Per a Passeti, les institucions haurien de reforçar les tasques de salvament marítim “per un tema de justícia legal, perquè les lleis internacionals i europees fan del rescat una obligació, i també per un tema d’asil i de la protecció internacional a la qual poden accedir les persones que intenten creuar la Mediterrània. Si a una persona se la retorna o no aconsegueix arribar o es deixa en mans de guardacostes libis, no es garanteix el dret a l’asil”.
Passeti argumenta que el respecte a la salvaguarda de la vida humana és un valor de la Unió Europea i del concepte d’Estat democràtic modern, però “Europa prefereix tancar els ulls”. “Els Estats membre no aconsegueixen posar-se d’acord a l’hora de rescatar migrants i proporcionar-los una oportunitat en territori europeu, mentre que sí que hi ha hagut posicions pròximes quant a l’externalització de fronteres, el control migratori i la caça als traficants”, afegeix.
Aquesta situació difereix de l’operació Mare Nostrum iniciada a finals del 2013, una iniciativa capitanejada pel Govern d’Itàlia que comptava amb les ONG per abordar els naufragis d’embarcacions de migrants. Durant aquesta operació, almenys 150.000 persones, procedents en la seva majoria d’Àfrica i Pròxim Orient, van arribar fora de perill a Europa. En els últims anys, s’ha posat el focus en el control migratori i la protecció de fronteres, que ha motivat per part de la ultradreta la “criminalització” de les ONG que operen en aigües internacionals.
Així, partits d’extrema dreta, com la Lega Nord de Matteo Salvini a Itàlia, han convertit les organitzacions humanitàries en “l’objectiu perfecte” de les seves crítiques titllant-los de “radicals d’esquerra i fills de rics”. La tàctica populista consisteix a no atacar directament el migrant “negre” per fugir d’acusacions de racisme, i a censurar la presència de vaixells que se sostenen gràcies a donacions privades. Mentrestant, els factors que empenyen les persones a migrar continuen sent les guerres, els conflictes polítics, la fam, els problemes climàtics… “Les persones sempre vindran. Les migracions existeixen des que existeix l’home. La qüestió és com volem que es desenvolupi, amb vies més perilloses o amb viatges una mica més dignes i respectuosos amb els drets bàsics”, conclou Passeti.
Sani Ladan: “Ho deixem tot per cercar un futur millor”
Les teories institucionals contrasten amb la realitat dels qui emprenen el camí cap a Europa, com Sani Ladan. “La meva història és la de molts migrants que, d’un dia per a un altre, ho van deixar tot a la recerca d’un futur millor, cosa que ha existit al llarg de la història de la humanitat”. Va arribar a Ceuta nadant a través de la frontera del Tarajal, després d’una odissea que va començar a Camerun, el seu país d’origen, i que el va portar a Nigèria, Níger, Algèria i el Marroc. Va passar un any en el Centre d’Estada Temporal d’Immigrants (CITE) de Ceuta i dos mesos en el Centre d’Internament per a Estrangers (CIE) de Tarifa (Cadis), per després ser atès per una ONG que el va animar a treballar en els hivernacles a Almeria. Les seves ànsies de seguir estudiant i l’ajuda de dues famílies cordoveses li van permetre continuar formant-se i matricular-se en la Universitat de Loyola, on cursa Relacions Internacionals.
A Sani Ladan li remou cada mort en la mar, pel drama humanitari i per la passivitat europea: “Tots els dies ens arriben notícies sobre les morts al Mediterrani i s’està criminalitzant la gent que es dedica a salvar vides. Això està passant a escassos quilòmetres, però es mira cap a un altre costat, perquè se’ns ha acostumat a la cultura de la xifra”.
Ladan, mediador intercultural i especialitzat en migracions, no té dubtes: “Estem vivint una de les involucions més grans en matèria de drets humans en la frontera sud d’Europa; per això hem de començar a posar noms i cognoms, i saber que, darrere de cada immigrant que mor al Mediterrani, hi ha històries, hi ha famílies i hi ha somnis que la política migratòria repressiva ofega al Mediterrani. No venim aquí per gust a la mort. No sortim dels nostres països perquè volem morir”.
Remarca que Àfrica pateix “un espoli i una explotació” dels seus recursos naturals des de fa segles que manté el continent “agenollat” enfront d’Europa, i esmenta casos com el coltan de la República Democràtica del Congo o l’activitat pesquera al Senegal, que en passar a les mans de multinacionals empobreixen els pescadors tradicionals i, en part, els obliguen a migrar sense que hi hagi vies segures per a fer-ho. “Tant de bo existissin aquestes vies segures per poder migrar!”
Unió Europea: bones paraules, però pocs fets
Els documents i els portaveus oficials de la Comissió Europea no auguren senyals de canvi a curt o mitjà termini. La postura de la CE es basa en el fet que “la cerca i el salvament són una qüestió de dret internacional i competència de les autoritats nacionals; no és competència de la Comissió coordinar les operacions de cerca i salvament ni indicar els llocs de desembarcament”, sosté un representant de Política Exterior i de Seguretat Comuna (PESC).
“Les ONG i la societat civil sovint han exercit un paper crucial per salvar vides al Mediterrani, cosa que és encomiable. Dit això, tots els actors involucrats en la cerca i rescat han de respectar les instruccions rebudes de l’autoritat coordinadora en intervenir en esdeveniments de cerca i rescat”. Aquest portaveu de la PESC subratlla que “ningú hauria de perdre la vida tractant de buscar seguretat i refugi”, per a la qual cosa assegura que la CE està “en constant diàleg amb els Estats membres per oferir solucions de reubicació ad hoc”.
Quant al Nou Pacte europeu sobre migració i asil presentat al setembre, defensa que equilibra les responsabilitats de tots Estats membre i que garanteix el compliment dels drets fonamentals en les tasques de reubicació i retorn: “Per abordar la pressió sobre els sistemes d’asil als països de primera entrada, el Pacte també inclou procediments de gestió de la migració ràpids i eficients des del principi, a les fronteres, que integren la detecció, l’asil i el retorn, que ajudaran els Estats membre que estan experimentant una demanda d’asil”.
La Comissió Europea va emetre al setembre una sèrie de recomanacions sobre les activitats de cerca i rescat de migrants al Mediterrani. El document reconeix que, des del 2014, s’han comptabilitzat més de 20.300 morts, la majoria d’elles en la zona central, i assenyala que “és necessari evitar la criminalització dels qui presten assistència humanitària a les persones que es troben en perill a la mar, garantint al mateix temps que s’apliquin les sancions penals adequades contra els traficants”. Enumera aspectes com l’obligació d’assistir a qui es trobi en perill a la mar, el desembarcament ràpid de persones en un lloc segur, o el respecte dels drets fonamentals dels rescatats, esmentant explícitament el principi de no devolució, alhora que subratlla que és essencial evitar que les xarxes de tràfic de persones “s’aprofitin de les operacions de salvament dutes a terme per vaixells privats al Mediterrani”.
Sobre el paper, les recomanacions de la CE se centren en la solidaritat entre els Estats membres i en la cooperació amb els països riberencs “amb la finalitat de reduir el nombre de víctimes mortals en la mar, mantenir la seguretat de la navegació i garantir una gestió eficaç de la migració”.
Ángeles Schjaer: “Tenim el deure d’explicar-ho a les escoles”
Des que l’ONG Proactiva Open Arms va iniciar les seves operacions a la Mediterrània fa més de cinc anys, ha rescatat més de 61.000 persones. El seu fundador i director, Òscar Camps, manifesta que va ser la inacció de les administracions europees el que va portar un grup de professionals del salvament a omplir aquest buit, amb la finalitat d’auxiliar pasteres a la deriva i d’evitar més morts a la mar. Coneixedors que és necessari actuar als països d’origen per intentar millorar la situació de la població civil, l’ONG badalonina compte al Senegal amb un projecte menys conegut que les seves tasques de salvament. Aquest programa, anomenat ‘Origen’, té com a objectiu informar dels perills de viatjar en embarcacions en mal estat, i és que 1 de cada 18 persones mor ofegada durant el trajecte, i més de 33.000 han mort a la Mediterrània des del 1993.
Ángeles Schjaer, assessora pedagògica d’Open Arms, explica que treballen amb tres entitats senegaleses, que són els qui relaten als seus conciutadans les dificultats de realitzar una travessia d’aquest tipus i els problemes burocràtics en arribar a Europa. Des d’Espanya, realitzen la capacitació de joves senegalesos perquè al seu país siguin referents comunitaris i facin entendre que el somni europeu que busquen és una odissea que segurament acabarà malament. “Vam crear una guia pedagògica perquè expliquessin a la gent local què era el que passava si prenien aquesta ruta de manera irregular. És molt difícil sortir del Senegal, i la gent acaba recorrent a aquest viatge perquè no té una altra manera de fer-ho. Se’ls dóna informació, se’ls diu que és molt perillós i que, segurament, molt poquets arribaran. En una segona fase, també s’han organitzat centres del coneixement, aules on la gent pugui anar a estudiar; és un projecte més tècnic i d’emprenedoria”.
Amb la finalitat de promoure valors com el respecte i d’estimular el pensament crític, Proactiva Open Arms compta també amb el projecte ‘Educació per a la Llibertat’ destinat a les escoles que, de manera presencial o telemàtica, ha arribat a més de 90.000 alumnes de 1.370 centres educatius de diferents països. “Des que vam començar el 2015 com a voluntaris, vam veure que teníem l’obligació d’explicar què estava succeint perquè haguéssim d’anar a la mar a rescatar aquestes persones”, apunta Schjaer.
Debatre sobre drets humans a les aules, adaptant el vocabulari i els exemples a les edats dels alumnes i les alumnes, els dóna peu a parlar sobre per què la gent surt dels seus països d’una determinada manera, a rebatre el discurs de l’odi i a preguntar-se per què no s’està acollint més a Europa. La resposta dels centres escolars és “boníssima”, assevera Schjaer, tant amb els menors com amb el professorat i els pares i mares, perquè “una sola xerrada no generarà un canvi gran, però que tota la comunitat educativa estigui implicada suposa tornar a l’educació en valors”.
La pandèmia de la Covid-19 ha servit per acostar el missatge de quant de mal fa no poder acomiadar-se d’un ésser estimat que ha mort. “Se’ls diu que això succeeix cada dia a la mar. Quantes famílies no han pogut dir adéu als seus fills, nebots, amics… Els convidem a posar-se en la pell d’altres persones, a pensar en com se sentirien ells sense la seva família, sense amics, amb un grup d’estranys, i com ha de ser si, a més, t’han apallissat. Hem de posar-nos en les sabates de l’altra persona i agrair que som uns privilegiats per haver nascut en l’altre costat”.
També tracten sobre el negoci de la guerra i els beneficis econòmics que donen a Espanya la producció de bales i de concertines, sent líder mundial de totes dues i sabent el mal que produeixen. “Fa poc un alumne va preguntar: ‘I per què no fabriquem una altra cosa?’. No és la primera vegada, els nens estan carregats d’idees bones per generar un canvi en el planeta. S’hauria d’escoltar més la veu dels nens, que moltes vegades tenen la solució, i la solució no passa per fer mal sinó per aprendre a conviure”.
David Llistar: “Les ciutats som més sensibles a la immigració”
“Open Arms fa el que hauria de fer la Unió Europea”, afirma el director de Justícia Global i Cooperació Internacional de l’Ajuntament de Barcelona, David Llistar, sobre les tasques de rescat a la Mediterrània, a la qual es refereix com una “fossa comuna”. Al seu parer, la UE defineix la nova política migratòria com més solidària, però accelera els processos de repatriació i es concentra a donar llibertat a cada Estat membre en el nombre de persones que pot acollir, a més de facilitar l’externalització de fronteres, com passa a Turquia, Tunísia, Líbia o el Marroc. “Això significa acordar amb ells posar barreres a tota la diàspora que ve de Mali, Guinea Conakry, el Marroc o l’Afganistan. A Turquia, hi ha més de dos milions de sirians bloquejats en camps de refugiats”.
Llistar remarca la “interferència” europea en alguns conflictes regionals, com l’enviament de tropes a l’Afganistan; la venda d’armes per part de França i Espanya, per exemple, a països africans; o la mort de Gaddafi a Líbia. Aquests elements aviven els conflictes i la necessitat que la població busqui una vida millor, per la qual cosa veu “molt insolidari” que després d’aquestes intervencions es reforci la frontera europea per reduir al màxim l’entrada de migrants. “Proactivament, es generen els mecanismes per evitar que creuin el mar, i els molesten vaixells com Open Arms que salven la gent perquè posen llum i taquígrafs”, agrega.
Llistar considera un exemple a tenir en compte la trobada de diverses ciutats que es va produir el febrer del 2019 a Roma, amb la representació d’urbs com Milà, Palerm, Nàpols, València, Saragossa o Barcelona, que van reclamar la presència immediata de les ONG de rescat marítim al Mediterrani. En la seva opinió, en general, “els governs locals són molt més sensibles a la migració i més oberts”, i mostra d’això és la iniciativa From the sea to the city, que defensa una política migratòria més acollidora amb més participació de les ciutats. L’Ajuntament de Barcelona va materialitzar el seu suport a Open Arms l’any passat amb una partida pròxima als 500.000 euros amb caràcter d’emergència humanitària. “Open Arms està fent molt bé el seu paper i Barcelona ha estat un aliat fort”, resumeix Llistar.
Catalunya Plural, 2024 
