Mentre el president equatorià, Daniel Noboa, promet mà dura contra les bandes criminals que amenacen el seu país, la veïna Colòmbia assaja discretament una política menys repressiva davant el narcotràfic. Deixar enrere la “guerra contra les drogas” és una de les prioritats de Gustavo Petro, el primer president d’esquerres de la història de Colòmbia. L’ex guerriller està obstinat a donar-li la volta a la política sobre drogues del país que lidera la producció de cocaïna en el món i que va ser el millor aliat dels Estats Units en la lluita sense quarter contra el narcotràfic. Una estratègia armada que, segons Petro, ha produït “un genocidi” que li ha costat la vida a “un milió de llatinoamericans”.
Sota el títol Sembrant vida, bandegem el narcotràfic, el govern ha presentat el full de ruta que guiarà la política sobre drogues de Colòmbia fins a 2033. El nou pla comparteix algunes metes amb els anteriors: eliminar 90.000 hectàrees de cultiu il·legal de coca i disminuir un 43% la producció de cocaïna. Però l’enfocament és molt diferent, ja que l’objectiu és que 69.000 hectàrees s’erradiquin voluntàriament, promovent alternatives per als pagesos que les conreen.
Durant dècades, la lluita contra el narcotràfic a Colòmbia ha estat sobretot una guerra de l’Estat contra els camperols productors de coca, una fulla que també s’usa per a fins lícits com infusions o fins i tot fertilitzants. Mentre a Bolívia la coca compta amb protecció constitucional com a patrimoni cultural –pel seu ús tradicional per pobles indígenes– a Colòmbia ha estat estigmatitzada, com en una famosa campanya que la cridava “la mata que mata”. La nova política distingeix entre la fulla i la cocaïna fabricada a partir d’ella.
“Petro ha dit que no combatrà cultius petits, combatrà els cultius industrials. I els cultius petits o fan substitució voluntària o allà es queden”, explica la politòloga de la Universitat dels Andes Sandra Borda, “abans combatíem tots els cultius il·lícits, inclòs els dels petits pagesos, i això creava uns problemes tenaços, confrontació entre comunitats i exèrcit… i mai ha tingut resultat”. Avui es calcula que a Colòmbia 115.000 famílies viuen del cultiu de fulla de coca i el govern pretén que 50.000 passin a activitats lícites, com l’ús de la fulla per a fins legals o actuar com a guardaboscos per a evitar la desforestació –el cultiu de coca és una de les causes de la destrucció de l’Amazonia colombiana.
L’estratègia de substitució de cultius no és nova; va ser inclosa l’any 2016 en l’Acord de Pau entre l’Estat i la guerrilla de les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia (FARC). No obstant això, la superfície dedicada a la coca no ha parat de créixer des de llavors, segons càlculs de les Nacions Unides, la qual cosa suggereix el fracàs tant de la substitució voluntària com de les erradicacions forçoses. Set anys després de l’Acord de Pau, un dels líders del municipi on es va iniciar la substitució de cultius denuncia que “no s’ha donat compliment als compromisos pactats amb el govern, els projectes productius mai van arribar”. Davant de la falta d’alternatives, algunes famílies han tornat al cultiu de coca, explica aquest líder comunitari, que prefereix mantenir l’anonimat.
El fracàs de l’anterior programa de substitució de cultius es deu a la falta de “una mirada territorial, tenir en compte les dinàmiques pròpies dels territoris on es conrea coca”, d’acord amb Carolina Cepeda, politòloga de la Universitat Javeriana de Bogotà. El pla de Petro, per contra “intenta teixir mecanismes de participació, incorporar el coneixement dels conreadors de coca”. Un repte afegit és que “les comunitats pageses seguiran a la mercè de l’ordre social que imposin els grups armats” que controlen les zones cocaleras, com explica a L’Espectador Ana María Rueda, de la Fundació Idees per a la Pau. De fet, alguns participants en el programa de substitució de cultius han estat assassinats per paramilitars o grups dissidents de les FARC.
Una política “integral”
La nova política de drogues del govern Petro no renúncia a la repressió policial i militar, però la vol centrar en els cultius industrials, amb l’objectiu d’infligir pèrdues d’entre 55.0000 i 86.000 milions de dòlars a les finances del narcotràfic. Al mateix temps, el govern s’ha mostrat disposat a negociar amb narcotraficants, una estratègia que Cepeda considera encertada: “La política de mà dura s’ha demostrat que no funciona, negociar segurament és una manera més eficient de tractar amb el problema”. Buscar acords de desarmament amb les organitzacions criminals forma part de la política de ‘pau total’ amb la qual Petro vol acabar amb dècades de conflicte armat a Colòmbia. “Es tracta d’oferir una rebaixa de penes i conservar una part dels seus recursos econòmics, sempre que desmuntin l’estructura criminal, retornin béns, reparin a les víctimes i assumeixin responsabilitat penal”, explicava el ministre de Justícia Néstor Osuna a la revista Ctxt.
La repressió dels productors de coca ha costat nombroses vides, però a més ha produït greus danys en el medi ambient i la salut, sobretot per la fumigació de cultius amb glifosat, una substància classificada com “probablement cancerígena” per l’Organització Mundial de la Salut (OMS). El president conservador Iván Duque (2018-2022) va comprar 263.000 litres de l’herbicida a menys de dues setmanes de la presa de possessió de Petro, que ha rebutjat utilitzar-lo. “Les polítiques anteriors veien aquests temes [el medi ambient] com a danys col·laterals que calia esmenar”, destaca la politòloga Sandra Borda, mentre la nova política és “integral”.
El pla del govern Petro també canvia la mirada respecte a les persones consumidores de drogues. “El consum problemàtic ha de ser enfrontat amb centres de subministrament controlat, amb suport terapèutic, sanitari”, afirma el ministre Osuna. La sociòloga Estefanía Ciro, que va dirigir l’Àrea de Drogues de la Comissió de la Veritat sobre el conflicte armat colombià afirma en conversa telefònica que la nova política “promou la desestigmatizació, la protecció de l’usuari i la reducció de riscos”, encara que precisa que “és la mateixa línia que ve donant-se des de [l’expresident] Juan Manuel Santos i fins al moment no hi ha una inversió real”.
La diplomàcia de la droga i el debat de la legalització
Colòmbia ha estat en les últimes dècades un dels aliats més fidels dels Estats Units en la seva guerra contra les drogues. “Amb el Pla Colòmbia, [els ex presidents] Pastrana i Uribe [van aconseguir] rebre plata per a la lluita contra la droga i usar-la en la lluita anti insurgent”, contra les guerrilles, explica Carolina Cepeda. El govern Biden no ha fet cap declaració pública sobre el nou enfocament colombià sobre drogues, però Ciro considera que “La nova política de drogues compta amb el complet suport dels EUA. Es basa en el document de la Comissió de Política de Drogues en l’Hemisferi Occidental del Congrés, que va ser qui va encunyar el terme “política holística” que va utilitzar Gustavo Petro des del principi”. El govern colombià també ha buscat complicitats a Amèrica Llatina i el Carib: el setembre passat va reunir en una conferència a Cali a més de 30 països de la regió. El principal convidat era el president mexicà, Andrés Manuel López Obrador, que comparteix amb Colòmbia el tràgic rècord de comptar per desenes de milers les morts de la guerra contra les drogues. No obstant això, la trobada va tenir un regust agredolç per les diferències entre tots dos governs: López Obrador ha evolucionat, al llarg de la seva presidència, de prometre negociacions amb els cartells sota el lema “abrazos, no balazos” a una postura molt més prohibicionista, similar a la d’anteriors presidents mexicans. Les aliances internacionals seran una de les claus que marcaran l’èxit o el fracàs de la nova política de drogues colombiana. L’altra, la implementació. En paraules de Carolina Cepeda, “a la política de drogues cal posar-li dents, cal traduir-la en polítiques concretes, que no sigui fàcil que la canviï qualsevol que vingui en 3 anys”.
La gran absent de la nova política de drogues colombiana és la legalització. El darrer mes de desembre va ser rebutjada per cinquena vegada al Parlament una proposta de regulació del comerç de marihuana, impulsada per la senadora del Pacte Històric María José Pizarro i secundada per partits centristes. Més polèmica és la qüestió de la cocaïna: Petro va afirmar que, si es legalitzés, “acabaria automàticament la violència a Colòmbia”, encara que va recordar que “no depèn de [la seva] voluntat”. Estefanía Ciro considera que la legalització “és el camí per a disminuir els impactes del mercat de la cocaïna i el cànnabis en termes de violació de drets humans. No hi haurà indicis de pau fins que no hi hagi una regulació legal sota principis de justícia social”.