Cada nova matança escolar als EUA – i en portem unes quantes – ens confronta a la mateixa pregunta: com algú pot arribar a cometre un acte tan cruel? L’estranyesa augmenta quan sabem que la majoria dels tiradors són adolescents o joves adults.
Segurament hi ha diverses raons. La primera és el context on viuen: la societat nord-americana és una societat fortament armada, gelosa de la seva autodefensa perquè se sosté en la tesi paranoica que l’altre és sempre un potencial enemic. És una tesi arrelada a la seva cultura, a l’èpica de la conquesta de l’Oest, on cadascú havia de defensar-se sense que l’Estat vingués en el seu auxili.
La tinença d’armes i la seva inclusió a la Segona Esmena de la Constitució respon a aquest instint de supervivència. D’aquí el seu suport per bona part de la població, a més, és clar, dels lobbies de la NRA (Associació Nacional del Rifle) i del Partit Republicà.
Els discursos que l’extrema dreta promou sobre la violència i el rebuig contra les minories són elements que legitimen moltes accions posteriors, sens dubte. I el fàcil accés a la compra d’armes, tal com hem vist en el cas de Salvador Ramos, és un altre estímul fàcil per cometre aquests actes.
Les raons de cada cas
Però, més enllà d’aquestes condicions col·lectives i objectives, sempre hi ha raons particulars en cada cas. Algunes les coneixem aviat i per altres cal esperar saber més dades.
Podem assenyalar els trets més rellevants que es repeteixen a molts d’aquests assassinats. El primer és que tots aquests adolescents (homes majoritàriament) se senten violentats internament, tensats pels seus propis dimonis i temors, assumptes que venen de lluny.
De vegades evoquen l’assetjament que ells mateixos han rebut per part dels seus iguals a l’escola. Salvador Ramos sembla que va ser assetjat pel seu tartamudeig i la seva estètica poc comú. Altres vegades, aquest assetjament es redobla amb un ambient familiar violent on es donen situacions habituals de maltractament infantil o de violència de gènere.
Les situacions d’exclusió social, per precarietat econòmica, discapacitat, malaltia mental o immigració, són un altre element sempre present que condiciona la percepció que tenen aquests joves de si mateixos i del futur que els espera. Per a ells, com per a qualsevol altre, obtenir una inscripció social, un lloc a la comunitat, esdevé psicològicament necessari per no quedar als marges.
Actes que deixen empremta a xarxes socials
Sabem de la seva importància perquè és una reivindicació que acompanya sovint el seu acte violent, en forma d’anunci o declaracions a les xarxes socials . Volen que l’acte deixi una emprenta de si mateixos que transcendeixi i els doni una existència posterior, ja que el desenllaç final no pot ser altre que la seva mort, sigui per suïcidi després de la matança o per abatiment de les forces de seguretat.
Aquesta violència interna que els pertorba i inquieta, que els allunya del grup –la majoria són solitaris que la gent gairebé no percep al seu voltant– els empeny a buscar maneres de calmar i apaivagar la tensió experimentada. La primera fórmula –ho hem vist també en el cas de Texas– és l’autolesió, els talls o els cops que ells mateixos es produeixen com un intent d’acabar amb aquesta angoixa que els desborda al cos. L’ autolesió fereix la pell i tracta de neutralitzar els pensaments que no els deixen de turmentar.
Ramos jugava amb els ganivets a tallar-se la cara, en un intent desesperat de posar fi a una escalada emocional que ho violentava. De vegades, aquests talls poden derivar en temptatives suïcides, moltes de les quals passen com a inexplicables per no poder connectar-les a aquests sentiments ocults.
Quan aquestes fórmules autolítiques no funcionen, la violència es fa al cos de l’altre a través de l’agressió, siguin cops o assassinat. És només a través d’aquest passatge a l’acte, que destrueix l’altre, quan el subjecte es desempallega d’aquesta violència de manera definitiva i això inclou, com dèiem, la seva desaparició. Maten així la seva pròpia infància i la seva família en una dramàtica venjança.
La novetat més recent d’aquestes matances i dels seus autors, com dèiem, és la petjada que deixen a les xarxes socials on ells viuen el seu món, menys solitaris que al presencial, i on anuncien els seus plans, creen alguns vincles fins i tot, per recuperar una mica del sentiment precari de la vida que els embarga. Allí es mostren més parladors i atrevits que a la vida real, enumeren les seves preferències i els seus gustos, repten els que perceben com a assetjadors i es fan el seu propi nom, sortint així de l’anonimat en què ells mateixos s’han refugiat.
És inevitable aquesta violència? Tot plegat, segur que sí, però això no ens hauria de fer oblidar la necessitat de reflexionar sobre la responsabilitat col·lectiva en aquests successos. La dels polítics que promouen l’odi a l’altre i polaritzen cada cop més la societat, la dels governs que no inverteixen prou en polítiques públiques de salut mental, la d’algunes famílies molt allunyades de les problemàtiques reals dels fills i la d’ alguns professionals, reticents a conversar i aliens al patiment dels pacients.
Aquest es un article original de The Conversation
Catalunya Plural, 2024 
