En les parts del món en les quals no es debat sobre si hi ha llibertat d’expressió, sinó sobre si determinades expressions es poden acollir a ella o no, s’acostuma a usar com a vara de medir el fet de diferenciar les opinions de les imputacions d’un delicte o les incitacions a cometre’l. La llibertat d’expressió empara el dret a emetre opinions que no agradin a tothom, sobretot a les classes dirigents i a la majoria social, encara que siguin de mal gust o directament menyspreables. La llibertat d’expressió és dir el que la gent no vol sentir, deia Orwell. La resta –imputar/incitar– és una infracció punible legalment.
Vox ha construït el seu discurs sobre els pantans no dessecats del franquisme, empastifant de llot per a disfressar tots aquells conceptes que li puguin servir de camuflatge. La llibertat d’expressió empara el seu dret a propagar-los encara quan els seus efectes, com podem veure dia a dia, emmetzinin la convivència. La llibertat d’expressió els permet també expressar el seu rebuig als continguts de qualsevol mitjà, començant per El Jueves (de no ser així, és de suposar que en la revista satírica se sentirien bastant defraudats). Però el tuit del seu compte oficial identificant al president de l’empresa editora i el seu lloc habitual de treball, mentre crida als seus seguidors i simpatitzants a “exigir-li responsabilitats a la sortida del seu despatx”, és una clara incitació, si més no, a l’assetjament, i una clara amenaça a la revista i al seu personal. Una clara reedició, d’aquests amants de les tradicions hispanes, d’aquella “partida de la porra” que a mitjan segle XIX arrasava a bastonades les redaccions de les publicacions, fossin carlistes, republicanes o anarquistes, que dissentien dels “veritables interessos d’Espanya”.
Possiblement la ultradreta s’ha crescut i ha desafiat els principis més elementals d’aquesta Constitució que han camuflat amb llot perquè des de fa temps –curiosament, el mateix de la seva irrupció en l’escenari polític– algunes lleis i sentències han anat en la seva mateixa direcció. Des de la Llei Mordassa -la derogació de la qual continuem exigint al Govern degut a les seves conseqüències sobre el treball periodístic i per al conjunt de la societat- fins a decisions judicials que plantegen el dubte de si la dreta extrema ha maniobrat per a consolidar els seus postulats en els llocs claus de la judicatura, o si aquestes decisions reflecteixen el pensament de la majoria de la judicatura.
Cada opció és més temible que l’altra, i la conseqüència és que els tribunals estan emetent dia rere dia perles jurídiques que permeten a la ultradreta sentir-se per damunt les normes que ens concerneixen a la resta. Enaltir un règim que es va instaurar i es va acomiadar amb sang no és delicte. Fer acudits sobre l’atemptat en el qual va morir un dels instigadors d’aquelles matances, sí. Difamar a tot un col·lectiu de menors d’edat “amb independència de si aquestes xifres que s’ofereixen són o no veraces, perquè aquests menors representen un evident problema social i polític” (segons quin informe?) i perquè “han d’admetre’s unes altres de signe contrari, però tan criticables o més que aquestes”. Posar en dues dotzenes de cartells a un torero vestit de marcià, o difondre informació veraç i contrastada “si es fa amb una redacció malintencionada” és punible. La sensació d’impunitat és tal que fins i tot es permeten el luxe de considerar lletra morta les escasses sentències desfavorables contra les seves pràctiques, com la de prohibir l’accés als seus actes als mitjans que no els són grats.
Els mitjans que subscrivim aquest escrit no sols expressem la nostra repulsa davant aquest nou intent d’intimidació, sinó que exigim a les autoritats, que amb tanta diligència rastregen tuits irrellevants amb opinions que consideren desafectes per a posar als qui els signen davant els jutges, compleixin amb el seu deure actuant contra aquesta crida al linxament.
