Han passat deu anys des de la primera gran manifestació independentista i les coses han canviat substancialment. L’aplicació imparable de la llei del pèndol ha invertit tots i cadascun d’aquells sentiments primers i ha convertit la unitat en divisió, la il·lusió en desesperació, i la innocència en ràbia.El procés independentista sempre ha sigut dues coses absolutament diferents, però inextricablement inesperables l’una de l’altra: l’emoció sentida de milions de catalans que somiaven en recuperar el paradís perdut — doncs la independència s’ha alimentat, com no pot ser d’una altra manera, dels mites i ficcions d’una Catalunya passada lliure del jou de l’Estat—, i l’ús instrumental dels partits polítics d’aquesta emoció per a bescanviar-la en vots el dia de les eleccions. I la Diada Nacional de Catalunya ha estat la sublimació d’aquests dos fenòmens.
Cada onze de setembre, centenars de milers de persones (a vegades superant el milió!) acudien religiosament a la cita i es banyaven en l’èxtasi multitudinari al crit d'”I-inde-independenci-à”! La Diada era un orgull, una festa, l’esplai més gran del país, una gimcana on les diferències partidistes s’anul·laven sota una gran bandera que generava la ficció de què el somni es faria real ben aviat. A la Diada, ningú perdia i tothom guanyava.
I aquí, cal dir-ho, s’ha de fer un punt i a part a l’hora de parlar sobre l’esquerra independentista. Perquè l’esquerra independentista — que era una minoria abans que la independència es posés de moda, i que ho continuarà essent quan deixi d’estar-ho —, ha mantingut durant tots aquests anys la seva pròpia tradició en paral·lel del mainstream processista. Així, aquest matí, uns centenars de militants es reunien al carrer Ferran de Barcelona i, en lloc de rendir tribut a Rafael de Casanova, ho feien per Gustau Muñoz, assassinat per la policia l’11 de setembre de 1978.
Cert és que avui en dia l’esquerra independentista continua sent peça clau en l’estabilitat d’un govern que es nega a acceptar que el divorci ja fa anys que és legal i que prefereix malviure conjuntament a perdre poder polític. Però mantenir l’actual govern no els desgasta tant com ho faria si els principals representants de la CUP decidissin caminar agafats de la mà dels líders de Junts durant la Diada Nacional, tot fent gala de la samarreta oficial— marxandatge de l’Assemblea Nacional de Catalunya (ANC)—.
Crònica d’una Diada fracturada
L’escenificació de la ruptura va ser anunciada uns dies abans pel president Aragonès, quan aquest es rebel·lava a participar de la marxa organitzada per l’ANC. L’excusa: l’ANC mostrava el seu rebuig explícit a l’estratègia dels partits polítics i Aragonès, com a polític que és, no podia acceptar formar part d’una manifestació organitzada per algú que diu estar en contra del partit que representa (ERC).
La realitat: si bé l’ANC —entitat constituïda l’any 2012 per a vehicular el moviment independentista — ha estat en els darrers anys més propera al món convergent que el d’ERC, ara no hi ha dubte quin dels dos grans partits de l’independentisme li genera més simpaties. Avui l’ANC està dirigida per Dolors Feliu, una antiga dirigent CiU, i el discurs de l’entitat fa frontera amb el de Laura Borràs. Comprensible que ERC, ja emancipada de l’històric complexa d’inferioritat respecte a CiU/Junts, se’n vulgui desmarcar. ERC ha de suportar, com a contrapartida a la “traïció”, que els assenyalin com l’enemic a batre. En aquesta línia, un tastet d’aquest enfrontament el va patir la dirigent republicana Marta Vilalta que conjuntament amb d’altres del partit, van ser escridassats per una multitud enfurismada durant la vetllada al Fossar de les Moreres.
Amb aquest panorama se celebrava la Diada Nacional de Catalunya. Uns per un costat, els altres per un altre, i tots sota la sospita d’estar rodejats d’enemics; perquè si abans era senzill detectar l’enemic, ara porta els mateixos colors i oneja la mateixa bandera.
No és de sorprendre que aquesta hagi sigut la Diada menys multitudinària de la darrera dècada, fins al punt que una de les principals motivacions per assistir-hi era aconseguir deixar en ridícul la manifestació “enemiga”. Una Diada fratricida que enfosqueix una demanda tant justa com transversal: el dret a celebrar un referèndum que serveixi per decidir, de manera adulta, democràtica, i desvinculada de les lluites partidistes, el futur de Catalunya.
Catalunya Plural, 2024 
