La Marcela (nom fictici) estudiava Dret al Brasil i treballava en un despatx d’advocats, però el 2004 va perdre la feina i es va quedar sense diners per continuar la carrera. Una amiga li va parlar d’una agència que ajudava a buscar feina a Europa. Al principi tenia dubtes per deixar el país i la família, sobretot l’àvia, ja que no tenia una bona relació amb els pares, però amb el pas del temps, va accedir.
Va contactar amb una dona de la suposada agència, qui li va explicar que, treballant sis mesos en el servei domèstic o bé cuidant gent gran o nens, podria pagar la universitat. “Aquesta senyora, la captadora, es va introduir dins del si familiar, va agafar proximitat i, com que va generar confiança suficient, vaig dir-li, “d’acord, aniré, però m’hauràs d’ensenyar què haig de fer, i no tinc diners per costejar ni el viatge ni el passaport”. Em va dir “tu no et preocupis per res, et donem els diners que facin falta per gestionar la documentació i el bitllet”.
Ella i sis noies més es van reunir amb la senyora de l’agència, que els va lliurar el bitllet d’avió, visat de turista, 500 euros i telèfons de contacte. Van viatjar de São Paulo a París i a Vigo, des d’on les van traslladar en furgoneta al nord de Portugal, a un xalet de luxe en el qual una senyora els va donar la benvinguda i els va demanar els diners, els contactes i el passaport per guardar-los en una caixa forta. Allà hi havia altres dones, sobretot brasileres, i la Marcela va pensar que, com ella, necessitarien una ocupació.
La primera setmana les van portar a visitar zones turístiques de Portugal. “Ens vam inquietar, perquè no havíem anat de vacances, havíem anat per feina. Llavors, ens va asseure en un dels seus despatxos, amb gent de seguretat. La seva cara havia canviat totalment, i ens va dir: “Us diré les coses clares. No heu vingut a cap treball domèstic. Heu vingut a exercir la prostitució”. Ens vam quedar congelades”.
“Faràs exactament el que et diré”
La Marcela va ser la primera a protestar i va voler marxar, assegurant que els pagaria el bitllet d’avió quan pogués. “Aquí va venir la meva primera bufetada. Va començar a treure fotos de les meves nebodes, que tenien 4 i 6 anys, i em va dir “tu, precisament, tu, faràs exactament el que et diré”. Em vaig sentir culpable, perquè jo havia vingut buscant un somni i havia acabat posant tota la meva família en perill perquè va dir que segrestarien les meves nebodes, les violarien, i m’enviaria fotos i vídeos. I que si jo no feia tot el que m’estava dient doncs anirien per totes les dones de la meva família. Jo només podia obeir”.
La proxeneta els va ensenyar una llista de deutes que segons ella havien generat per la setmana turística, més el preu del bitllet d’avió, i els va imposar unes normes. “Em va dir que em triaria la roba i que em tindria molt ben controlada, que jo no li fallaria. Sempre em recordava això de la meva família, això de les meves nebodes, que era el meu punt feble”.
Al cap de tres mesos va haver-hi una batuda. Van amagar la Marcela perquè la policia no la trobés i se la van emportar en un cotxe a un pis. Dos dies després, ella i dues noies van ser traslladades a Sevilla. “Jo estava passant un calvari a Portugal. A Sevilla, va ser bastant pitjor. Primer, per la barrera idiomàtica, a les màfies els convé que tu no sàpigues l’idioma perquè és més difícil demanar ajuda. Després, es va acostar una de les companyes i em va explicar que aquí funcionava de manera diferent: “Aquí tu has de consumir drogues”. Era el que em faltava, prostituta drogoaddicta”. Li van ensenyar a esnifar cocaïna, amb unes directrius molt clares: “No pots bufar, no pots esternudar. Si tens algun problema, ja saps”. I li van mostrar les fotos de les seves nebodes.
El deute cada vegada era més gran. “Allà tot són multes. Si arribes tard, multa. T’obliguen a anar a la perruqueria, a pagar la manicura, si el gel de dutxa val 2 euros et cobren 10, i el deute mai acaba, sempre va augmentant”. La Marcela confessa que a poc a poc va anar perdent la seva identitat, fins no saber ni qui era degut a l’excés de drogues i alcohol.
Cinc mesos després d’arribar a Sevilla, la van traslladar a Madrid i la van instal·lar en un altre club. A vegades, els homes se l’emportaven a un hotel o a casa seva, si no estaven les seves esposes, durant diversos dies. En aquesta època va conèixer les mediadores d’Apramp (Associació per a la Prevenció, Reinserció i Atenció a la Dona Prostituïda), que treballen en les zones on hi ha indicis de tràfic. Hi proporcionen material preventiu, sobretot preservatius, i parlen amb les prostitutes.
Va ser així com la Marcela va conèixer la seva mediadora i li va relatar la seva història, al que la treballadora d’Apramp li va dir: “Tu pots ser el que vulguis i el que et proposis, nosaltres et podem ajudar”. La Marcela va desconfiar, havien estat ja molts mesos de mentides, però li van oferir atenció sanitària i va començar a confiar. “Em faltaven forces perquè ens obligaven a treballar malaltes, amb febre, amb la regla, perquè si no, pagàvem les multes. Havíem d’exercir sí o sí tots els dies de la setmana”.
“Em van donar la pallissa de la meva vida”
Un dia, després d’una setmana amb un puter a casa seva i després de generar 14.000 euros per això, va arribar al club i li va dir a la proxeneta que li tornés el passaport. No podia més. La discussió va acabar a crits i la proxeneta va cridar dues persones de seguretat. “Em van donar la pallissa de la meva vida. Em va dir: “Ara mateix acabes de matar la teva neboda”. Em van pegar per tot arreu. Em van obrir el cap. Ells no ens pegaven a la cara per no deixar marca i perquè no es veiés que ens maltractaven, però aquest dia no van tenir miraments, em van pegar per tot arreu. Després van cridar a una companya i li van dir: “Que es dutxi, que vagi a la perruqueria, que s’arregli i que es vesteixi per treballar a l’hora que s’obri la sala”. Jo no podia caminar”.
La Marcela es va fer amb un telèfon mòbil i va trucar al número 24 hores de la Unitat de Rescat d’Apramp: 609589479. Es va iniciar un protocol previst per a aquests casos. La Marcela va demanar que no vingués la policia. Li van donar estratègies de com actuar i es va disposar a fugir. “Quan va arribar el moment d’escapar tenia tanta por que vaig sortir corrent amb unes botes amb talons de 15 centímetres, no sé com ho vaig fer, avui no seria capaç. Tenia el cotxe de la mediadora davant, però no el veia. Ella va baixar del cotxe, em va cridar, i encara avui no recordo com vaig entrar. Han passat 15 anys i encara no sé si vaig entrar per la finestra, la porta o el maleter”.
A partir d’aquí, Apramp la va portar a un pis de protecció i va començar un procés de recuperació que va durar tres anys i durant el qual va passar per 11 psicòlegs perquè, a més de les seqüeles psicològiques, tenia la síndrome d’abstinència alcohòlica, que produeix nerviosisme, ansietat, malsons i canvis en l’estat d’ànim.
“L’ofici més antic del món és mirar cap a un altre costat”
La Marcela no va tornar a la universitat a estudiar Dret. Es va formar amb Apramp, primer com a auxiliar de geriatria i després com a mediadora de l’entitat per “rescatar el màxim nombre de persones que puguem”. Assegura que “si una dona es dedica a la prostitució és perquè es troba en una situació de vulnerabilitat”, i insisteix que a vegades no es tracta tant que procedeixi d’un país o d’un entorn pobre, sinó d’una família desestructurada, com va ser el seu cas. I afegeix una cosa més: “La prostitució no és l’ofici més antic del món. L’ofici més antic del món és mirar cap a un altre costat”.
Catalunya Plural, 2024 
