L’avantprojecte de llei de Llibertat Sexual del Ministeri d’Igualtat ha tornat a posar sobre la taula el debat sobre si és necessari abolir la prostitució, una activitat que a Espanya és alegal, és a dir, no està prohibida, però tampoc regulada com a activitat econòmica.
La futura llei implicaria la inclusió en el Codi Penal de l’anomenada “terceria locativa”, figura legal que permetria castigar amb penes de presó els propietaris dels locals que es lucren amb la prostitució.
En la discussió sobre si legalitzar o prohibir la prostitució, hi ha diversos corrents dins del moviment feminista: abolicionista, prohibicionista, reglamentarista i legalista. Existeix una nova postura alternativa més centrada en la “regulació cap a l’abolició” que procura superar les friccions entre abolicionistes i regulacionistes. Aquesta regulació cap a l’abolició preveu enfortir la posició de les dones enfront de la violència o opressió a través d’un canvi estructural més profund que el legislatiu i que hauria d’afectar esferes socials, econòmiques i jurídiques.
On existeix unanimitat en tots els corrents és a rebutjar el tràfic d’éssers humans amb finalitats d’explotació sexual. Per això, diversos col·lectius insisteixen a diferenciar entre prostitució voluntària, que és on resideix el debat, i prostitució forçada, que és aquella en la qual la persona és víctima de coacció, engany, violència o règim d’esclavitud i que està tipificada com a delicte en l’article 177 bis del Codi Penal.
Què passa a Europa?
Les posicions dels països europeus sobre l’exercici de la prostitució o el treball sexual entès de manera voluntària són variades i s’assemblen als diferents corrents dins del feminisme.
El model abolicionista entén la prostitució com una forma de violència de gènere i d’esclavitud i veu la prostituta com una víctima de l’home que exerceix la seva dominació sobre ella. Penalitza tant clients com proxenetes, mentre que les dones reben ajudes per part de l’Estat per a la seva reinserció social i laboral. És el model que segueixen França, Suècia i Noruega. A llarg termini, les abolicionistes aspiren a posar fi a les estructures i al model social i econòmic que dóna lloc a la prostitució.
Es dóna la circumstància que la postura abolicionista de França, per exemple, ha fet augmentar l’afluència d’homes francesos en els macrobordells de la veïna població de La Jonquera (Girona), abans del tancament pel coronavirus, sent el Paradise un dels més cèlebres, amb 3.000 metres quadrats en els quals hi ha 80 habitacions, restaurant, bar, gimnàs i perruqueria. La carretera N-II alberga diversos prostíbuls més, amb majoria de clients francesos, que també acudeixen a pisos i pensions de Figueres i Empuriabrava, o són clients de les dones que estan a peu de carretera.
Un altre corrent és el prohibicionista, que afirma que la prostitució és un delicte i veta tota mena d’oferta sexual remunerada. Tradicionalment, Irlanda ha estat exemple d’aquest model, més punitiu i sancionador, si bé des del 2017 ja no multa les prostitutes, mentre que sí que continua sancionant tant proxenetes com clients. Altres països en els quals la prostitució és il·legal, però en els quals el client no és sancionat, són Rússia, Ucraïna, Romania i Bielorússia.
D’altra banda, d’acord amb el corrent reglamentarista, la prostitució és un “mal inevitable”, una activitat que no deixarà d’existir i, per tant, l’Estat ha d’optar per regular-la en matèria de salut, seguretat i convivència. Per a això, les dues eines principals són la policial, amb l’objectiu de mantenir l’ordre públic, i la sanitària, amb la finalitat de prevenir les malalties de transmissió sexual. Dins del reglamentarisme, hi ha països que permeten els bordells, com Alemanya, Suïssa, Àustria i Grècia, i altres en els quals aquests establiments són il·legals, però la prostitució que, en teoria, s’exerceix de manera autònoma és legal, com Hongria i Letònia.
El model legalista, laboral o regulacionista es diferencia de l’anterior en el fet que considera que la prostitució és una feina més, per la qual cosa les persones que es prostitueixen tenen els mateixos drets i obligacions que en qualsevol altra ocupació. Així, han de pagar impostos i també tenen dret a estar de baixa i a obtenir prestacions per atur. És el cas dels Països Baixos, on la concessió de llicències correspon als municipis.
En un altre grup es troben els països en els quals, com Espanya, la prostitució es troba en situació d’alegalitat i no està regulada, que és el que ocorre també a Itàlia, Portugal o Gran Bretanya.
Canvis a Espanya
El Codi Penal sosté en l’article 194 que pot decretar-se la clausura temporal o definitiva dels llocs en els quals s’exerceix la prostitució. Si prosperés l’avantprojecte de llei de Llibertat Sexual, el responsable del local podria ser castigat amb entre un i tres anys de presó i amb una multa de sis a divuit mesos.
Es tracta d’una reivindicació que compta amb el suport del sector abolicionista, però que ha tingut detractors, com demostra el manifest “Escoltar per legislar” del col·lectiu Feministes pels Drets de les Treballadores Sexuals. El manifest reclama retirar la penalització de la “terceria locativa”, una figura que es va eliminar del Codi Penal el 1995, perquè estima que “obre la porta a criminalitzar les dones que lloguen i/o comparteixen immobles amb companyes” i “es dificulta l’accés a l’habitatge de les treballadores sexuals, especialment als qui viuen en el lloc de treball, pel temor de les persones propietàries a ser acusades de proxenetes”.
En concret, són dos els punts de l’avantprojecte de llei que causen aquesta polèmica: l’article 187 bis i el 182,2, que donen peu a la “terceria locativa”. El primer estipula que “aquell que, amb ànim de lucre i de manera habitual, destini un immoble, local o establiment, obert o no al públic, a afavorir l’explotació de la prostitució d’una altra persona, encara amb el seu consentiment, serà castigat amb la pena de presó d’un a tres anys, i multa de sis a divuit mesos sense perjudici de la clausura”. El segon assenyala que “s’imposarà la pena de presó de dos a quatre anys i multa de sis a divuit mesos a qui es lucri explotant la prostitució d’una altra persona fins i tot amb el consentiment d’aquesta”.
Lluitar contra totes les violències masclistes
Fonts del Ministeri d’Igualtat indiquen que “aquesta llei respon al crit feminista de “Només sí és sí” i a la necessitat de lluitar contra totes les violències masclistes, perquè no hi hagi víctimes de primera i de segona”. Sobre els dos articles polèmics, destaquen que tenen com a objectiu “perseguir a qui es lucra de l’explotació i el tràfic de dones, sense deixar enrere a cap dona”.
“L’explotació sexual i el tràfic de dones amb finalitats d’explotació sexual es considerarà violència masclista, complint amb els estàndards internacionals. En la futura llei, el focus es posa en el proxeneta i la indústria proxeneta que es lucra amb l’explotació de dones. Per a això, és clau perseguir una indústria que factura cinc milions d’euros en negre al dia”, afegeixen.
En paral·lel, el Ministeri d’Igualtat col·labora amb el Ministeri de Treball i Economia Social per obrir una nova línia en les polítiques d’ocupació i d’inserció social a les víctimes: “No acabarem amb la prostitució i amb l’explotació sexual si no som capaces de garantir alternatives econòmiques, laborals i residencials per a aquestes dones”.
Si bé tant la ministra d’Igualtat, Irene Montero, com la vicepresidenta primera del Govern espanyol, Carmen Calvo, s’han declarat abolicionistes i aposten per posar el focus a perseguir els homes que paguen per obtenir serveis sexuals, el text va deslligar tensions entre Unides Podem i PSOE.
No obstant això, des del grup parlamentari socialista, la diputada Laura Berja valora la “gran feina que està fent el Govern” amb la nova norma i destaca el compromís d'”acabar amb totes les formes de proxenetisme a Espanya”. “Incorporar la figura de la terceria locativa en el Codi Penal és una reforma necessària en el camí de l’erradicació de l’explotació sexual”, afegeix.
Berja subratlla que “sense prostitució, no hi ha tràfic de dones i nenes amb finalitats d’explotació sexual. L’abolició de la prostitució és la postura del PSOE davant aquesta qüestió”. En aquest sentit, remarca que la prostitució oprimeix les dones, que són les víctimes d'”un sistema que legitima la comercialització i explotació dels cossos de les dones”.
Sectors d’Unides Podem advoquen per una regulació de la prostitució exercida de manera voluntària, i organitzacions com l’autodenominat sindicat Otras reclamen els seus drets com a treballadores del sexe. Sí que hi ha unanimitat tant en els partits polítics com en les organitzacions a perseguir i castigar les màfies, així com a protegir les víctimes de tràfic que són explotades sexualment, cosa que ja està regulada legalment i que no és objecte de debat.
El sindicat Otras
L’organització de treballadores sexuals Otras va néixer com a sindicat el 2018, però els seus estatuts van ser declarats nuls per decisió de l’Audiència Nacional (AN) perquè considerava que la prostitució no és un treball i, per tant, no poden regular-se les seves condicions laborals. No obstant això, el juny del 2021 una sentència del Tribunal Suprem (TS) ha corregit l’AN i ha reconegut el dret de les prostitutes que exerceixen per compte propi a formar un sindicat.
Després de conèixer la decisió del Suprem, el sindicat Otras destaca que “l’àmbit funcional dels estatuts” de la seva organització “és conforme a dret” i que “si es considera que la prostitució per compte propi sí que és legal en el nostre ordenament, el sindicat Otras pot donar cabuda a aquestes persones”.
Núria González és advocada laboralista i presidenta de l’associació L’Escola AC, que el 2018 va portar a judici el Ministeri de Treball per aprovar el sindicat Otras. De la sentència del TS, assegura que el més “interessant” és que “dins de l’àmbit funcional dels Estatuts no tenen cabuda les relacions laborals que tinguin per objecte la prostitució per compte d’altri, fet acceptat per la recurrent que reconeix que no existeix relació laboral vàlida en tals casos”.
Segons González, això significa que el recurs presentat per Otras davant el Suprem reconeix que “no existeix el treball sexual”, sinó el “dret individual de cada persona a sindicar-se”, per la qual cosa el que reconeix el tribunal només és el dret de les integrants d’Otras a sindicar-se.
“Els puters són l’ànima del problema”
En el debat sobre la prostitució, com a abolicionista convençuda, González aposta per posar el focus en “la recuperació de les dones i en la criminalització dels proxenetes i els puters, que són l’ànima del problema”, alhora que rebutja regular la prostitució per considerar-la “una violació dels drets humans de les dones”. Subratlla que “a Espanya la prostitució és una institució” i “una activitat social completament acceptada”, per a la qual cosa posa com a exemple com acaben alguns comiats de solter o sopars d’empresa.
Per a González, que també és membre de Catalunya Abolicionista Plataforma Feminista, “si volem que un Estat sigui abolicionista, cal posar diners sobre la taula per fer programes de recuperació de les dones i cal pensar els programes de formació i ocupació perquè puguin accedir a ells. El que no pot ser és que les administracions públiques permetin que hi hagi bordells, prostitució i turisme sexual”.
Com a exemple de polítiques proactives, González destaca la iniciativa de l’Ajuntament de Gavà (Barcelona), que el 2017 va començar a sancionar els homes que s’aturaven a la C-32 per intentar accedir a les dones que oferien els seus serveis a peu de carretera. El consistori els enviava les multes a casa, aconseguint reduir notablement la prostitució en la zona: “Va ser absolutament eficaç”.
González remarca en el seu estudi La prostitució ocasional en la crisi econòmica i social generada per l’emergència sanitària de la covid-19 que amb la pandèmia ha aflorat la pràctica ocasional de la prostitució a causa del context econòmic d’augment de dones en atur, en situació d’Expedient de Regulació Temporal d’Ocupació (ERTO) o que s’han quedat sense ingressos. “Ser dona i ser pobre, encara que no sigui una situació de pobresa estructural, són els principals factors que empenyen una dona a ser prostituïda”, explica.
El mateix informe destaca que la societat patriarcal empeny a què “si la dona no té res a vendre, sempre pot vendre’s a si mateixa”, per la qual cosa “la prostitució es troba en el centre mateix del sistema patriarcal”. “A Espanya, gairebé el 40% dels homes reconeix haver prostituït dones alguna vegada”, sentencia.
Segons dades de l’associació Comissió per a la Recerca de Maltractaments a Dones, la prostitució és una qüestió de gènere perquè un 97% de les persones que l’exerceixen són dones. Quant a la demanda, el 99% són homes.
Treballadores sexuals, un nom reivindicatiu
Des del punt de vista de les entitats “prodrets” de les treballadores del sexe, és primordial diferenciar entre prostitució voluntària i obligada (tràfic d’éssers humans), tal com recullen diversos textos oficials, com la declaració de Viena del 1993, en la qual l’ONU defensa com a violència contra la dona “la violència física, sexual i psicològica perpetrada dins de la comunitat en general, inclusivament la violació, l’abús sexual, l’assetjament i la intimidació sexuals en la feina, en institucions educacionals i en altres llocs, el tràfic de dones i la prostitució forçada”.
Associacions com el Comitè de Suport a les Treballadores del Sexe (CATS, per les seves sigles en castellà) demanen que la prostitució es reconegui com a activitat econòmica legítima. Usar la terminologia de “treballadora sexual” és, més enllà del nom, “una reivindicació a favor del reconeixement de la prostitució com una activitat laboral”, explica el coordinador de CATS, Nacho Pardo. “En la societat capitalista en la qual vivim és l’única forma en la qual una persona pot optar a drets laborals i a drets bàsics de ciutadania”.
Des de la visió no abolicionista, no reconèixer el treball sexual comporta l’exclusió dels qui l’exerceixen i els aboca a les ajudes socials i d’emergència, com una acció de caritat, excloent els seus drets. Critiquen que, a l’hora de legislar sobre el sector, tant a nivell estatal com local, es tendeixi a “infantilitzar” les prostitutes i a no comptar amb elles, com si no tinguessin una opinió formada i autònoma.
El fet que el treball sexual sigui alegal a Espanya té un factor positiu per a les dones que consideren que, almenys, ara no fan res prohibit ni van a la presó. “Moltes treballadores pensen que aquests llimbs de l’alegalitat estan bé, perquè és millor estar així que estar pitjor. La cara oculta de la moneda és que regeixi la llei de la selva i que els qui posin les normes siguin els propietaris i propietàries de llocs de cites i pisos en què treballen les dones”, aclareix Pardo.
Catalunya Plural, 2024 
