Quan La Marea-Climàtica em va proposar cobrir la COP26, amb la col·laboració de mitjans com Crític o Catalunya Plural, vaig saber que no seria una tasca senzilla. Però ja som aquí!
Sé que Climática es caracteritza per abordar els temes d’una manera particular, que es diferencia d’altres mitjans que aborden l’emergència climàtica per anar més enllà i posar el dit a la nafra. Per algun motiu no admeten publicitat de les empreses de l’IBEX 35. Els agrada ser lliures. I ho són, per això poden escriure sobre Repsol, Iberdrola, Endesa o el Banco Santander. Una salutació des de Glasgow a tots ells.
També sabia, des de ja fa unes setmanes, que anar a la COP sortiria car. La cimera més important de l’any celebrada a una ciutat mitjana com Glasgow ha fet que els allotjaments es posin pels núvols. No obstant això, aquests reptes o dificultats han estat el que menys maldecaps ens han ocasionat.
Des del principi teníem clar que calia anar amb tren. Parlar és fàcil; predicar amb l’exemple és una altra cosa. Si no, que ho diguin a Boris Johnson, que per anar de Londres a Glasgow (unes sis hores amb tren) ha decidit fer servir un jet privat d’una empresa britànica.
Però no ens despistem: el tren és còmode i agradable. Recórrer els camps europeus sota el sotragueig del ferrocarril resulta gustós i relaxant: dóna per pensar, llegir, escriure notes, escoltar música o sorprendre’s de la bellesa (sí, encara existeix) mirant per la finestra.
Tot i això, el curiós o sorprenent no és com és de bonic viatjar amb tren, malgrat l’increment d’hores que suposa respecte a viatjar amb avió, sinó com n’és de car: en un primer moment, els bitllets des de Barcelona fins a Glasgow, només l’anada, pujaven a uns 450 euros, aproximadament. En una frase: no ens ho podíem permetre. Després de valorar diferents opcions, i de donar-hi diverses voltes, vam escollir l’opció més barata, però no la més senzilla: comprar un passi d’Interrail per fer servir en quatre dies diferents i pagar els suplements necessaris (en aquest cas, l’alta velocitat des de Barcelona fins a París) i el pas pel túnel del canal de la Manxa al trajecte París-Londres.
Combinar aquests trens amb un tiquet d’Interrail no ha estat una tasca fàcil, però tampoc m’estendré: ara ja sóc a Glasgow i això és el que importa. Poder tornar a sortir de Barcelona després de la pandèmia ha estat un alliberament, una premonició que tot es posarà a poc a poc al seu lloc”, crec. També ha estat un xoc: veure tota aquesta gent passejant sense màscara per París o Londres (s’utilitzen moltíssim menys que a Barcelona), observar com la gent s’aglomerava a Chatelet, París Nord o London St Pancras m’ha fet preguntar-me si realment hem après una mica d’aquesta pandèmia o no. Crec que no.
L’odissea per arribar a Glasgow no queda aquí: el termini de sol·licitud d’acreditacions per entrar a Blue Zone (on tenen lloc les converses i les rodes de premsa de la COP26) havia d’estar obert fins al 31 d’octubre. Però, sense avís previ, el 8 d’octubre es va tancar. El motiu? Havien donat més acreditacions de les permeses i havien de tancar l’aixeta. Climática va ser un dels mitjans que es va quedar fora, i malgrat haver enviat e-mails i haver-ho intentat per activa i per passiva, no hem rebut cap resposta per part de l’organització.
És graciós, o pur cinisme, si més no, que el primer mitjà de comunicació en espanyol especialitzat en la crisi climàtica es quedi fora de la COP26, mentre s’acredita a desenes d’equips de premsa de mandataris i empreses privades. De fet, això és un altre tema que mereixeria un article: el segon dia de la cimera, l’organització va demanar que aquells participants i periodistes que poguessin cobrir de manera remota les trobades ho fessin. La periodista argentina especialitzada en canvi climàtic i medi ambient Tais Gadea penjava el missatge següent a les seves xarxes socials:
Buscaste aliados para poder viajar, lidiaste con hospedajes a precios 10 veces más alto de lo normal, te viniste de Argentina a Glasgow para cubrir presencial la #COP26 y te dicen que hay mucha gente así que, si podes, hacé tu trabajo de forma remota acá en Glasgow ? pic.twitter.com/LDZlVZ4HRf
— Tais Gadea Lara (@TaisGadeaLara) November 2, 2021
Més enllà de l’anècdota, això pot derivar en manca de transparència i trampes. No seria més lògic limitar l’entrada dels equips de premsa dels mandataris i mandatàries i deixar passar la premsa perquè faci la feina?
Sense avió, sense acreditació i sense deutes
Per tot el que hem explicat, podem dir que no ha estat un camí fàcil arribar fins aquí, però sense avió, sense acreditació i sense res a deure a ningú, aquí estem. Han estat dues setmanes de nervis, estrès i dificultats, però ningú va dir que seria fàcil. Com asseguren les companyes de CRÍTIC, “com viatgem per explicar alguna cosa també és explicar alguna cosa”. I estic totalment dacord.
A tots aquests polítics i equips que s’omplen la boca de vocables buits com “transició verda”, “sostenibilitat” i altres, els diria que prediquin més amb l’exemple, que es deixin les corbates a casa i que s’arremanguin. Que això no parlarà, que això farà. De legislar. De lligar curt a l’empresa privada. De fer un cop sobre la taula. Que ja se’ns ha passat el temps dels acords i les negociacions. Que això és cosa de totes. Que això és urgent.
Catalunya Plural, 2024 
