Tobasi ha impartit tallers de teatre polític en diferents ciutats de Catalunya a l’abril i, després de finalitzar la gira, fa un balanç molt positiu d’aquesta iniciativa: “Compartir experiències culturals amb persones d’altres països és un intercanvi sorprenent que ens permet tocar temes que no apareixerien en una trobada d’un altre tipus. El teatre permet capturar la identitat, tocar la història; per a nosaltres, és molt important intercanviar les nostres cultures, expressar-nos, fer-nos preguntes, trobar solucions i debatre temes que preocupen a la comunitat”.
Va ser presoner polític entre els 17 i els 21 anys i, des de llavors, ha utilitzat la cultura com a forma de resistència davant l’ocupació israeliana: “Amb el teatre, volem compartir la història de Palestina, volem que coneguin Palestina i que se sàpiga què està passant. Avui, ara, estan matant persones joves. Pots anar a Cisjordània i veure com es desenvolupa l’ocupació, està plena de checkpoints (punts de control)”.
Per a aquest actor palestí, l’art és un llenguatge internacional a través del qual potenciar la solidaritat: “Per a mi, el poder del teatre és comunicar-me amb el món. Primer, haig de comunicar-me amb mi mateix per descobrir la manera d’expressar-me i trobar la meva història. Després, haig de connectar amb la gent. A The Freedom Theatre volem llibertat per a tothom, no només per a Palestina. Pensem que aquest planeta ha de tenir consciència per convertir-se en un lloc millor i dir no a la guerra a tots els indrets del món”.
Intercanvi cultural
Els tallers de teatre polític impartits per l’Ahmed Tobasi a Catalunya són una iniciativa de l’Associació Catalana per la Pau en el marc del programa Som Constructores, que pretén enfortir l’intercanvi d’experiències amb entitats culturals de Palestina. Les persones que han assistit a aquests tallers són molt diverses, des d’actors i actrius professionals o amateurs fins a persones relacionades amb el món de la música, la dramatúrgia, l’activisme o simplement interessades a conèixer el projecte.
La dinàmica convida a un viatge a l’autoconeixement, començant per qüestions com on ha nascut un dels avis. La sala es converteix en una espècie de mapa amb els seus quatre punts cardinals i cada assistent es mou en funció d’on els porta la seva resposta. De manera voluntària, les persones que hi participen poden posar en comú els seus pensaments.
Després se’ls pregunta sobre l’origen d’un dels progenitors, sobre on ha nascut cadascun dels participants, o sobre una olor que els porti a la infància, motivant que moltes persones es desplacin pel mapa imaginari de l’aula. Les preguntes continuen, per exemple, amb experiències que han viscut en alguna frontera o amb episodis en què han hagut de plantar cara a les autoritats, i el director de The Freedom Theatre relata algunes de les seves vivències. Els tallers, d’unes dues hores de durada, posen en comú aspectes que preocupen en cadascuna de les comunitats, debaten quines solucions poden aportar i estableixen vincles de solidaritat.
La importància de la identitat
Per a en Tobasi, el primer pas en aquest tipus de dinàmiques és que cada individu conegui la seva identitat i expressi les seves inquietuds. “No em refereixo només a una identitat nacional, sinó sexual, cultural, quins són els seus punts febles i els seus punts forts. És interessant que, encara que la situació de Catalunya és diferent a la de Palestina, trobem similituds i parlem de temes com l’autoconeixement, l’expressió, la salut mental, la llibertat… El poder de l’art és com connecta les persones, tu pots entendre’m i entendre la meva lluita a través d’aquest llenguatge”.
El director del Teatre de la Llibertat posa l’accent en el fet que les persones joves de Catalunya han d’apreciar, precisament, la llibertat per triar fer teatre, una cosa molt complicada a Palestina: “A vegades, els éssers humans no sabem el que tenim i no apreciem algunes coses, com la llibertat que tenim. Aquestes persones joves tenen l’espai per parlar d’elles mateixes i el temps per estudiar teatre. És molt difícil per a les noies a Palestina ser actriu i estudiar teatre. Aquí, pot haver-hi vuit noies en una classe; a Palestina, és molt difícil trobar-ne una”.
Des que The Freedom Theatre es va crear el 2006, ha patit una dificultat rere una altra. Per sortir de Jenin i fer gires internacionals, necessiten obtenir els permisos per part d’Israel. En cas contrari, no poden viatjar. És el que li ha passat al mànager del teatre, Mustapha Sheta, a qui les autoritats israelianes li han prohibit sortir de Palestina. En el seu lloc, ha assistit a aquests tallers l’actriu britànica i directora adjunta de The Freedom Theatre, Zoe Lafferty.
El cop més greu que ha rebut The Freedom Theatre en la seva història va ser l’assassinat a trets d’un dels seus cofundadors, Juliano Mer-Khamis, just davant del teatre, el 2011. “En Juliano deia que hem de lluitar a través del teatre, que és molt important trobar un llenguatge en comú amb altres persones. No volem ser víctimes, volem solidaritat”.
“En Juliano deia: ‘Si Palestina arriba a tenir llibertat, seguirem amb el Freedom Theatre en un altre país per lluitar pels drets humans i pels diferents problemes en diferents països’. Hi ha grans problemes a l’Afganistan, a l’Iraq, a l’Àfrica, a Llatinoamèrica… Nosaltres volem connectar amb el món, volem lluitar com a humans pels humans, més enllà dels colors, les fronteres, les banderes, els passaports i els visats”.
“Jo he viscut la guerra i no li desitjo a ningú”
Les lleis que de veritat li importen a l’Ahmed són les que permeten que les persones puguin expressar lliurement la seva opinió sense ser assassinades i que puguin reclamar la seva independència sense rebre violència a canvi. “Jo he viscut la guerra i no li desitjo a ningú. De la meva infància recordo les vagues, els atacs, l’exèrcit, el meu germà a la presó, la gent morint, les manifestacions… De jove, no hi havia moltes oportunitats, o anar a presó o ser assassinat, i si tenies sort podies fugir i arribar a ser alguna cosa més”. Va ser el cas de l’Ahmed, que després de sortir de la presó va viure diversos anys a Noruega i va seguir amb el món del teatre, l’activisme i l’organització comunitària.
“Mentre estava a la presó, els meus amics continuaven morint. Jo no sabia què fer, però em deia que no tornaria a això, que no volia resistir de manera violenta. Crec que el camí del teatre està ensenyant una altra cara de la història. És important adoptar aquest tipus de resistència a tot arreu perquè es conegui més què està ocorrent a Palestina. Quan viatgem, veig persones que coneixen Palestina pel poeta Mahmoud Darwish, pel dibuixant Naji al-Ali i per gent que pren el camí de la cultura”.
L’Ahmed sosté que la cultura pot ser més eficient que la propaganda o els discursos. “Jo vull resistir davant l’ocupació dels israelians. Com a palestins, tenim aquest dret. Ells usen totes les eines per canviar la història, per canviar la realitat, per controlar-nos. S’apropien de la nostra gastronomia, de la nostra geografia… Jo vull ajudar a crear una nova definició de cultura de la resistència. Tot és resistència. El periodisme és resistència, ensenyar en una escola és resistència, actuar en un escenari és resistència, una mare que està a casa cuidant el seu fill és resistència, i si generem aquesta definició de resistència, podem crear alguna cosa en comú en la comunitat palestina, i podem unir-nos d’alguna manera. Si arriba a haver-hi unitat, serà el principi de la derrota de l’ocupació”.
Que el teatre estigui ubicat a Jenin està ple de simbolisme. “En el camp de refugiats de Jenin vam viure un dels atacs més durs de Cisjordània per part dels israelians”, recorda l’Ahmed Tobasi en relació a abril del 2002, durant la segona intifada, quan l’exèrcit israelià va entrar a la ciutat i el campament de Jenin va ser declarat zona militar tancada, impedint tot tipus d’accés i imposant el toc de queda. Durant deu dies, l’exèrcit israelià va prohibir el pas d’ambulàncies, així com de personal mèdic i humanitari.
The Freedom Theatre té altres fronts oberts dins la seva pròpia comunitat, ja que entre els seus compatriotes hi ha persones esquerpes que dubten de la finalitat de les diferents disciplines artístiques. “És un lloc conservador, amb la seva religió i les seves tradicions. Hi ha persones conservadores que creuen que el teatre o l’art en general és una cosa dolenta, que és una idea occidental per destruir la cultura i la religió. En qualsevol moment, algú conservador pot atacar el teatre o disparar-me”. No és quelcom teòric, ja que l’edifici ha patit danys en la xarxa elèctrica, ha estat objecte d’artefactes explosius i, a finals del 2021, una persona armada va entrar en les oficines, sense que s’haguessin de lamentar ferits.
L’arma de l’humor
En un ambient bèl·lic que es remunta al 1948 amb la creació de l’Estat d’Israel en territori palestí, aconseguir distreure’s i somriure suposa una altra forma de resistència i una manera de reduir l’estrès. “Amb tota aquesta situació, és necessari buscar temps per divertir-se. Hem de recordar a la gent que també ha de gaudir. Com a artista, és important que et coneguis i que tinguis cura de la teva salut. Si no gaudim amb el que fem, no té sentit. Jo faig servir la meva lluita no perquè altres persones pateixin, ni per fer-les sentir malament, sinó per compartir la meva història, sense que se sentin responsables. Cal trobar la fórmula d’intercanviar, conèixer, compartir i, per descomptat, divertir-nos”.
Així, el teatre es converteix també en una manera de fer teràpia. “Per a mi, no és fàcil viure en la situació en la qual estic, però quan actuo, m’expresso, comparteixo i gaudeixo. La prioritat en els tallers amb els nens i les nenes a Palestina és que gaudeixin perquè si aquests menors no creixen de manera sana, tindrem una generació malalta de persones amb problemes mentals i hem d’estar alerta per evitar que això ocorri. Tenir cura de la salut mental té a veure també amb saber expressar-nos. És important dedicar-te un temps per recordar que ets humà, que tens dret a relaxar-te i a ser feliç, tot i que no sempre sigui fàcil”.
Del 19 al 26 d’abril, l’Ahmed Tobasi ha impartit tallers de teatre polític a l’Aula Municipal de Teatre de Lleida, l’Escola d’Arts Escèniques de Manresa, l’Ateneu de Nou Barris i la Sala Beckett de Barcelona, l’escola de teatre El Galliner de Girona, l’Arsènic Teatre de Granollers i l’Espai Jove Kesse de Tarragona.
Catalunya Plural, 2024 
