M’avergonyeixo de la meva ingenuïtat i de la meva arrogància quan miro enrere i recordo aquells primers mesos tractant de construir la meva nova vida. Amb el temps he comprès que hi ha una confiança latent pròpia de la supèrbia dels britànics i europeus del nord que no té rival quan es tracta d’emigrar. Puc portar amb orgull els meus colors grecs per desenganxar-me d’aquesta indesitjable sensació, escudar-me en aquesta identitat mixta en cada primera trobada. Però encara no m’ha salvat de res.
No puc parlar pels meus companys europeus de nord, ni pels meus cosins anglosaxons transatlàntics, ni pels anglosaxons de l’altre costat del món que encara tenen a la Reina Isabel II com a Cap d’Estat per mantenir un statu quo colonialista a les terres aborígens i Māori apropiades. Així que parlaré des dels fonaments d’aquesta identitat, com a ciutadana del Regne Unit, d’Anglaterra i més precisament, de Londres: aquest superpredador dels opressors. Sóc una dona, és clar, però tots sabem que la feminitat blanca també pot ser una força armada.
La gent d’aquestes parts de món ve aquí i té grans possibilitats d’accés al mercat laboral, amb un dret inigualable a viure i treballar (especialment dins de la UE) i, en canvi, lluita amb el bàsic. Molts fan una gran aposta per venir sense adonar-se del que significa; la caguen i han de tornar a casa amb la cua entre les cames i uns milers de dòlars més pobres. Molta gent mai fa incursions en ser residents reals, prefereixen quedar-se al marge. Per què?
Deixeu-me començar des del principi: ens preparem malament. Vam empaquetar les nostres coses i vam publicar algunes preguntes en grups de Facebook de Barcelona abans de la partida. Això és tot. En poques paraules, això és tot el procés d’investigació i planificació que realitzen els anglo guiri aquí. Alguns, especialment els d’altres parts d’Europa, solen fer-ho una mica millor. Sovint són multilingües amb un bon nivell de català i fins i tot fent incursions al català. En canvi, els anglosaxons mai s’han enfrontat a la necessitat de conèixer un altre idioma i en la seva planificació no aconsegueixen entreveure que potser necessiten aprendre alguna cosa de la llengua local amb antelació. Aquesta visió que «el món està als nostres peus» és única per a aquest subconjunt de guiris del qual formo part i que, dit sigui de passada, és una mica repugnant. Ens angoixem menys per les perspectives de treball perquè creiem que si n’hi ha, hauríem de tenir dret a elles. No ens preocupem per la comunicació perquè, qui no parla anglès?
No hi ha cap sentiment previ que la integració pugui dependre que nosaltres assimilem enlloc que el país amfitrió ens aculli o ens toleri. Molts poden sentir-se amos d’Espanya perquè els seus avis tenen un temps compartit a Tenerife. Molts no han experimentat altres coses a la vida. El privilegi salta a la vista.
Per descomptat que vaig caure amb força en aquest parany. Em va salvar el meu millor amic, Lluc, que resulta ser català i és una de les principals raons per les quals sóc aquí. La meva falta de preparació i despreocupació general no sorgia de cap mena de malícia. Jo no era conscient d’això, però el meu amic va assenyalar que mostrava una falta de respecte i un sentiment de dret a exigir, que estava sent traïda la meva ignorància i les meves tendències imperialistes. El diagnòstic era correcte i una alarma va sonar a les orelles. Em comportava de forma despectiva i ni tan sols m’havia adonat.
Una de les àrees que havia descuidat, entre d’altres, era la dels permisos de treball, la vaig subestimar. Pel que havia sentit, en néixer en els noranta i ser un bebè en l’era de Blair en un racó d’un llogaret global neoliberal, les fronteres eren fragments del passat juntament amb els segells dels passaports. Que romàntic! Sabia que el Regne Unit era part de la UE i que la «lliure circulació» era un pilar central de les crítiques de la brigada euroescèptica del meu país. Vaig pensar que en arribar hauria d’omplir un formulari en línia i això seria tot. Lamentablement, ho vaig abordar com si anés a viure en una ciutat veïna. Dit això, no hauria de ser tan difícil entrar al condemnat matrimoni entre l’esmentada falta de preparació de Guiri i l’estat espanyol.
Quan era al Regne Unit, m’enutjava amb els britànics porfidiosos que parlaven amb gran desdeny de les burocràcies de França, Espanya i Itàlia. El gust amb el qual es burlaven d’aquests sistemes aparentment antiquats i de la gent en nòmina d’un sector públic que feia temps que era obsolet. Sempre vaig creure que això era una mentida, una perversitat per emmascarar el fet que eren societats més amables, amb institucions públiques fortes, i que l’eficiència i el benefici no eren les úniques virtuts. Ara m’adono que, com amb la majoria dels estereotips o generalitzacions, hi ha una mica de cadascuna.
M’han dit que les coses es van deteriorar encara més des que vaig rebre el meu paperet verd en 2016. Avui en dia, per obtenir el NIE, cal lliurar tots els papers rellevants i més prometre el teu primogènit a un dels gestors que reserven totes les cites i després et venen una, en una oficina provincial a una hora de Barcelona, pel bonic preu del salari setmanal d’un professor d’anglès. El sistema és accessible i funciona a la perfecció; gràcies a Déu, el capitalisme ha trobat formes noves de vendre’ns l’accés als nostres drets. Sort que el Regne Unit va acabar amb la lliure circulació per la UE!
Quan tot just vaig arribar, podies aconseguir una cita per internet si estaves connectada a les 07:59 per a una nova entrega d’entrades per Glastonbury; un moment, em refereixo a cites per al NIE. Actualitzant la pàgina cada segon fins que totes hagin desaparegut a les 08.15 h, vaig assegurar el meu bitllet daurat. Vaig aconseguir una cita a Sant Martí en tres setmanes i només necessitava assegurar-me que estava preparada. Vaig tenir la sort d’aconseguir una feina abans que el meu NIE, així que estava ansiosa per deixar tot resolt aquest dia. Lamentablement no va ser possible, el meu espanyol trencat combinat amb el mal humor de l’empleat van significar que per una raó, no del tot clara, no podien assignar-meu NIE. Hauria de tornar un altre dia. Em vaig preocupar una mica, havia arribat a Barcelona el dilluns 4 de gener i havia reservat la meva cita per al NIE dimecres.
En Lluc estava segur que havia ficat la pota i es resistia a tractar-me com a un bebè, ja que en la nostra conversa anterior va deixar en clar que necessitava una mica menys de supèrbia i una mica més d’esforç. Així que «vaig corregir» la meva paperassa, vaig reservar una altra cita per d’aquí a tres setmanes, i, al febrer, vaig portar un precontracte del meu futur ocupador juntament amb mi. A aquestes altures ja estava angoixada; havien passat set setmanes des que havia arribat, encara no tenia un número d’identificació i no podia entrar al mercat laboral encara quan ja tenia un lloc assegurat. Vaig començar a maleir el territori en el qual havia aterrat, em vaig sentir rebutjada i indefensa. Si era tan difícil viure aquí, si no em volien, me n’aniria a casa. Hola Miss Fragilitat! En Lluc, convençut que alguna cosa no havia fet bé, es va oferir a intervenir, prestant la seva llengua materna i el suport com a local a la meva difícil situació.
«Anirem demà a les 10 del matí», va anunciar. El vaig mirar sorpresa: «Però Lluc, hem d’aconseguir una cita i sempre és en tres setmanes», li vaig respondre. No va fer cas al meu comentari i va dir que aniríem i parlaríem amb ells. Vaig tenir una sensació terrible. Sé que a casa, o fins i tot aquí uns mesos abans, hauria entrat en qualsevol oficina i m’hauria sentit segura i còmoda per a demanar ajuda o arreglar les coses, però ara alguna cosa havia canviat. Hi havia un llibre de regles que no podia llegir, processos que no entenia, una mà invisible que movia els pals de la porteria i jo em trobava fora, mirant sense saber quan podria entrar. També vaig sentir que el mal comportament podria impedir la meva residència i aparèixer en una oficina sense avisar em semblava un de molt dolent.
L’endemà vam anar a Sant Martí. En Lluc es va acostar al primer porter mentre jo acovardida, m’escapolia darrere ell. No deixava de pensar que no tenia dret a ser-hi. Després que ell va descriure la nostra situació a la recepcionista, ella ens va fer senyals perquè passéssim. Estava atònita, acabava d’entrar en el que m’havia semblat una fortalesa impenetrable. He de dir que la majoria dels que van intentar accedir a l’edifici sense cita prèvia no van tenir èxit. Ells no tenien un català “de bona família” que els acompanyés.
Ens van trucar per veure al secretari que decidia si estàvem dins o no. Jo estava suant, em vaig assegurar d’utilitzar les meves ulleres en lloc de les lents de contacte per suavitzar la meva imatge i donar un aspecte “friki”. Lluc va començar a comunicar-se amb suavitat però amb fermesa, una mica d’encant, molta comprensió. Mentre la funcionària em mirava amb desaprovació, Lluc es va assegurar de demanar disculpes en nom meu; ell també estava decebut per haver de lidiar amb això, li va dir per tranquil·litzar-la. Jo era un problema i tots dos necessitaven unir les seves forces per resoldre-ho. L’empleada va intentar rebutjar la meva sol·licitud de nou i Lluc va augmentar la intensitat. Els codis del llenguatge es van tornar més complexos, la partida d’escacs va entrar en un estat alerta, si accidentalment algun es ficava en territori condescendent això seria la fi de la partida. Finalment va cedir, ens va ordenar que paguéssim els 10 € necessaris a la comissaria i que tornéssim a recollir el paper amb el número de NIE que m’havia assignat. No podia creure-ho. El 6 de març de 2016 ja no estava a mercè dels empleats de l’oficina d’estrangeria, només vaig necessitar el patrocini i la representació d’un local ben connectat per entrar.
Catalunya Plural, 2024 
