“En aquesta època en la qual es demana perdó per tot jo no engrossiré les files dels que demanen perdó, no ho faré”, va declarar Aznar fa uns dies a la Convenció del PP en al·lusió al paper històric d’Espanya a Amèrica. En aquesta mateixa reunió va afirmar amb contundència que «Espanya és una nació plural, però una; no són 17 nacions ni cinc ni quatre ni 3; ni és un estat plurinacional ni és un estat multinivell ni, amb perdó, ni la mare que els va parir».
En els dos casos veiem una invocació a la mare com a referència sagrada i intocable. Ni la mare pàtria ni la mare biològica poden ser objecte de discussió i quan algú les posa en dubte -això inclou al Pare màxim, el Papa Francesc, que havia demanat perdó a Mèxic pels «pecats comesos» en la Conquesta espanyola- la potència viril ha de sortir en la seva ajuda, sense pensar-ho.
Aquesta vocació de salvador de l’honor matern és molt pròpia de cavallers, personatges que s’ofereixen com a herois i s’envalenteixen amb aquesta missió. No en va, Aznar s’ha lamentat en repetides ocasions que els musulmans mai li han demanat (sic) perdó per haver envaït la península durant 7 segles i ell mateix, en la seva presidència, va encoratjar la guerra justa contra l’Iraq. Una missió així infon valor i mostrar qualsevol signe de debilitat, com demanar el que sigui -inclòs perdó- és demostrar que un està en falta, que li deu a l’altre alguna explicació.
Aznar, a propòsit de les raons de la guerra de l’Iraq o del canvi climàtic, va declarar repetides vegades que a ell no li importaven les causes, només els fets (per cert, inventats). Les causes, raons diverses que expliquen un fenomen, sempre són parcials i deixen dubtes sobre la seva relació amb els efectes. Mai hi ha causalitat directa entre allò que podem suposar com antecedents i el que, després, trobem com a conseqüències. Ocorre en la vida quotidiana i en les situacions personals i, per descomptat i amb més raó, en els fets col·lectius. Ni una agressió individual té una única explicació (juguen moltes variables) ni menys un conflicte nacional o internacional.
No voler saber de les causes és no voler saber de les responsabilitats que cadascú té en això del que es queixa. Com quan el president del seu partit, Pablo Casado, va declarar que: “La Guerra Civil va ser un enfrontament entre els qui volien la democràcia sense llei i els que volien la llei sense democràcia”, esborrant així l’existència d’una cruel dictadura que es va allargar 40 anys i el llegat segueix present en alguns sectors del seu propi partit.
Aquesta promesa de l’etern retorn de l’home salvador està avui molt present també a Europa, on veiem molts exemples d’aquest personatge, que més tard o més d’hora, es confronta a allò que vetlla el mite: el culte a la personalitat i l’arbitrarietat de l’acte redemptor. La frase de Vargas Llosa, a la mateixa convenció: «L’important d’unes eleccions no és que hi hagi llibertat, sinó votar bé» és un bon exemple. Salvar l’altre, i més quan aquest no ho demana, no sembla llavors un bon mètode per a l’altre ni per a la convivència social. Una altra cosa són els beneficis per a si mateix. I d’aquests beneficis tenim sobrats exemples, sense que fins a la data ningú hagi demanat perdó. L’amor d’una mare ho perdona tot, sens dubte.
Catalunya Plural, 2024 
