Dalt d’una bicicleta

Endreço. Recol.loco i buido.

Qui sap si m’hi quedaré. Torno a tenir racons que duen la meva essència, buits encara, però tots, tots, meus.

Espolso el pas del temps fent-li lloc a la certesa, de que la incertesa no em guanyarà.

Com qui torna anar en bicicleta.

Fa massa anys, però sembla ahir.

Pedalejant, malgrat tot, amb força i, en cada esbufec, una alenada i un metre més.
Més a prop, o més lluny, del que sigui.

Tan li fa.

No hi ha mapa i no hi ha ruta.

Per davant,  l’abraçada d’un viatge en solitud, i del vent.

Agafant velocitat quan fa pujada, prement el fre i serrant les dents quan el camí es més planer.

A contracorrent.

Per fer el camí diferent, potser aquesta vegada.

Qui sap si aquest cop arribaré.

On sigui, quan sigui, però d’una peça.

Tossuda, cansada, vençuda. Sense filtres ni embolcalls. Sense equipatge, però amb prou espai al seient del darrere i, una cistella de vímet salvada al darrer instant de la pila de la deixalla, on tan hi caben fulles seques, com cactus, com flors, com res de res. I un munt de pedretes entaforades dins de les butxaques, per recordar sempre la duresa de tots els llocs d’allà on vens.

Li manca oli a les cadenes, i el xerric xerrac és melodia, i també turment.

No saber si l’estimes o l’odies la bicicleta. Com tampoc saps si els avorries (o ja els enyores), tots aquells mobles i rampoines dels que t´acabes de desfer, i dels que has fet net.

Endreçar. Recol·locar i buidar.

No treure´s el carnet de cotxe per tenir por. O preferir comprar-se una moto, per tenir por d’anar sola a les nits tot i recordar el tremolor tan sols girar la clau i engegar-la. Decidir estudiar això,  i no allò altre, per no tenir prou valentia.

La por, la por. La por de tenir por, que t’atrapa i et torna més covarda.

Quantes coses no hem fet, o hem fet perquè tenim por? Ens torna esclaves, però ens entossudim a justificar-la.

No hauries conduït bé i podries haver matat algú.

Vas ser valenta de buscar una alternativa…

I no es tracta de la zona de confort que d’això no va la cosa. La  vida ja és prou complicada i cadascú se les empesca, i tira, com pot. Potser també des de dalt d´una bicicleta.

Sentir el blau per tot. Que et nega els ulls, t’entrebanca les paraules, i et transforma en una dona de paper. Quines ganes de gronxar-s’hi una estoneta.

Però no aquesta vegada. Cal seguir el nou camí, ves a saber cap qui sap on.

Endreçar. Recol·locar i buidar. Pedalejar.

Pedalejar, tornar enrere i fer un descans, en una casa mig tancada. On es conviu a la primera planta, i on dorm tothom a la mateixa habitació.

Menys despesa de llum, més escalfor, i menys adonar-nos de com es bufen les parets de la fuita d´aigua que ens provoquen humitats, més fàcil de netejar passant un cop d´escombra, menys aire fred escolant-se per sota de les finestres que encara no tenen persiana, i de les portes que s´havien de canviar fa dos anys enrere i, que segurament no es canviaran mai.

Mantenir la vida, la llar, l´amor intacte, latent en tot moment, en 25 metres quadrats.

Qui serà que vindrà a viure aquí si un dia es buida tota?

Què pensarà en veure que mai van arreglar la pintura que havia caigut com a crostes de les parets del menjador?

Qui  endevinarà que l´habitació de dalt de tot, on hi ha un forat a la paret per on s´hi passegen les aranyes, en realitat havia de ser per una nena, que no hi pujava perquè hi feia massa fred o massa  calor, i que durant tots aquests anys gairebé no va fer servir mai, tot i tenir-hi l´escriptori i llumetes de colors?.

Una llar sense cap cambra pròpia, o amb diverses cambres pròpies, no habitades. Que també esperen, mudes i tancades, impacients del pas del temps.

Qui es fixarà en la segona porta d´un armari que s´ha trencat i que es recolza contra l´altra perquè encara faci un mig efecte harmoniós, i per on s´hi escolava un gat; o en el parquet bufat pels regalims del radiador que perdia, o sabrà d´aquella dona que empenyia amb força la porta de la entrada, que mai van acabar de envernissar, mentre donava les gràcies al cel perquè com a mínim, com a mínim, en el seu moment encara tenia prou diners i va poder posar la persiana nova, mentre feia el llit, estirant uns llençols mig menjats ja per les arnes?

Tenen tants anys, tantes rentades, eren tan bonics. Si no t´hi acostaves massa, encara semblaven mig nous i tot.

Des  de lluny, encara fa el pes. Com el paisatge que s´albira de lluny des de dalt de la bicicleta. Més a prop, quan ja t´hi acostes, cal aprendre a estimar també la decadència. Perquè després d´ella, ja no hi haurà res més.

I el xerric xerrac de la bicicleta, rodant, girant, mentre el món es mou, immòbil, sota els teus peus; i gira, color de la mel, com una promesa més dolça, una Ítaca de terra ferma, dins dels teus ulls.

Endreçada, recol·locada, i buida. Per estrenar.