La periodista Patricia Simón ajunta al llibre “Miedo. Viaje por un mundo que se resiste a ser gobernado por el odio” (Debate / Penguin Random House) la seva experiència de vint anys recorrent el món observant i narrant els conflictes i injustícies que l’afligeixen i les reflexions que ha tret d’aquestes vivències. Ha escrit cròniques des dels camps de refugiats a les illes gregues, la Colòmbia marcada per la violència institucional, la Serra Lleona colpejada pel virus ebola, el Moçambic amenaçat pel gihadisme islàmic o els Estats Units que van viure la derrota de Donald Trump a les últimes eleccions presidencials. Ha vist molt dolor, molta brutalitat, moltes injustícies, moltes pors. I ha classificat aquestes pors en quatre tipus: als altres, a la pobresa, a la solitud i a la mort. També ha vist molta solidaritat i molta lluita contra les injustícies i l’odi que denuncia.
Què la va portar a fer un llibre sobre les pors que existeixen i mouen les nostres societats?
Quan va començar la pandèmia em vaig posar a visitar residències de gent gran, a fer reportatges sobre la situació que estava causant als hospitals, amb les persones sense llar, vaig anar a Lleida, vaig estar amb els treballadors del camp i la paraula més repetida era “por”. Més enllà de les pors òbvies en aquell moment, que eren les primeres que apareixien -la por a contagiar-se, a contagiar les seves famílies, a portar el virus a les residències-, en realitat al que es tenia molta por era a allò que els estava tenallant abans de la pandèmia: la por a l’altre, que es va agreujar molt durant la pandèmia –jo pensava que, en aquell moment en què hi havia tant terror al contagi, si s’hagués agreujat la militarització de les fronteres per impedir que les persones migrants poguessin arribar, hi hauria gent que no haurien aprovat aquesta decisió abans de la pandèmia i que sí que ho haurien fet en aquest context- o la por a la pobresa, amb tota la pèrdua d’ocupació que es va donar i la que ja veníem arrossegant especialment arran de la crisi del 2008, i així la resta de les pors. Em va semblar molt interessant revisar quin paper havia jugat la por i l’ús polític de la por no només en el creixement de la ultradreta sinó en tots aquests reportatges i històries que havia explicat els darrers vint anys, que a més coincideixen en com ha canviat la nostra vida i la nostra història després dels atemptats de l’11 de setembre. El llibre l’escric el 2021, que és el seu vintè aniversari. És així com sorgeix. El que no em vaig imaginar és que una vegada em vaig posar a escriure’l seria tan obvi que estem en una societat molt atemorida, amb una finalitat que és augmentar el poder, la retallada de drets i llibertats i facilitar l’explotació.
Tipifica quatre pors. La primera que analitza és la por als altres. A qui li fan por els altres?
Cada cop més “els altres” som més tots i totes. Al principi la imatge de l’altre és la imatge de l’estranger pobre, de qui té una cultura diferent o ve d’un país llunyà, però amb la pandèmia ens vam adonar que aquells que ens volen dividir i volen configurar aquest altre, cada cop hi fiquen a més col·lectius, que són ‘els nosaltres’. Per exemple, la gent gran a les residències a les quals es va negar en molts casos el dret a l’assistència sanitària, el dret a morir acompanyades, el dret a la comunicació, se suposava que eren part del “nosaltres”, i de sobte hi va haver governants, com a la comunitat de Madrid, que els va incloure al pack dels que es podien llençar. Les persones sense llar, també. Sempre havien estat “els altres” però tampoc no havien importat gaire perquè eren invisibles, no molestaven. Quan van ser compreses com un focus de contagi fora de control van ser amuntegades en els poliesportius. “Els altres” cada cop som més. Som les feministes, els que defensem els drets humans i, moltes vegades, per fer-ho se’ns encasella ja com a activistes –això demostra que estem en un sistema que encara no ha incorporat els drets humans a la seva visió democràtica-, les persones LGTBIQ , que cada vegada estan més assenyalades, les persones trans… “Els altres” cada vegada més som tots.
Vivim en una societat molt atemorida, amb la finalitat dʻaugmentar el poder, la retallada de drets i llibertats i facilitar lʻexplotació
Hem vist grans manifestacions a favor d’acollir els migrants, especialment arran de la crisi dels refugiats de Síria, però la veritat és que a Espanya, a Europa, acollim poc i malament. Fallen els polítics? Falla la gent?
El rebuig de les persones refugiades i migrants juga un paper estratègic per al sistema econòmic. D’una banda, se les fa responsables de la pèrdua de drets laborals, perquè se les presenta sovint com les responsables que es pagui menys perquè estan disposades a acceptar pitjors condicions laborals i, alhora, se les utilitza com a pressió per quan t’ofereixen unes condicions laborals pèssimes pensis que hi ha centenars de persones darrere disposades a acceptar-les. Aquest paper que juguen les persones migrants com a explotables i que es poden llençar quan ja no se les necessita el va retratar molt bé Steinbeck a El raïm de la ira, que defineix molt bé quin paper juguen al capitalisme. És un excés de mà d’obra disponible.
El que és interessant del curs de les migracions i com es desenvolupa és que, alhora que es fa un desplegament militar per impedir que arribin, les persones migrants segueixen arribant i se’ls permet continuar arribant perquè són necessàries per tenir aquesta borsa de treball que permet justificar que les condicions laborals siguin dolentes. La por als altres, entesa com a por a les migracions, en realitat és molt útil per a les grans empreses i el més fascinant de tot és que hi ha uns mitjans de comunicació que cada dia, des de fa 25 anys, estan llançant el missatge que aquestes persones vénen a aprofitar-se dels nostres recursos, a acabar amb la nostra cultura i quedar-se amb les nostres dones, que és el mateix discurs que es feia sobre les persones migrants espanyoles als anys seixanta a Alemanya i que es veu molt bé al documental El tren de la memòria.
Perquè algú es pugui creure que una persona que arriba sense res a l’aeroport de Barajas o en una pastera només amb un mòbil i el seu nen o nena és la responsable que estiguem en la situació econòmica tan dantesca en què estem, cal repetir una mentida moltíssimes vegades. O quan des del govern es proposa fer una reforma laboral per atacar la precarietat o la temporalitat s’expliqui des dels mitjans de comunicació que això pot ser un perill per l’economia del país i que això no provoqui rialles és perquè hi ha una indústria multimilionària dedicada a repetir mil vegades aquesta mentida i a convèncer-nos que l’economia del país són empreses com Caixabank i els seus grans beneficis econòmics, alhora que continua tancant oficines impossibilitant que les persones a determinats pobles tinguin accés a una oficina bancària. Això serveix per rebutjar les persones migrants alhora que se les explota a moltes àrees del nostre país.
Segona por: a la pobresa. En quines societats, en quines circumstàncies ha percebut més aquesta por? O està estesa igual per tot arreu?
Jo la trobo a tot arreu. Aquí serveix perquè estiguem disposats a sacrificar drets laborals que va costar moltíssim aconseguir-los. O el fet que els repartidors estiguin en una situació de neofeudalisme. Gràcies a la reforma ja no, però ha esdevingut una bossa de falsos autònoms dedicats a fer-nos sentir nous rics repartint, per exemple, uns espaguetis a domicili. Aquesta por a la pobresa en què vivim embolicats tots la veig a tot arreu i d’això s’alimenta la por a l’altre. La por a la pobresa és la que alimenta les migracions de Centreamèrica als Estats Units. Allà també es genera aquest rebuig als altres. Una cosa que em va cridar moltíssim l’atenció en aquest país va ser anar a ciutats com Detroit, amb gran part de la seva població en situació de pobresa, i que ningú no es plantegés la possibilitat de migrar. En el seu ideari supremacista, on aniràs si ets nord-americà? Això no és possible en el seu imaginari. És molt curiós perquè té molt a veure amb que els relats que ens expliquem ens poden convèncer de què és possible i què no és possible.
A Flint, que és una ciutat on no hi ha aigua potable, la por a la pobresa era més aviat la por a la pèrdua de la salut més bàsica. Hi ha una extrema pobresa brutal. No hi ha gana perquè tenen els bons d’alimentació amb què paguen el menjar escombraria que mengen. Són persones que estan físicament molt deteriorades. Era dantesc. Han crescut en allò que s’anomena “escombraria blanca”, en la més absoluta pobresa, amb uns problemes d’obesitat terribles, amb psoriasi horroroses, sense aigua potable, amb la qual cosa tenen molts problemes de salut vinculats amb això. I això passa al cor del capitalisme. Aquí ni tan sols era la por a la pobresa; la por que ho sobrevolava tot era com la pobresa els estava matant.
La por a la pobresa la veig a tot arreu i se n’alimenta la por a l’altre
Discrepa de la idea força estesa que els pobres són feliços amb poc, que són capaços de somriure malgrat viure en situacions de precarietat extrema. Aquesta idea la molesta
Em molesta moltíssim. Però no perquè no consideri que depenent de quines són les teves expectatives o el llindar de possibilitats que t’ofereixen puguis tenir més satisfacció o menys. Un dels capítols que en principi pensava que anirien al llibre i que després vaig rebutjar era la por de tenir vides mediocres, que no es corresponguessin amb les altes expectatives. En societats avançades o enriquides com les nostres hem crescut amb un llindar de possibilitats tan ampli que facis el que facis sembla que mai no és suficient, que no ets prou bon professional, que no tens una vida prou plena, que no guanyes prou , que no viatges prou, que no tens relacions prou satisfactòries… Em sembla que això és un pes que portem a sobre molt important. Després vaig reflexionar que l’interessant era que el llibre abordés quines són les pors més universals i aquesta és una por del Primer Món. Als països més empobrits no et pots permetre pensar en si estàs complint les teves expectatives perquè has d’estar en la supervivència. Jo somric molt explicant coses molt tristes però això no significa que no em faci mal i als països més pobres, a Sierra Leone o a Moçambic, pots estar parlant amb una persona que acaba de sobreviure, com explico al llibre, a l’atac terrorista gihadista que es va patir a Palma, a Moçambic, i pot estar rient però això no vol dir que sigui feliç. Lògicament, amb el seu marge de maniobra ha de tirar endavant i pot tenir moments d’alegria però la felicitat em sembla un concepte molt més seriós, incompatible amb veure com decapiten gent al teu entorn.
Tercera por: a la solitud. Aquest capítol el volia dedicar primer a la por a l’amor, però el va canviar pel temor a la solitud. Per què ho va fer?
Perquè pensava que entenent l’amor com una cosa molt altruista hi havia una certa por i que això tenia a veure amb l’amor líquid de Zigmunt Bauman i amb les relacions més inestables que tenim avui dia. Però quan vaig començar a entrevistar persones que em semblaven referents en l’amor de la manera com jo l’entenc, com a guia ètica, com a ètica pública compartida, com entendre que el que passa als altres també ens interpel·la i és la nostra responsabilitat, em vaig adonar que no, que hi ha una ànsia per trobar maneres d’estimar, de compartir, per trobar-nos de nou, per tenir relacions amb més qualitat, amb més gruix. El que passa és que el sistema econòmic en què vivim i la manca de temps que provoca ho fa molt difícil. Em vaig adonar que la por a la solitud era molt més compartida i que això està molt relacionat amb la dificultat de moure’ns per l’amor com a valor.
La Covid ens ha deixat sols sovint. En les primeres setmanes de la pandèmia, milers de persones grans i persones dependents van morir en la soledat més absoluta. En va informar en diversos reportatges. La Covid ens ha tornat una societat més temorosa?
Sí, molt més. I a més a més la majoria de les persones que entrevisto i de les amistats del meu entorn em repetien que el que els queda més palpable és la por que van sentir. Aquest virus ha estat molt cruel perquè vam capar les relacions perquè ens podíem convertir en els assassins o assassines o transmissors de la mort als nostres éssers estimats, als nostres pares, les nostres mares, als nostres amics. De cop i volta, relacionar-nos era la possibilitat de matar i aquesta por s’ha quedat molt dins. Ens hem quedat una mica a la intempèrie en el sentit que tot allò que ens donava seguretat en una societat més o menys segura com és l’europea s’ha ensorrat perquè fins i tot les persones que tenien condicions més estables de vida es van adonar de la incertesa en què vivim, que les conseqüències de la crisi climàtica són més que palpables ja i que no estem habituats a quedar-nos sols amb els nostres pensaments. Quedar-nos confinats, confinades, va suposar que ens va inundar un remolí d’emocions. Jo vaig estar-ho poc temps perquè em vaig posar molt ràpid a fer reportages però sí que me’n recordo del que significava passar-te 24 hores només amb tu. Jo ho comparo amb un retorn a l’adolescència perquè de sobte era una intensitat emocional que aclaparava moltíssim. Aquesta sensació que hi ha molta cosa dins meu que no estic abordant i que va sortir a la superfície durant aquest confinament segueix palpitant.
I la quarta por és a la mort. Diuen que hi ha comunitats, països on aquesta por és menor, que la mort s’assumeix com una cosa natural. Ho ha constatat als seus reportatges on ha vist de prop molt dolor i moltes morts?
A societats molt violentes, on tothom està habituat a tenir éssers estimats que moren a edats primerenques no en condicions naturals sinó fruit de la violència o la pobresa on viuen s’assumeix la mort d’una altra manera. No crec que sigui menys dolorós sinó que tot allò que és més previsible ho encaixes d’una altra manera. Potser els dols són més curts o més compatibles amb continuar amb la vida quotidiana. Aquí, no. Aquí hem negat la mort moltíssim des dels anys noranta, amb aquesta onada neoliberal. La possibilitat que algú es mori de manera inesperada és menys probable, és un trencament per totes les unitats familiars i amics. No és el mateix que es mori un fill, no perquè no sigui tan dolorós, a Mauritània en contextos de molta insalubritat, que es mori un nen amb tres anys a Espanya al sistema públic de salut que encara és molt bo . Aquí no hauríem d’assumir que ens podem morir per aquestes circumstàncies, perquè això no és cert, però la pandèmia va fer que ens enfrontéssim a la mort inesperada. Jo era fumadora i pensava que “potser agafo la Covid i em moro”. I això no era al meu imaginari abans de la Covid. Pensava que em podia morir per altres raons però no per una qüestió de salut i això està molt bé perquè ens adonem que som increïblement fràgils. És molt bonic pensar en tot el que som capaços de fer tot i que només som una mica de carn plens de sang. És molt fort.
La Covid ens ha tornat una societat molt més temorosa
A la tasca com a periodista, ha temut per la seva vida en algun dels seus reportatges?
No. Al llibre sí que explico situacions en què he volgut ser conscient d’experimentar la por, la por que em passés alguna cosa, un atracament, un assalt sexual, que és una cosa amb la qual vivim les dones. Però no he estat en circumstàncies que fos probable que em passés alguna cosa, o més probable que a altres països. Jo no faig primera línia de foc en conflicte ni aquest tipus de reportatge. No m’he exposat a això. Una altra cosa és que hagi estat a països com Colòmbia, al Chocó, on pensava que es podia posar una mica xungo, però no és gens destacable aquesta por a la mort per la meva feina.
Ni a Sierra Leone quan va estar informant sobre l’ebola?
No. És com aquí quan he entrat als hospitals per la Covid. No he sentit que em podia contagiar si complia les mesures i distàncies de seguretat. No tenia perquè passar-me res.
Segur que el món es resisteix a ser governat per l’odi, com afegeix a la portada al títol de “Miedo”? Ho diu perquè ho creu o perquè ho desitja?
Perquè ho crec. Perquè en realitat, malgrat que estem inundats per notícies apocalíptiques cada dia, que sembla que el món s’acaba, però no s’acaba perquè la majoria de la població està treballant per sortir-se’n i no es mou per l’odi; es mou per la cooperació perquè sinó no seria possible la supervivència. És obvi que hi ha un discurs polític creixent que s’alimenta de l’odi i que necessita crear odi però quan sortim al carrer no ens trobem gent insultant-se, ni posant-se la traveta, ni res. Fins i tot en els contextos més precaris, la gent ha de conviure i relacionar-se amb cordialitat. És normal. No crec que estiguem en un món governat per l’odi, però sí que hi ha un corrent que intenta enfrontar-nos. Acabem de tenir una cimera de neofeixistes a Madrid, cosa que seria impensable fa anys i ells s’alimenten d’aquesta por que s’explica al llibre.
No estem en un món governat per l’odi però sí que hi ha un corrent que intenta enfrontar-nos
Si ens deixem tenallar per la por, quedem en mans del populisme, de la insolidaritat, de l’extrema dreta?
La por paralitza, et fa desconfiar de tot el món i enterboleix la raó. En condicions en què penses que ho perdràs tot en qualsevol moment, és molt fàcil que fructifiquin pensaments totalitaris perquè el que vols és que algú vingui a protegir-te i treure’t d’aquesta situació. Jo sóc antimilitarista però si em trobés en una situació en què la meva vida corregués risc voldria que arribés algú armat i em posés fora de perill. Volem sobreviure. La por el que aconsegueix és que vulguis que algú prengui el control, et digui que tot anirà bé i que tindràs alguna oportunitat. I sobretot és molt important que algú et digui que la teva vida compta i que podràs participar en la vida social i en l’evolució de la teva vida i de la teva comunitat, que és una cosa que s’ha perdut de manera molt radical.
En el cas espanyol i en altres països, va ser molt important el que va passar amb les mobilitzacions contra la invasió il·legal de l’Iraq. El fet que el 90% de la població manifestés el seu rebuig a una invasió il·legal, que es mobilitzés en manifestacions tan nombroses com no n’hi havia hagut des de la transició i que, tot i això, el govern ens portés a aquesta invasió il·legal, el missatge que es va llançar, el subtext de tot això és que “no teniu res a dir, no teniu possibilitat d’intervenció a la vida pública del país”. Va ser un atac brutal i psicològic al valor de la democràcia representativa. Després ja va ser la doctrina del xoc, va venir la crisi estafa del 2008, la reforma constitucional nocturna per la qual s’anteposava pagar el deute a la defensa dels drets socials. Des de llavors, van començar les mobilitzacions diàries tan importants del 2011, 2012, 2013, en contra de les retallades, en contra de la pèrdua d’oportunitats, i no van servir de res. Si tu estàs dient a la ciutadania que no es mobilitzi perquè no serveix de res, ja que no li faran cas, i tot va pitjor sistemàticament any rere any, tens una ciutadania que se sent impotent.
Aquesta frustració per la impotència pot desembocar en dues coses: o abraçar posicions totalitàries o rebel·lions. És veritat que just abans de la pandèmia, el 2019 i principis del 2020, estàvem vivint el major nombre de mobilitzacions des dels anys seixanta. Aquesta ràbia i aquest cansament per sentir que tenim governants que governen en contra dels interessos de la majoria social i desentenent-se de les seves necessitats havia provocat que la gent sortís al carrer de manera molt contundent. Ho vam veure a països del nostre entorn com França amb la vaga general de novembre de 2019, ho vam veure a Xile o a altres països amb les seves casuístiques pròpies, com les protestes a l’Iraq o a Hong Kong. Totes compartien aquest clam de dir “volem una feina que ens permeti construir les nostres vides, emancipar-nos i tenir vides d’adults amb què puguem millorar les nostres condicions”. A llocs com París aquestes protestes eren respostes amb molta violència, a l’Iraq va costar la vida a més de 600 joves manifestants i a Xile quantes persones es van quedar sense un ull! Tenim multituds, hordes de gent sortint al carrer, exposant la seva integritat física per demanar al sistema que els doni una oportunitat laboral, que els exploti. Això ja és una volta de rosca molt perillosa. Aquests seran els dos pols. La base d’aquesta ràbia continua sent-hi i tornarà a despertar-se. Una part es rebel·larà i veurem quin tipus d’opcions polítiques adoptarà i una altra que diu “delego perquè a mi aquesta democràcia no m’està donant resposta a allò bàsic, que és la justícia social. Tant me fa! La Xina té una dictadura i està traient milions de persones de la pobresa i creant una classe mitjana important sense llibertats ni drets i si la democràcia no em dóna res de diferent, almenys que algú em doni benestar i em cobreixi les necessitats bàsiques”.
De totes aquestes pors que cita quina creu que és més nefasta per construir un món més just, més sa, més feliç? Són totes iguals?
Crec que totes són iguals. He canviat la meva relació amb la por a la mort. Em sembla sa que no t’agradi morir, que et preocupi i que t’agradi la vida. Una altra cosa és que la por a la mort et segresti la vida. Aquesta és la única oportunitat que tenim. El que no fem ara o el que no puguem fer ara ja no ho podrem fer, però les altres tres pors són les que estan definint amb més influència el nostre temps i sí que són molt perilloses, és clar.
Entrant a la seva intimitat, a quina d’aquestes pors tem més?
No tinc la por a la pobresa perquè tinc recursos, estic treballant, tinc una família, aquesta xarxa que sé que hi és; la por als altres és contra la qual treballo; la por a la solitud… dedico molt de temps a estimar la meva gent, confio que ens seguim estimant molt; la por a la mort… no és que li tingui por però sí que entenc que és un error del sistema que ens haguem de morir. Em sorprèn molt quan conec gent que té molt assimilat que el temps són 80 o 90 anys i ja està, que quan això s’acaba està bé. Si és per les condicions físiques, si hi arribes i estàs malament, sí, però poder estar bé i viure eternament em sembla que hauria de ser el que tocaria. No tinc por de la mort, però em sembla un error del sistema. Totalment.
No tinc por de la mort però em sembla un error del sistema
I després d’aquesta reflexió de 250 pàgines basada en la seva experiència professional, quin és el seu proper objectiu com a periodista?
El llibre m’ha servit per aprofundir en una cosa que m’interessa molt que és entendre els qui a priori no entenc, aquest afany de no només reproduir quines són les injustícies i les persones que les pateixen sinó entendre el perquè i el com es reprodueixen aquestes injustícies. . Així que seguiré per aquest camí amb diferents problemàtics o trets que crec que són interessants, intentant entendre els que no entenc, que em sembla un dels grans desafiaments del periodisme.
Catalunya Plural, 2024 
