La caiguda en desgràcia és enterament culpa de Boris Johnson, després d’obtenir un mandat de 14 milions de persones. Sí, va aconseguir el Brexit, però una sèrie constant d’escàndols, i el menyspreu per les normes democràtiques i els càrrecs públics, van fer que el seu capital polític es desplomés en el seu primer any de mandat.Va ser el “Partygate”, el tsunami de revelacions que va començar el desembre de 2021, que va exposar als empleats i ministres del govern — inclòs el propi primer ministre —, per haver violat constantment les lleis de bloqueig per la pandèmia que havien imposat al país el que realment va augmentar la inquietud pública.
Tots van fer sacrificis durant el confinament, i veure a la Policia Metropolitana investigant i emetent avisos de multes fixes als involucrats, inclòs el primer ministre i el Canceller, va transcendir les línies demogràfiques i les pròpies del partit. Això va resultar en una derrota en les eleccions parcials el desembre de 2021 en una circumscripció que havia estat “blue” des de 1904. Els “backbenchers”, aquells parlamentaris que no estan en el govern, van començar a expressar preocupacions que hauria d’haver-hi un canvi de lideratge, i al cap de poc vam veure les primeres renúncies i que, evidenciant la pèrdua de confiança, van intentar expulsar-lo.
No obstant això, l’ombra d’aquesta victòria irresistible fa a penes 2 anys va significar que molts quedessin atrapats per un primer ministre que havia demostrat ser un èxit electoral; i, de totes maneres, tampoc hi havia cap candidat de moment que pogués reemplaçar-li.Així doncs, membres del partit van posar sobre la taula l’argumentari que tot era una obsessió dels mitjans, i van declarar que els britànics comuns donaven suport a a Boris, prenent una fulla del llibre de Trump, i que continuaria “complint” per al Regne Unit. El contacte regular de Boris Johnson amb Zelenski d’Ucraïna també va ser un intent covard d’enganyar el públic perquè s’empassés els seus greuges enfront de la guerra. El maig de 2022, els votants van donar el seu veredicte en les eleccions locals, on els conservadors van perdre 487 escons.
Va quedar clar per al Partit Conservador que continuar amb Johnson podria causar un mal irreparable al seu partit, que ha estat en el govern des de 2010. El comitè de 1922 — el poderós grup parlamentari de parlamentaris conservadors—, va començar a mobilitzar el procés per a un vot de censura. Això succeeix quan els parlamentaris envien cartes de censura al president del comitè, i quan s’aconsegueix el llindar (aquesta vegada marcat en 54 cartes) s’activa automàticament un vot de censura al líder. De manera típica britànica, aquest llindar es va obtenir durant les celebracions nacionals del jubileu de la Reina i la votació es va dur a terme l’endemà. Va guanyar, però amb el 41% dels seus propis diputats votant en contra seva, la qual cosa va ser un resultat més nociu que el de la seva predecessora Theresa May, i també el de Margaret Thatcher abans que la fessin fora; va sortir amb el nas ensangonat, i els voltors sobrevolant per a destruir-lo.
Boris Johnson, com sempre, creia que seria el final, a pesar que els parlamentaris es van comprometre a canviar les regles del seu propi partit que dicten que el líder no pot enfrontar un altre vot de censura durant dotze mesos per a obligar-lo a deixar el poder abans de l’estiu. L’Hidra necessitava desesperadament que li creixés un nou cap.
El dimarts 5 de juliol, el canceller Rishi Sunak i el secretari de Salut, Sajid Javid, van renunciar al govern amb minuts de diferència, la qual cosa va provocar un tsunami de renúncies governamentals, 59 en el moment d’escriure aquest article, inclosa la quantitat més gran en un dia per a qualsevol primer ministre en la història del Regne Unit.
Boris Johnson va tractar d’omplir els llocs vacants, però aquest matí (7 de juliol) va quedar clar que no hi havia suficients ministres perquè el govern funcionés. Els homes de vestit van ser al Número 10 de Downing Street i sembla que finalment van aconseguir que el primer ministre entengués que el seu temps havia acabat.
I aquí radica la diferència entre el ‘Trump de Gran Bretanya’ i el mateix Trump, encara que tots dos es van enganyar sobre el seu destí i realitat, amb un complex de personalitat tan gran que es creien reis: un té una base, ja que el Partit Republicà encara està en la butxaca de Trump, mentre que Boris Johnson no té base; el Regne Unit no és els Estats Units i la seva carrera política ha acabat. Les hienes s’estan llepant els llavis i un concurs de lideratge triarà un nou cap per a l’Hidra, sigui aquest estiu o, com a espera Boris Johnson, a la tardor.
Article en versió original
