“Pijos punks de mierda“, amb aquesta frase resumeix un adult jove la seva anàlisi del que ha passat aquestes nits a Barcelona. Se la deixa anar a un company mentre caminen per Passeig de Gràcia, enmig d’operaris que tapien les últimes botigues en previsió de nous altercats.
Podem arriscar una interpretació: pijos perquè calcula que són gent amb les seves necessitats àmpliament cobertes; punks al·ludeix a la seva agressivitat i afinitat pels discursos anarquistes, reflectida en les nombroses pintades de la «A», símbol anarquista i emblema típic del punk; merda al·ludeix a la deixalla, el que evacuem sense valor, destí que sembla adjudicar. A això, podem afegir el to despectiu i de ràbia amb el que escup la seva frase i que nega qualsevol discussió possible al respecte.
A l’altre extrem, podem situar els que callen o justifiquen aquests actes imputant la seva responsabilitat a l’actuació de la policia – “ells van ser els provocadors” – o confonent la legítima i ferma defensa de drets fonamentals -com la llibertat d’expressió-, patent al llarg de les manifestacions, amb el que ha passat a la fi, d’una altra naturalesa i aliè a la primera.
Les dues posicions, encara que antagòniques, comparteixen un mateix tret: prefereixen no saber el que està passant realment, més enllà dels seus prejudicis ideològics o humorals. Eludeixen saber la realitat d’aquests focs que cremen enmig de la nit. No és la primera vegada, ni serà l’última. Les revoltes juvenils estaven ja presents en la Grècia clàssica, on Plató i Aristòtil van escriure pàgines referint-se a la barra d’aquests joves que van violentar l’autoritat. Giovanni Boccaccio, a El Decameró, es refereix també a aquests indisciplinats enmig de la pesta que va assolar Europa al segle XIV: “Gaudir i beure molt i caminar solaçant, i satisfer tots els apetits que es pogués, i el riure i burlar-se, era medicina infal·lible contra el mal”. Les Joventuts hitlerianes van ser la fórmula nazi per contenir, mitjançant la disciplina militar, gangs juvenils que campaven al seu aire, sense escatimar la violència al carrer. Podríem seguir amb l’inventari fins als nostres dies.
La seva repetició implica l’existència d’una llei constant: la seva doble cara de missatge de denúncia i, al mateix temps, de gaudi mortífer i pulsió destructora desbordada. La denúncia que s’escolta té raons diverses: des de la injustícia fins a la temptació autoritària del sistema, passant per la corrupció i el cinisme de molts dels seus representants. Aquesta denúncia es crida al carrer perquè molts, la majoria, no confia que s’escolti a les institucions. Com tota denúncia, és discutible, però en cap cas serveix de molt ignorar-la. Insistirà fins a fer-se sentir. Les seves maneres són desafiants i radicals perquè aquest és el llenguatge en el qual els seus protagonistes se senten autèntics, allò altre els sembla un posat insostenible.
L’altra cara de la violència, la més fosca, és la més inquietant. El que crema i el que es llança no són només contenidors o llambordes, és també la ràbia i l’odi, destil·lats de vegades durant temps. L’odi als policies, que encarnen els guardians del sistema, és també l’odi-de-si-mateixos d’aquests joves pel sentiment, conscient o no, que no els espera un futur molt favorable. Els nascuts en els 80 van ser els primers a veure disminuir el seu nivell de vida respecte als seus progenitors, els dels 90 tenen dificultats serioses per trobar una feina que els permeti emancipar-se dignament i els que ara tenen 20 anys -bona part dels presents als aldarulls- trigaran a trobar una feina i anar-se’n de casa.
Al costat dels indignats per aquest No Future, hi ha els que gaudeixen de l’escena sense pudor, gaudeixen de l’enfrontament i la destrucció, de vegades pel simple plaer i altres emparats en confuses argumentacions ideològiques de caràcter nihilista. No falten els subjectes més lumpen, aquells desheretats de la història que no dubten a agafar el seu botí com a consol. Aquesta amalgama de passions confereix al fenomen seu caràcter caòtic i acèfal, no hi ha cap interlocutor possible perquè allà no hi ha ja lloc per a la paraula ni la mediació. És una escena catàrtica que dura un temps, fins que el malson torna a convertir-se en somni i ens deixa descansar.
El problema, com recordava el psicoanalista D. Winnicott a propòsit de les revoltes juvenils al Londres dels ’60, és que “Avui dia, voldríem més aviat que la joventut dormís des dels 12 anys fins als 20, però la joventut no dormirà. La tasca permanent de la societat, pel que fa als joves, és sostenir-los i contenir-los, evitant alhora la solució falsa i aquesta indignació moral nascuda de l’enveja del vigor i la frescor juvenils”. No es pot, doncs, ignorar els seus somnis si no volem trobar-nos cada poc temps amb el retorn del malson. Per la qual cosa, hem d’oferir les oportunitats que requereixen perquè puguin, com a protagonistes, triar el seu destí. Aquesta oferta inclou -com diu Winnicott- sostenir, però també contenir-los, sobretot perquè no siguin ells els que acabin cremant en les seves pròpies fogueres.
Catalunya Plural, 2024 
