La cantautora nord-americana Taylor Swift ha col·lapsat, amb la venda d’entrades per a la seva pròxima gira ‘Eras’, Ticketmaster, la plataforma més gran del ram. Recentment va llançar un nou àlbum anomenat Midnights i abans va penjar una sèrie de vídeos a TikTok: “Midnights Mayhem With Me” amb endevinalles i sorpreses dirigides als seus milions de seguidors, donant lloc a una comunitat àmplia i global de fans coneguts com a ‘swifties’. No es tracta només d’una estratègia de màrqueting -que també- sinó de la creació d’un univers virtual durant gairebé dues dècades, amb senyals incrustats a les notes del seu àlbum, vídeos, publicacions a les xarxes socials i fins i tot a la pròpia roba que vesteix.
Mark Zuckerberg, després del seu èxit amb Facebook, es va treure un conill del barret de copa i el va anomenar Metavers, un somni més enllà de la realitat que habitem, enllumenat per la tecnologia, en què ell confia cegament per trobar una sortida als problemes i anhels de la humanitat. Un any després, els seus guanys s’han reduït un 70% i els seus mons virtuals amb prou feines tenen usuaris.
Taylor canta a Midnight Rain: “Ell ho volia còmode, jo volia aquest dolor. Volia una núvia, jo estava fent el meu nom. Perseguint aquesta fama, es va quedar igual. Tot en mi va canviar com la pluja de mitjanit”. El que el techie Zuckerberg no va entendre –i Taylor si– és que no es tracta només, per als éssers parlants, de la música o de la tecnologia com un producte per gaudir en solitari. La cultura, com a creació humana indissociable del context i de la comunitat que la propicia (encara que l’autoria efectiva sigui individual), és bàsicament una mediació en què les identificacions, els sentiments de pertinença i el desig s’entrellacen, sense que ningú no pugui explicar molt bé els perquès. Als anys 70 Lacan advertia del plaer solitari que proporcionen els gadgets que vénen a “distraure la gana en lloc del que ens falta en la relació”. El mateix passa amb qualsevol obra artística, que té el seu atractiu, sens dubte, però és insuficient per ella mateixa per generar vincles. El que no obvia que gadgets i art puguin facilitar connexions, la immensa majoria efímeres i aviat esvaïdes enmig d’una allau incessant de propostes.
Per això, les dones com Taylor Swift -més creients de l’amor imperfecte real (aquell que et vincula a l’altre i, encara que decep, sempre tornes com a refugi i suport)- no són el target del metavers que proposa Meta, pel qual s’interessen poc i quan ho fan solen sortir malparades (el 45% de les que el visiten pateixen assetjament sexual). Elles prefereixen les converses lentes que introdueixen el misteri del que cal dir i descobrir: “Ja saps com espanta que estic dels ascensors. Mai confiïs si puja ràpid, no pot durar”, xiuxiueja Taylor. Són les humanitats, estúpid!
Catalunya Plural, 2024 
