De tornada al pont d’ Irpín, símbol de la crueltat de la guerra

Entre esquinçalls retorçats de xapa metàl·lica, de trossos de tela i de restes d’asfalt, apunta una matrícula amb forats de metralla. És la del cotxe que va quedar calcinat el 6 de març al costat de la mare i els seus dos fills que van morir a causa dels bombardejos amb morter llançats per l’Exèrcit rus contra els qui intentaven fugir pel ja famós pont d’ Irpín. Durant dies, assistim a la fugida penosa de milers de persones que, després de setmanes de lloc, travessaven el riu que separa aquesta ciutat de Kíev grimpant per les roques a les quals va quedar reduït per les bombes russes el pont que va acabar convertint-se en un símbol d’aquesta guerra.

Després de setmanes de setge pels enfrontaments, ara torna a ser creuat però, en aquesta ocasió, per persones que acaben de comprovar en quines ha quedat de la seva llar. “La guerra ens va enxampar de vacances i aconseguim tornar al país en el cinquè dia de la invasió. Ja no quedava res del nostre apartament”, explica Olga, una dona de quaranta anys de cabellera de rastas. “Hem vingut fins aquí per a rescatar gats i gossos. És tot el que podem fer ara”, explica el seu marit Dimitrii, commocionat davant la visió apocalíptica de la seva ciutat, confrontant amb Kíev pel nord-oest de la ciutat. Tots dos són enginyers de telecomunicacions, estan desocupats i només han rebut l’ajuda de 6.500 grivnas –uns 200 euros– que el Govern ucraïnès ha lliurat, indistintament, a tots els habitants del país. Viuen a la casa de la mare d’Olga i no saben com ni quan podran reconstruir les seves vides.

Al nostre voltant, la capacitat de destrucció de la indústria bèl·lica es revela en la seva diabòlica esplendor. L’església en la qual durant dècades el veïnat buscava assossec ha quedat convertida en un formatge gruyère; el supermercat en el qual adquirien el menjar, en una espècie de llauna de sardines que semblés haver esclatat des del seu interior; en la calçada, dos grans forats que rememoren la foradada provocada per l’horror: són els que van obrir els morters que van posar fi a la vida de la dona i els seus fills que va horroritzar al món.

Neva i les restes d’unes flors de plàstic semblen brollar d’entre el fang. Algú ha col·locat una imatge de Jesucrist en les restes del vehicle que queden al costat de l’escena. Una llitera, construïda amb dos pals i una manta, apareix abandonada en una cantonada del lloc.

Irpín es va convertir, al costat d’altres ciutats dels afores de Kíev com Bucha i Hostomel, en el mur de contenció de l’ofensiva russa dirigida a prendre la capital del país. Aquí s’han lliurat les batalles més feroces en aquesta zona d’Ucraïna fins que Rússia va anunciar un replegament. El camp de batalla ha deixat al descobert una reguera de morts i horror. Segons el ministre d’Exteriors ucraïnès, Dmytro Kuleba, en aquesta zona s’han localitzat més de 410 cadàvers.

Tant el Govern d’Ucraïna com el de Rússia han demanat que el Consell de Seguretat de les Nacions Unides es reuneixi per a abordar els fets, encara que per raons oposades. L’equip del president Zelensky sosté que aquestes morts són resultat d’execucions de civils per part de les tropes russes i que, per tant, són delictes de guerra que constituirien un genocidi. Per part seva, portaveus del Kremlin asseguren que els responsables no han estat els seus soldats; afirmen que les seves tropes van abandonar aquesta zona el 30 de març i que fins a tres dies després les autoritats ucraïneses no van informar sobre l’existència d’aquests cadàvers als carrers. Segons testimonis entrevistats per mitjans internacionals als carrers d’aquestes ciutats, van ser assassinats per les tropes invasores durant les setmanes de setge. Però encara cap organització ni institució internacional ha anunciat encara una recerca independent que aclareixi l’ocorregut.

La Comissió Europea, a través de la seva presidenta Ursula von der Leyen, ha anunciat l’enviament d’un equip d’investigadors per a fer costat a la Fiscalia ucraïnesa. El Pentàgon, per part seva, en l’informe diari que comparteix sobre la invasió d’Ucraïna amb la premsa a través d’un oficial anònim, ha manifestat que «no pot verificar de manera independent les afirmacions ucraïneses de les atrocitats russes comeses contra civils en Bucha», encara que, ha afegit, «no hi ha raons per a posar-les en dubte».

Irpín: Una ciudad fantasma

Irpín tenia més de 60.000 habitants fins abans de la guerra. Segons fonts municipals ara no queden més de 2.000. Un dels qui la van abandonar a principis de març va ser Dimitriy Itlin. “Em vaig quedar fins que va començar a cremar la casa del costat. Va ser l’últim dia abans que tothom fos evacuat”, explica al costat del seu amic Ivanenko Valery. Tots dos caminen carregant amb bosses plenes d’eines amb les quals estan reparant les seves respectives cases. “No hi ha aigua, ni electricitat, ni calefacció perquè tot això ens arribava per l’interior d’aquest mateix pont”, diuen assenyalant a les canonades que han quedat al descobert d’entre les restes de l’obra d’enginyeria. “Fins dins de tres setmanes no crec que puguem començar a pensar a tornar a les nostres cases”, explica Valery. “Han destruït més de la meitat de la ciutat”, explica, mentre al seu costat una anciana avança llastimosament.

Sobre uns gruixuts mitjons de llana que es perden sota la seva faldilla, Anna calça uns esclops de plàstic –una espècie de “madreñas” asturianes– que la protegeixen de la neu. Ha vingut a veure què quedava de la seva llar. No vol parlar sobre l’ocorregut. No vol parlar de res. Un home l’espera en una furgoneta abillat amb una gorra amb les sigles de la NAT (les de l’OTAN, en anglès).

Alexander “Indian”, l’àlies pel qual, explica, és conegut en el seu entorn, càrrega en un carreta de mà eines de tota mena. Durant les últimes setmanes s’ha dedicat a evacuar a persones atrapades en Irpín. Més de mil, sosté. I ara els ajuda a tornar i avaluar els desperfectes en les seves llars. «No són només les llars, són els carrers, els parcs, tot!»

El trànsit de soldats per aquesta entrada és incessant i, com és habitual, posen tot tipus d’impediments i traves burocràtiques per a l’accés a la premsa. Per l’entrada occidental a la ciutat, la situació és encara més dantesca. Des de la sortida de Kíev, se succeeixen cada pocs metres els checkpoints, evidenciant la variada tipologia d’aquests controls que s’ha anat constituint des que comencés la guerra.

Des dels més sofisticats, construïts amb grans barricades de sacs terrers, blocs de formigó o, fins i tot, excavadores croades en les carreteres, als quals organitzen veïns de les àrees rurals vestits amb les seves robes de ramaders i armats amb escopetes de caça. A mig camí entre els uns i els altres, els controls a càrrec de de soldats acompanyats per membres de les unitats de defensa territorial, civils sense experiència militar que, en molts casos, volen demostrar davant els seus companys uniformats que a zel i desconfiança no tenen competència possible.

En un d’aquests llocs, a un quilòmetre de la ciutat de Bucha, els guardians del poble ens obliguen a donar la volta: insisteixen que el camí ha estat minat per les tropes russes amb bombes antipersones. En un altre pròxim, els soldats s’afanyen per recollir trossos de metralla del sòl per a demostrar a la periodista l’origen de tota la destrucció que ens envolta. Es tracta de la intersecció entre l’autopista que comunica Kíev amb la resta del país i l’entrada principal a la ciutat de Bucha.

Els semàfors, la línia elèctrica, la gasolinera, tot apareix socarrat al nostre voltant. Les restes d’una bota sobresurt d’una trinxera cavada al costat d’un habitatge que ha quedat rebentada pels míssils. L’escena es fa més tètrica segons avancem en el camí i trobem els carrers deserts i calcinats decorades amb els ninots de la grandària de nens que s’empren a Ucraïna per a advertir als conductors que baixin la velocitat i afinin l’atenció davant la proximitat de col·legis.

“Han mort tantes persones. Per a què? Què volen de nosaltres? Ens maten perquè tenen enveja de la nostra vida. Els soldats russos arriben aquí i els sorprèn que tinguem llum, aigua calenta, calefacció, perquè en molts pobles russos no n’hi ha. Ens han robat els ordinadors, els mòbils, els diners que hi havia a les nostres cases. Està bé, que s’ho emportin tot. Reconstruirem les ciutats i seran encara més. Però qui ens retornarà als nostres sers estimats?”, diu, envoltat de devastació, Andreii, un home d’avançada edat. Explica que va fugir només, que no té família i que tampoc té ja on tornar. A tot just uns metres d’ell, roman intacta una caixa de cocktails molotov construïts artesanalment amb ampolles de begudes alcohòliques.

La retirada de les tropes russes, i el seu replegament cap a la zona oriental del Donbás, ha deixat al seu pas imatges el reflex de les quals, més o menys fidel, podem trobar-nos en les pròximes setmanes en altres ciutats assetjades en les últimes setmanes com Mariupol, Chernihiv, Karkov o Sumi. Per això és fonamental una recerca internacional independent que aclareixi tots els extrems sobre uns fets atroços i, probablement, constitutius de delictes de lesa humanitat.

Aquesta és una crònica original de La Marea