amb alguns amics i companys d’aquells nois que estan molt tancats en banda i que no han volgut parlar amb ningú de cap de les maneres.
A Ripoll, malgrat la preocupació, no hi ha ningú que hagi treballat directament amb aquesta mainada, amb els companys d’aquests nois. Hi ha hagut alguna xerrada organitzada per alguna educadora preocupada, amb la voluntat que aquests amics es poguessin expressar i explicar com se senten. En alguns casos hi van anar alguns nois però poca cosa més. No s’ha analitzat què hi havia passat. No hi ha educadors que treballin amb joves de Ripoll o d’altres punts de Catalunya per entendre per què aquests nois van arribar a fer això. Hi ha companys que s’han plantejat per què no els van avisar, per què no van poder formar part del seu cercle. Algun d’aquests nois ha acabat a centres de la xarxa de salut mental. Hi ha hagut preocupació per saber quina influència havia tingut Es-Satty més enllà dels individus del grup.
A Ripoll, un de cada deu votants a les últimes eleccions municipals va optar pel xenòfob Front Nacional de Catalunya, que va obtenir una regidora. El seu discurs no ajuda, clar, a combatre la radicalització de nois musulmans
A Ripoll la societat està fracturada i dividida. Aquest grup, en lloc d’apaivagar la situació, el que ha fet ha estat tensar les cordes i el malestar que hi havia. A Ripoll més que parlar de convivència hauríem de parlar de coexistència. Parlant amb algunes persones de la comunitat musulmana em deien que la coexistència ja existia abans dels atemptats, que cadascú fa la seva vida però ningú no es preocupa massa dels altres. Comparteixen els espais físics i prou. Això passa a Ripoll i a molts altres llocs. Hi ha gent que s’ha estimat aquests nois i que ha viscut el dol amb moltes contradiccions i n’hi ha que fa la lectura contrària i va a tensar els discursos. Això ha estat com un tema tabú a Ripoll i és molt significatiu del que ha passat.
Acaba el llibre amb la imatge de dos nens de dotze anys que, el setembre de l’any passat, van començar primer d’ESO a l’institut Abat Oliba, a Ripoll. L’un era a la Rambla quan hi va haver l’atemptat i l’altre és un germà petit del noi que conduïa la furgoneta que el va provocar. I parla del vincle entre ells. És un símbol que permet ser optimista cara al futur o és una altra imatge que amaga un problema de fons sense resoldre?
És una imatge que il·lustra la resiliència que pot haver-hi a Ripoll i a altres punts del país. Aquests nois que al principi ni es miraven, que cadascú sabia de l’existència de l’altre però que no es coneixien i que es va vigilar que no anessin a la mateixa classe tot i que anaven al mateix curs, s’han fet amics. El testimoni presencial, que encara està sota tractament psicològic, demana que no es parli del seu amic que ha perdut dos germans. Il·lustra la complexitat del que suposen els atemptats de Ripoll però alhora mostra que hi pot haver esperança, que dos nois de dotze anys poden superar unes diferències que als més grans els costa més de fer-ho.
