Silvia Sánchez i David Orozco, de Colòmbia al Raval defensant la lluita social

David Orozco era jutge de pau a Cali (Colòmbia), una figura que té com a objectiu mediar en conflictes ocorreguts dins de la comunitat sense necessitat de recórrer a la justícia ordinària. L’agost del 2018, va rebre una carta amenaçadora per part de l’organització paramilitar Águilas Negras en la qual advertia a ell i a una trentena de jutges i jutgesses de pau de la zona: “Tenim en la mira els seus moviments i els dels seus familiars afins”. “Exigim la seva renúncia ja o comencem a treure’ls nosaltres mateixos però amb els peus per davant”.

Al principi, el David no va creure seriosament en aquestes amenaces, però els escrits i les trucades telefòniques es van succeir. “Et matarem”, li van dir. La seva dona, la Silvia Sánchez, treballava com a dependenta en una fleca, i les anades i vingudes de motos davant de l’establiment (una forma comuna d’assassinat al país en la qual el pilot condueix i el copilot dispara l’arma) li van fer sospitar que les seves vides corrien seriós perill.

“A un li donen on més li fa mal, als fills, a la dona, a la mamà, al papà… Els Águilas Negras desapareixen els líders i ara desapareixen a tothom”. El David creu que hi ha dos motius pels quals aquest grup criminal va anar per ells. El primer és que “a Colòmbia no interessa que s’ajudi la gent, i jo ajudava la gent en la qüestió social, en les tuteles, en les peticions… No em veig capaç d’acceptar que vulnerin els drets, perquè això és el que jo feia, em reunia amb la gent per dir-los quins eren els seus drets.”

El segon va ser el suport a la candidatura de Gustavo Petro a la presidència de Colòmbia. “El dia de les eleccions, nosaltres estàvem animant, ‘vinga, vinga’, perquè Petro va perdre per poc i, mentrestant, la policia ens feia fotos. En comptes d’anar amb gasos lacrimògens anaven amb càmeres. Tots els que érem allà vam rebre amenaces”.

El David va anar a l’Alcaldia de Cali a demanar ajuda en matèria de seguretat, però li van dir que no hi havia efectius per a aquests casos. Li van aconsellar abandonar el càrrec de jutge de pau, una activitat per la qual no rebia salari. Ell era comerciant, que era l’ocupació que sí que li proporcionava ingressos. Finalment, no va poder exercir cap de les dues activitats i va haver d’amagar-se durant un temps en una casa en la qual no hi havia ni llum ni aigua.

Quan el David va prendre la determinació de sortir del país, la Silvia va optar per seguir el seu marit. Van deixar enrere els seus dos fills, que estaven a càrrec la mare d’ella. “Era una bogeria, jo no tenia plata, però jo vaig veure que això estava imparable. Tothom em deia ‘David, estàs boig, és impossible’”.

“Va ser molt dur arribar aquí”

L’agost del 2019, un any després de rebre les primeres amenaces, la Silvia i el David van volar rumb a Barcelona. “Va ser molt dur arribar aquí”, recorda ella. “Plorava molt”. Tenien 100 dòlars que li havia donat el seu germà a Bogotà, però no sabien que no podien pagar amb dòlars, ni sabien on podien canviar-los a euros. L’aeroport els semblava molt gran, no trobaven un caixer per si encara quedaven diners en la targeta de crèdit, no coneixien la ciutat i no tenien a ningú que els acollís.

Durant els dos primers dies van poder allotjar-se en un hotel i van començar a tramitar la sol·licitud d’asil, però a les 10 del matí del tercer dia es van veure al carrer sense saber a on anar. A la Silvia encara se li humitegen els ulls: “Estàvem en l’Arc de Triomf, esperant amb la maleta, amb la bossa. Cap a on anàvem? Sense conèixer, sense saber a on anar, cap allà, cap aquí. Teníem una gasosa i pa, això era l’única cosa que menjàvem”.

A través d’una wifi pública, des del mòbil van localitzar on estava ACNUR (Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats) i es van dirigir a les oficines, on els van explicar que des d’allí s’encarregaven de dur a terme alguns projectes, però no d’ajuda directa a les persones. Els van aconsellar anar a CEAR (Comissió Espanyola d’Ajuda al Refugiat), on els van assessorar sobre quins passos seguir, i els van donar 40 euros i la direcció d’un alberg del Poblenou on passar la nit.

Van arribar al centre del Poblenou com a sol·licitants d’asil, però no van poder acollir-los. Feia tot el dia que caminaven d’un lloc a un altre en una ciutat que els era desconeguda i se’ls havien fet les 11 de la nit. Van trucar a la seva persona de referència de CEAR per a explicar-li el que havia passat i els va posar en contacte amb un responsable de la Tancada, un edifici pròxim al mercat de la Boqueria que funciona com un refugi per a immigrants indocumentats i en el qual van passar la nit. Després van estar tres setmanes en una casa de l’Hospitalet i van tornar de nou a la Tancada, on van viure uns vuit mesos.

Els inicis de la seva lluita social a Barcelona

La Silvia i el David no deixaven d’informar-se i d’acudir on poguessin proporcionar-los ajuda i orientació, des d’aliments en esglésies de barri fins a xerrades en Càritas. Així van anar coneixent la importància de tenir la targeta sanitària i d’estar empadronats, fins i tot si no tenien un domicili fix (es van empadronar en la Tancada).

La Silvia solia treballar alguns dies com a netejadora o com a cuidadora, com altres companyes de diferents països. Algunes d’elles van començar a posar en comú que estaven mal pagades per no tenir papers, les explotacions i les humiliacions a les quals es veien sotmeses i les peticions de serveis sexuals.

Les dones s’anunciaven per Internet o enganxant cartells per la ciutat oferint-se com a cuidadores, i sovint rebien molt pocs diners i es veien intimidades pels pagadors. “Van ser tantes coses les que ens explicaven en les reunions. Jo, per fortuna, no vaig tenir aquests problemes. No tenia feina cada dia, però gràcies a Déu tampoc vaig sofrir tant com altres noies”.

Aquí va començar a gestar-se el que es convertiria en el Sindicat de Dones Cuidadores Sense Papers, juntament amb altres persones de països com Argentina, Perú, Colòmbia i Marroc. En paral·lel, van conèixer més entitats del barri que col·laboraven amb persones en situació de vulnerabilitat i cada vegada se sentien més part del Raval.

La Silvia està molt convençuda del pas que van haver de fer, per dignitat i per solidaritat. “Com a sindicat, estàvem per donar la cara per les que no podien fer-ho. Just quan vam començar, hi havia noies que estaven cinc mesos, sis mesos o un any sense empadronar i que no sabien de què servia l’empadronament. Altres preguntaven quant els anava a cobrar per tenir una cita, que no se’ls cobrava res. Eren moltes cosetes, molta desinformació. La idea era tirar endavant nosaltres mateixes, i tractar d’evitar tanta explotació”.

La Silvia i el David ajudaven també altres persones que, com ells uns mesos abans, havien arribat a Barcelona sense conèixer la ciutat perquè sabessin quins eren els seus drets i iniciessin els tràmits per regularitzar la seva situació. Es reunien periòdicament en la Caracola, un local que acollia diversos moviments socials.

Durant la pandèmia de la Covid-19, i davant l’escassetat d’aliments d’algunes famílies, el matrimoni es va organitzar per repartir menjar entre veïnes del barri, ja que moltes persones s’havien quedat sense feina i necessitaven continuar pagant el lloguer. “Un dia va arribar una noia, estàvem en quarantena, li vaig dir: ‘vingui, que jo tinc’. Li vaig donar arròs, que era el que teníem. Quan va venir el David, li vaig dir: ‘Ja no hi ha arròs, perquè l’he donat’, i al cap d’una estona li truca un senyor, perquè tenia uns aliments per donar-nos”.

“El Raval ho és tot”

La parella està molt agraïda a les organitzacions i persones que han col·laborat amb ells en aquests dos anys. La Silvia està encantada de viure en el Raval. “Per la gent”, assegura sense titubejar. “Hem aconseguit bones amistats, sempre van estar pendents de nosaltres”. El David tampoc té dubtes: “A mi em fascina. Vam arribar on havíem d’arribar, on està la salsa, el que és bo, les organitzacions. Per a mi, el Raval ho és tot. Jo em sento com a peix en l’aigua perquè aquí està tot el que jo feia a Colòmbia. Em neix del cor ajudar”. Tots dos formen part de diferents plataformes antiracistes i de diversos projectes del barri, com l’Àgora, un espai autogestionat en el qual se celebren diverses activitats.

El Sindicat, que està a punt de ser reconegut oficialment com a tal i que està format per dones i homes, va tenir èxit entre les persones migrades, que estaven cansades de patir tota mena d’abusos i que s’atrevien a denunciar la seva precarietat. Ara, arriben peticions de personal de neteja o de cures i la Silvia s’encarrega de buscar la persona que pugui acudir. Funciona molt a través del boca-orella, no sols per a aquestes qüestions, sinó també per a alguna reparació en la llar, pintar parets o fer algun trasllat.

La Silvia i el David fa un any que estan a l’Ateneu del Raval, un centre comunitari en el qual està la seu del Sindicat de Cuidadores Sense Papers. S’han assessorat a Barcelona Activa i estan fent diferents formacions. No es plantegen tornar a Colòmbia, però sí que volen que els seus fills, de 25 i 13 anys, vinguin a Barcelona. Esperen que així sigui abans de l’estiu, quan preveuen tenir una nova casa.