Periodistes de dues generacions diferents i contraris a l’establishment, Gabriel Jaraba (1950) i Jordi Corominas (1979), consideren que hi ha hagut un canvi d’època en la professió pel que fa al tractament del periodisme de successos, tant en la relació amb la policia com en la manera d’enfocar les informacions, que tendeixen a preservar més la intimitat i a estar més documentades. Recentment, Corominas ha publicat “La ciudad violenta: Un paseo por la historia criminal y revolucionaria de Barcelona” (Península).
G.J. Quant de temps t’ha costat fer aquest llibre?
J.C. Des del 2009, havia fet coses relacionades amb el tema criminal. Vaig escriure una antologia de relats que es deia “Matar en Barcelona”, vaig estar un any a la Cadena Ser com a expert en crònica negra, després vaig fer el llibre sobre l’Enriqueta Martí, i més coses. Just abans de la pandèmia, vaig fer un article que parlava del que és la base del llibre, que és que tu pots entendre les transformacions de Barcelona a partir de com a cada dècada la violència canvia. I d’aquí va sortir “La ciudad violenta”. El vaig escriure durant la pandèmia.
G.J. Es veu una línia constant de recopilació i una documentació que costa molt de fer en la crònica negra i que és precisa i exacta, com amb el Cerveto (assassí de Pedralbes als anys 70). És curiós, perquè la majoria de periodistes joves no senten l’atractiu de la crònica negra, malgrat que sí que senten l’atractiu de l’esport. Ho veus a la facultat, i preguntes, com jo he preguntat a classe, “A qui li interessa això?”, “Algú ha llegit el Josep Martí Gómez?”, “Algú sap que hi havia una revista que es deia ‘Por què?’?” No en tenen ni idea. Qui fa crònica negra pateix del defecte d’una falta de tradició de compilació molt exacte i de contrast molt adequat de les fonts. A veure, per què ha tingut les fonts en contra, com la policia. Els mimats de la policia només han sigut durant un temps determinat.
J.C. En la crònica negra present, el que jo crec que passa és que els mitjans escrits potser s’han vist engolits per la televisió, que és molt més morbosa i sensacionalista. En aquest llibre, l’avantatge és que tractes amb elements del passat. Totes aquestes informacions, ara mateix, per sort, les tenim digitalitzades.
G.J. Aquí hi ha hagut un canvi d’època. La policia és diferent, i les relacions policia-mitjans són diferents. Abans no existien les caps de premsa, ara sí.
J.C. També ha canviat la forma en què els mitjans oculten la informació. És a dir, abans hi havia més importància de no mencionar espais o empreses, com el cas de l’hotel Ritz, que apareixia com “un important hotel de la ciutat”. En canvi, les persones sortien amb noms i cognoms, i ara tiren molt d’inicials. Ha canviat el paradigma del què és privat i el que no.
“SÓN PUJOL I MARAGALL ELS QUE ES CARREGUEN EL PASSAT ANARQUISTA”
El passat obrer i anarquista de Barcelona té tota una evolució en el segle XX, des del naixement de la CNT el 1910, un any després dels fets de la Setmana Tràgica, fins a casos com l’incendi mortal de la sala de festes Scala el 1978, del qual es va intentar inculpar les organitzacions anarquistes CNT i FAI en un moment en què Rodolfo Martín Villa era ministre de l’Interior.
G.J. ¿Tu has observat, parlant des dels inicis de segle XX, un canvi, en el sentit de, dues coses, posant el xip d’antropòleg cultural, les societats es defineixen també per la seva forma de practicar la violència i per la seva relació amb ella? I si és així, a Barcelona, ha canviat al llarg del segle XX i el que portem del segle XXI?
J.C. Les dues respostes són afirmatives. Cada ciutat és diferent, però en el cas de Barcelona hi ha una sèrie de condicionants que, dins del que és Espanya i Europa, la fan molt especial i, per això, el llibre comença amb el tema de la violència política. Sent la primera ciutat industrial d’Espanya, és normal que aquí hi hagi una incipient classe obrera, que després ja no és tan incipient, que li costa molt d’organitzar-se, i això també determina la forma de la violència. No és el mateix el senyor que tira bombes al Liceu que el senyor que està sindicat a la CNT i que pot aconseguir les vuit hores de jornada laboral a La Canadenca perquè l’organització sindical és fortíssima.
G.J. L’enterrament de mossèn Cinto Verdaguer (1902) és una manifestació de masses espontània que acompanya el seu benefactor, i no només un benefactor sinó un hipotètic líder, que encara no ha sortit un líder de classes, sinó que és un mossèn que es rebel·la diferent del que és el clero. Hi ha masses analfabetes i malaltes, i hi ha un brot de cultura new age al segle XIX, i aquesta és la por que tenen les classes poderoses, el propi bisbat i tota a patuleia. Ha sortit una espiritualitat lliure sense lligams ni assegurances de tipus institucional.
J.C. El funeral de Verdaguer en versió obrera seria el funeral de Durruti (1936). I, parlant d’obrers, Salvador Seguí, en aquest cas assassinat durant el pistolerisme (1923). Verdaguer trepitjava de peus a terra i era planer. Seguí també feia política a peu de carrer. Són personatges del que abans se li deia “el poble”, jo prefereixo dir “la ciutadania”. És un tipus de perfil que entronca amb els problemes reals de la gent perquè escolta, a diferència del que ven l’elit, que és una cosa més abstracta i metafísica, perquè a principis del segle XX, amb Cambó o Prat de la Riba, potser Prat de la Riba tenia més contacte amb la gent, però jo els veig uns senyors molt distants.
G.J. També Puig i Cadafalch.
J.C. Sí, un burgès, arquitecte i polític.
G.J. Hi ha unes classes treballadores pauperitzades fins a l’extrem, analfabetes, amb un dèficit de salut i alimentació crònics. El problema era caure malalt o no menjar. La memòria d’això, a la meva família, està molt viva. Per raó de classe social i d’origen, jo no soc només el primer que va a la universitat a la meva família, soc el primer que va a l’escola.
J.C. Només amb aquest fet ja treus el punt de per què aquesta violència.
G.J. Hi havia una classe social sense organització ni lideratges.
J.C. La classe obrera s’ha d’anar formant i a més té el merder típic que ens passa sempre a les esquerres. Són els nostres besavis els que es comencen a barallar, després de la Comuna de París (1871).
G.J. Les esquerres, i a Catalunya especialment, es caracteritzen per una elecció errònia constant respecte a les seves aliances.
J.C. Una vegada el professor Ángel Viñas em va dir, parlant de Franco: “Això dels socialistes, a Catalunya no ho teniu fins que mor Franco”. I Viñas té tota la raó. Jo insisteixo, en el llibre i en els articles de “Barcelones” del Catalunya Plural: Com és que, de cop i volta, tot el que és el passat anarquista, que és el que justament vehicula la classe obrera, no existeix?
G.J. És el socialisme utòpic.
J.C. S’ha demonitzat tota l’esquerra, més enllà de la socialdemocràcia després de la caiguda del mur, però en el cas català, és molt bèstia. Són Pujol i Maragall els que es carreguen el passat anarquista. Quina gran por hi ha al llegat dels orígens? Recorda el cas Scala i Martin Villa.
G.J. Perquè és una classe obrera que ha estat més organitzada, que no ha renegat mai de la violència com a tal i que s’ha volgut erigir en contracultura.
J.C. Una cultura alternativa, totalment. Hi ha també el tema de les dones a finals del segle XIX i principis del segle XX.
G.J. Com Mujeres Libres (organització anarcosindicalista espanyola entre 1936 i 1939). Hi ha un personatge que tu cites i que em fa molta gràcia, l’Ángeles López de Ayala. Aquesta tia treu 50.000 persones al carrer en una manifestació pacifista, organitzada per ella, davant del Govern Civil a favor de l’educació laica (1910). Era membre d’una de les primeres lògies maçòniques de Catalunya.
J.C. Parles de l’Ángeles López de Ayala, però també hi ha la Teresa Claramunt i moltes altres. Si van sortint tots aquests personatges és, primer per una necessitat meva, però sobretot perquè els detalls i aquests noms, que per a molta gent ara directament no existeixen, eren molt rellevants.
G.J. Hi ha un intent d’eclosió de la cultura moderna del segle XX. Hi havia tot un peix mort que no la deixava sortir, i aquest peix mort són les classes dominants, i és una burgesia que nomenant-la burgesia no l’estàs definint prou, és una classe social que té massa a prop els seus orígens camperols, que té massa tendència a la reacció brutal…
J.C. El sometent (figura originària de l’edat medieval que, en el segle XX, actua com a organització paramilitar d’autoprotecció de caràcter conservador).
G.J. La gent no sap el que és el sometent. Jo he conegut sometents. L’Upper Diagonal i el Cercle Eqüestre era el punt de reunió del sometent. El meu pare era el bàrman que servia els còctels…
L’EIXAMPLE COM A EXEMPLE DE “VIOLÈNCIA URBANÍSTICA”
La transformació urbanística de la ciutat, amb grans avingudes i nous barris, pot provocar barreres invisibles i la creació d’una consciència de classe. Així, municipis que eren independents, com Gràcia, Sants, Sarrià o Sant Andreu, es van annexionar a Barcelona entre finals del XIX i principis del XX, però el gran canvi va ser la construcció de l’Eixample, no exempt de polèmica.
J.C. Sobre el tema de la burgesia a finals del segle XIX i principis del segle XX, és el moment en què col·lisiona, abans que comenci la gran modernitat, la Setmana Tràgica. S’acaba més o menys l’època del modernisme, però quina és una de les grans violències de Barcelona? És la mateixa construcció de l’Eixample perquè la construcció de l’Eixample és una expansió salvatge per explotar la classe treballadora, i a més a més és de nou-rics, perquè tu veus les cases i tot són façanes amb el seu emblema, els tius volen treure pit, i eclipsant la resta.
G.J. En un moment determinat ho deixen de fer, i s’atura.
J.C. Va més lent. És dramàtic veure, per exemple, el carrer Aragó amb la Meridiana. Això és una altra forma de violència, és la violència urbanística que també depèn de la violència de classe social, perquè qui fa la ciutat és la burgesia. Avui en dia, encara que podem estar en un govern d’esquerres a Barcelona, justament a nivell social, allò que són els barris, també estan invisibilitzats.
G.J. És un govern d’esquerres, com ho va ser PSC. La prova que ho és la catadura dels enemics que té. Un es defineix per la qualitat dels seus enemics.
J.C. Aquí hi ha la vulgaritat de la frase, de “la culpa és de Colau”, que serveix per tot.
G.J. La Barcelona del PSC, de Narcís Serra i Pasqual Maragall, és de realització del somni de l’alcalde Porcioles (1957-1973), dur a terme el Pla de la Rivera sense conflicte social.
J.C. Aquí hi ha el tema de la devolució del castell de Montjuïc al govern municipal o la planificació de les rondes.
G.J. Tota la ciutat té un desplegament. Com a expert en Montjuïc, des de la Fira fins a la Terra Negra, que ja no se sap què és (zona propera a les Tres Xemeneies i el port, el nom del qual ve dels magatzems de carbó, on s’exercia la prostitució en condicions de molta misèria), Besos i Llobregat, i de Collserola a Montjuïc, Tibidabo, la muntanya de les aspiracions de la pau, i Montjuïc, la muntanya del conflicte.
J.C. Montjuïc és la muntanya maleïda. Barcelona està plena de fronteres invisibles, l’Eixample, la Diagonal, i a més les notes quan camines.
G.J. I tant, i abans encara més. Per als nens dels anys 50, formava part de la nostra vida quotidiana. Jo vivia al Poble-sec i, fins que no vaig fer la comunió, tenia prohibit travessar el Paral·lel.
J.C. Jo tenia prohibit passar el passeig Maragall.
G.J. Jo vivia al Paral·lel, cap a Montjuïc. Montjuïc és la muntanya maleïda perquè la primera casa de pisos del Poble-sec es construeix al carrer Salvà el 1969 perquè abans hi havia unes normatives que impedien construir per no dificultar el tir dels canons des del castell de Montjuïc.
J.C. Fixa’t, quan el 1897 s’agreguen els pobles del pla, quina és la conseqüència? A part que els senyors se’n vagin a estiuejar en aquests pobles, és que tota la classe treballadora d’allà passa a ser Barcelona, i serà encara més consciència de classe, de manera que tens l’esperit d’una espurna a punt d’esclatar.
G.J. Es crea una cultura obrera per agregació de diverses cultures de barri. La gent se sent a Barcelona membre d’un barri, i part d’un barri, i s’identifica com a tal, i interpel·la l’altre.
J.C. Fas una federació, és que la ciutat és federal.
G.J. La ciutat és federal i l’esperit, per a mi, dura fins a la meva adolescència. Jo he viscut tota la infància i adolescència dient aquest és de Sants o aquest és de Gràcia. La pertinença de barri no era cosa d’una banda de gamberrets. Aquesta vivència federal de la ciutat és recordada. D’això, la història imposada pel nacionalisme, ni piula.
J.C. Després també hi ha com s’explica la història i aquí hi ha un personatge que ha fet molt mal, en Lluís Permanyer. Com expliques la història de la ciutat? L’expliques només des de l’Eixample.
G.J. I un fragment. En aquest esperit federal hi ha també l’espontaneïtat i la facilitat de tracte entre gent molt diversa que es troba i es reconeix.
J.C. Això està relacionat amb el tema d’agafar la consciència. Justament, als anys 70 surten totes les associacions de veïns, fortíssimes.
G.J. Perquè són les que recullen per decantació, en el sentit alquímic, una cosa que ja venia de lluny, que són els Cors de Clavé. Clavé va fer uns cors per treure la classe treballadora dels bars i les tavernes. Al final, tots els bars i les tavernes van fer el seu cor de Clavé.
J.C. Aquí hi ha el tema de l’organització. Amb les bullangues (revoltes populars) de l’any 1835 o amb la Setmana Tràgica, jo crec que tota la societat catalana, tant els burgesos com els obrers, fan una reflexió i es reorganitzen, però els obrers ho fan millor perquè acaben fundant la CNT, i durant els anys 10 i 20 saben superar la violència, que és un moment excepcional de la història del país, perquè després ja torna la violència de manera constant. Durant el franquisme serà més criminal perquè hi ha una repressió política que impedeix la violència com l’havíem vist a principi de segle.
EL PISTOLERISME I L’UNIVERS GANGSTERIL
En paral·lel al creixement industrial de Barcelona, entre els anys 1917 i 1923, durant el regnat d’Alfons XIII, va tenir lloc el fenomen del pistolerisme, en què alguns empresaris contractaven pistolers per assassinar destacats sindicalistes i treballadors i acabar amb les reivindicacions obreres, provocant una autèntica guerra entre grups parapolicials i anarquistes. La vaga de La Canadenca del 1919 va suposar el gran èxit de la CNT, en aconseguir la jornada laboral de 8 hores.
G.J. Hi ha una cosa que expliques al llibre i és que, a principis del segle XX, amb la Primera Guerra Mundial, hi ha una acumulació de capital, en el marc de la neutralitat espanyola.
J.C. Els empresaris guanyen molt i els obrers no guanyen res.
G.J. Però en aquells temps hi ha com un pastís de capes amb acumulació de capital, moviments camp-ciutat que comencen, i estan a punt d’esclatar els grans conflictes urbans. En canvi, parles que Barcelona va ser abans Chicago que el mateix Chicago, però no era el mateix.
J.C. És una metàfora de reclam.
G.J. Per què a Barcelona no es produeix un conflicte de tipus gangsteril característic? Tenim els pioners del pistolerisme organitzat institucionalment, amb la colla del Bravo Portillo (cap de policia) i el Martínez Anido (ministre amb Primo de Rivera i governador civil de Barcelona), i la tradició de les agències de detectius com a tapadores….
J.C. Tinc la sensació, que passa a la resta d’Europa, com a França amb la col·laboració o a Itàlia amb els partisans i els feixistes, que hi ha certa por d’emprar l’expressió guerra civil. A la Segona Guerra Mundial, hi havia guerres civils dins de les nacions europees, i a Barcelona, de l’any 17 al 23, hi ha una guerra civil, però que és una guerra de classe.
G.J. Per tant, la Guerra Civil suplanta la guerra del gangsterisme purament econòmic.
J.C. Es mantenen d’aquesta època, i almenys fins a la Guerra Civil, grups molt ben organitzats de petits delinqüents. L’any 33 hi ha vuit tius que van a un magatzem de pintures i, com que saben que no hi és el cap i només hi ha l’encarregat, lliguen a l’encarregat i destrossen tot el magatzem i se’n van. Però no és un cas aïllat, hi ha molts grups organitzats de petita delinqüència que segurament sobreviuen d’aquest moment. Els gàngsters, per què no sobreviuen? Sí sobreviuen, el que passa que al cap i a la fi són emissaris de la burgesia.
G.J. I es fan del bàndol de Franco després. Els he conegut molt bé.
J.C. Cambó, més o menys, els diu que per favor facin la llei de fugues (1921, autoritzava la policia a disparar un detingut davant l’intent de fuga). És a dir, el poder, que és la classe política i la patronal i altres, paguen aquesta guerra civil. Potser per això fa tanta vergonya, perquè al cap i a la fi els que maneguen els fils són els hereus d’aquests que van provocar aquesta guerra civil, perquè és la classe obrera la que guanya, amb les vuit hores, després de la vaga de la Canadenca.
G.J. I aquest odi de classe continua i es reforça i sobreviu d’una manera exagerada.
J.C. Hi ha una ràbia molt forta.
G.J. Els anys 60-62, l’odi contra tota aquesta classe que va guanyar la guerra de classes i que va internar als camps de concentració quan va tornar de fer la guerra, és compartit pels franquistes i pels burgesos catalans. La burgesia catalana ajuda a muntar el servei d’espionatge franquista, ja tenia experiència. Tenim Bertran y Musito (ministre amb Alfons XIII) i tot el servei d’espionatge franquista.
J.C. El llibre de Jaume Fabra “Els que es van quedar”, al principi, diu una cosa que és interessantíssima: una vegada mor Franco es fa un relat que tots els catalans van ser antifranquistes, i com és que van ser tots els catalans antifranquistes i Franco va poder governar 40 anys a Catalunya? Perquè quan arriba, més del 50% de la població està d’acord i li dona suport. Sobretot els que tenen diners. Convergència i Unió han sigut sempre antifranquistes? L’any 79, la majoria dels nous alcaldes democràtics d’origen franquista eren convergents.
G.J. Sobre la història de Catalunya i de Barcelona, que a vegades no són el mateix, s’han fet unes superacions de força de voler remoure, condicionar i deformar com no s’ha fet enlloc mai.
J.C. I és una qüestió també de desinformació molt forta. No hi ha un interès a formar ciutadans, sinó que hi ha un interès en què la ciutat sigui una espècie d’autopista perquè la gent consumeixi. La persona que coneix la història del lloc on viu és molt més perillosa que la persona que senzillament sap que al centre hi ha set Zaras a un kilòmetre i mig.
G.J. Aquí hi ha una cosa que a mi m’interpel·la, per què el gangsterisme, que és tan particular, però que, tot i això, les classes treballadores de Barcelona saben sortir de la violència i tornar a una acció cívica, per què aquestes activitats violentes els han fet pacifistes? Perquè les manifestacions contra les lleves i contra el Marroc són pacifistes, contra un exèrcit africanista i contra un rei Alfons XIII que es considera ell mateix el cap de les forces armades, no legalment com passa actualment, sinó de facto.
J.C. També es cremen esglésies durant la Setmana Tràgica perquè la institució eclesiàstica, a part de casos de pederàstia que sí que menciono al llibre, practica una competència deslleial brutal a nivell econòmic. Una cosa en la qual incideixo és que, si parles de la violència, estàs fent història social. I la història social deriva precisament en un tema de la lluita de classes. El llenguatge canvia, ja no existeix la lluita de classes amb els termes que s’usaven en el passat, però el que passa a la superfície es va transformant i ve del passat. Hi ha un enfrontament molt marcat, que, per simplificar, sempre diem dues Barcelones, dues Catalunyes, però hi ha factors molt clars: a la Setmana Tràgica, església, exèrcit i burgesia estan tots juntets. Per això, jo dic en algun moment que a nivell mini és una espècie de gran preludi de la Guerra Civil espanyola.
G.J. I aleshores, curiosament, la gent, Catalunya, però Espanya en general, torna a casa seva del front, després d’haver passat, com el meu pare i el meu sogre, al camp de concentració. No és que s’acabi la guerra, arribi la pau i tornes a casa. No, tu no tornes a casa, tu et casques un any de concentració. I, el meu pare, a més, es va tirar tres anys de mili. Imagina’t, fer de nou la mili, manat pel teu enemic, que t’ha vençut, i que ets el seu presoner, sense dir-ho.
J.C. Al meu avi li van fer xantatge, per dir-ho d’alguna manera: o te’n vas a la presó o te’n vas a Rússia. Com que no hi havia gent per la Divisió Blava (unitat de l’exèrcit espanyol que va lluitar amb les tropes alemanyes contra la Unió Soviètica) aquí a Barcelona, li va tocar pringar un any a la Divisió Blava. El van ferir a l’esquena i va morir més jove… Tenim els mateixos orígens comunistes!
G.J. El meu pare va ser fundador del PSU (Partit Socialista Unificat), i fundador del sindicat de gastronomia de la UGT, i jo vaig ser fundador de les Joventuts Comunistes de Catalunya, tenia 14 anys! Quan tornen de la guerra, ho fan convertits en uns furibunds pacifistes. Allò que diuen els psicòlegs i els psicopedagogs que el contacte amb la violència genera més violència, en aquest cas, no és així. El contacte amb la violència, fins i tot practicada per ells mateixos, fa dels nostres pares i els nostres avis uns furibunds pacifistes.
J.C. El tema de la repressió també influeix molt en la postguerra.
G.J. Sí, però ells s’han vist amb violència de primera mà, han estat víctimes de la conseqüència.
J.C. Venen de la guerra i suposo que no volen repetir a la vida quotidiana el que han viscut allà.
Catalunya Plural, 2024 
