És l’habitatge, estúpids!

Mes de febrer i ja ens trobem al bell mig de la precampanya electoral municipal. Els candidats i candidates ja han començat, de fet, a desplegar eslògans i esbossar propostes de campanya. Ara bé, l’anunci de la candidatura de Xavier Trias ha alimentat, de retruc, les esperances d’Ada Colau de retenir l’alcaldia de Barcelona. Un fet que només uns mesos enrera podia semblar impossible, davant un Collboni amb opcions i una Esquerra Republicana en condició de disputar els comicis. La polarització, deuen pensar als comuns, podria generar un vot útil d’esquerres en contra d’una hipotètica victòria de Trias. És comprensible. De fet, el mateix esquema –caduc i simplificador- és el que ha impulsat el retorn de la vella convergència, personificada en Xavier Trias, per oferir un darrer ball en clau electoral. Tots dos s’equivoquen; sense el concurs de les altres dues principals forces polítiques de la ciutat (ERC i PSC) no hi haurà majoria al consistori. Però no els voldria pas despertar del somni. 

L’arribada d’Ada Colau a l’alcaldia de Barcelona l’any 2015 va produir-se sobretot gràcies al seu prestigi com a activista per l’habitatge; la bandera d’una de les causes justes que mobilitzen els barcelonins i barcelonines. Cal recordar el context; enmig de la crisi econòmica i de les seves conseqüències en forma de desnonaments i impagaments hipotecaris als bancs. La davallada dels preus de compra d’habitatge a Barcelona (així com la tendència a la baixa dels tipus d’interès) van donat un petit respir als compradors… per traspassar-li la pressió als llogaters. No és casualitat que, precisament a la nostra ciutat neixi (2017) el Sindicat de Llogateres, que ha impulsat des de llavors una agenda que posa al centre la limitació dels preus del lloguer a Barcelona. La seva principal victòria fou l’aprovació, el 9 de setembre de 2020, de la Llei 11/2020 de mesures urgents en matèria de contenció de rendes en els contractes d’arrendament d’habitatge pel Parlament de Catalunya. La proposta, promoguda pel Sindicat a través d’una iniciativa legislativa popular, va obtenir els vots d’ERC, Junts, Catalunya en Comú Podem i la CUP. Els socialistes van votar en contra de limitar els preus del lloguer; mentre que Junts va estar a punt d’aigualir el text esmenant precisament aquesta qüestió. Per no oblidar.

Hi ha hagut molt de debat (fins i tot acadèmic) sobre els efectes d’aquesta regulació de preus del lloguer sobre el mercat d’habitatge barceloní. La meva experiència –personal i intransferible- és positiva; la major part dels meus amics i coneguts que viuen de lloguer van signar el seu contracte d’arrendament durant aquesta etapa. Més enllà de si aquesta percepció personal és certa, el que és evident és que calia (i cal) limitar els preus de l’habitatge si volem que els barcelonins i barcelonines puguem aspirar a viure a la ciutat. Precisament el que buscava la llei catalana.

Els experts diuen que cal no dedicar més d’un terç de la renda mensual a l’habitatge. Aquesta regla bàsica cada cop serà més difícil de complir a Barcelona. Després que el març de 2022 el Tribunal Constitucional declarés nuls els articles de la llei catalana que limitaven els preus dels lloguers, els preus no han frenat la seva tendència a l’alça –a més acompanyada per l’impuls inflacionari de la dinàmica econòmica global-. Aquest cop, a més, els tipus d’interès estan pels núvols i els preus de compra, lluny de minvar, només augmenten. Ni compra, ni lloguer, ni crèdit a preus raonables. Qui viurà a Barcelona? 

Tinc la sensació que Barcelona –i els que la governen- s’han rendit i que han acceptat que la nostra ciutat és només pels turistes i pels treballadors a distància d’altres països que poden pagar un lloguer de 1500 euros mensuals al Districte de Ciutat Vella –per posar un exemple-. 

Cal l’audàcia política que Colau no ha sabut trobar durant dos mandats consecutius i el compromís polític que li manquen a socialistes i convergents per poder, des de l’Ajuntament de Barcelona però també des de la resta d’institucions, posar-hi límit a aquesta situació. 

La pilota, de fet, és a la teulada del govern espanyol. Només a nivell estatal es pot legislar aquesta qüestió, segons exposaven els magistrats del Tribunal Constitucional a la sentència. Tot i això, l’executiu més progressista de la història no ha gosat, malgrat els tímids intents d’Unidas Podemos, fer nosa les grans patronals de l’habitatge. Una d’elles, per cert, presidida per l’exalcalde socialista Joan Clos.