Aquest reportatge forma part d’una sèrie d’articles que publiquem sobre la situació de les persones refugiades palestines al Líban i la manca de drets en aspectes com l’habitatge, la salut, l’educació, el treball o la infància.
Els campaments de refugiades palestines al Líban es van establir fa més de 70 anys com a espais provisionals per atendre la població que havia hagut de deixar les seves llars a causa de la guerra àrab-israeliana del 1948. Amb el pas del temps, les tendes de campanyes han donat pas a construccions més estables i a autèntiques ciutats amb carrers sense nom, edificis alts, amuntegament i cap tipus de disseny urbanístic, ja que a mesura que la família creix i neixen les noves generacions, els edificis han anat sumant plantes, sense poder augmentar la superfície del camp. Com a resultat, hi ha un accés precari a les infraestructures bàsiques, com ara electricitat, aigua, clavegueram o carrers asfaltats.
“Cada any mor gent electrocutada pels cables que pengen al carrer d’edifici en edifici. Ara està una mica millor justament perquè no tenim electricitat. A causa de la crisi que afecta tot el país, el Ministeri d’Energia és incapaç de proporcionar un bon subministrament de llum i aigua”, apunta en Kassem Aina, fundador i director de l’ONG local Beit Atfal Assumoud (BAS), que en àrab vol dir ‘La casa dels fills de la resistència’, ja que en els seus orígens assistia infants orfes. Es tracta d’una organització humanitària nascuda el 1976 que atén les refugiades palestines al Líban, així com altres persones que viuen als campaments o a prop d’ells.
En Kassem Aina fa referència a camps com Xatila, a Beirut, on hi ha zones que esdevenen autèntics laberints amb carrers atapeïts de conductes de llum i aigua. Els cables es poden tocar amb la mà i se sostenen sense ordre ni manteniment adequats, amb el conseqüent perill d’ocasionar curtcircuits, incendis i morts humanes. En els últims dos anys, però, la greu crisi econòmica que pateix el país ha motivat que el govern libanès tan sols pugui garantir l’electricitat una o dues hores al dia en moltes zones, per la qual cosa, paradoxalment, el risc de morir electrocutat al carrer s’ha minimitzat.
Cada any mor gent electrocutada pels cables que pengen al carrer
La solució perquè la llum arribi a les llars és contractar un generador privat, que té un cost mitjà d’uns 200 dòlars per llar, un preu difícil de pagar quan el salari mínim legal és de 675.000 lliures libaneses, equivalent a 450 dòlars, per la qual cosa és habitual que entre diversos habitatges mirin de trobar una solució conjunta. L’alternativa és viure pràcticament a les fosques, perquè com que els camps no poden créixer en superfície, els immobles van sumant plantes a mesura que va augmentant la població i, a vegades, la distància entre edificis és de pocs centímetres i no arriba la llum del sol, ni a les cases ni a molts carrers, que acostumen a estar sense asfaltar i empantanats. “Hi ha persones que viuen en edificis fets malbé, sense acabar, sense aigua corrent i sense electricitat. En el cas de Xatila, jo l’única solució que hi veuria seria començar des de zero, tancar el camp, i fer-ne un de nou a un altre lloc, però no ho veig factible per part de les autoritats libaneses. Està molt malament, no veig com es pot arreglar”.
A les 9.40 del matí d’un dia qualsevol del mes de juliol, arribar al centre de BAS a Xatila és sortejar pràcticament a les fosques tot de carrers, o més ben dit espais construïts entre blocs que no superen el metre d’amplada. Si et trobes amb algú, el més fàcil és xocar. Un cop a les instal·lacions, tampoc no hi ha llum, sinó algunes llanternes. Porten així des que han obert a les 8 del matí i ningú no està sorprès. La Jamile Shehadé, una de les treballadores més antigues i mestra de la guarderia, explica que la situació s’ha convertit en quelcom quotidià: “A vegades tenim llum una hora cada dos dies. Avui de moment no ha vingut, ahir va venir una hora… Ara tenim un generador, però és molt car, paguem 500 dòlars pel generador cada mes”.
No tothom té la possibilitat de tenir electricitat i això és un problema per a la conservació d’aliments, especialment a l’estiu. “La carn és cara, la verdura és cara”, destaca la Jamile Shehadé. “A vegades, si vas al mercat a última hora ho trobes més barat. Abans ho podies guardar a la nevera, però ara ja no pots perquè sense electricitat no hi ha nevera i s’ha d’anar amb més cura. No es poden malbaratar els aliments. Una de les iniciatives innovadores que hem fet és explicar a les mares què cuinar i com cuinar per tal d’evitar perdre els productes o que es consumeixin en mal estat i les persones emmalalteixin”.
Un informe del Programa Mundial d’Aliments indica que entre octubre del 2020 i octubre del 2021 els preus es van encarir un 300%, mentre que la cistella bàsica de la compra, que inclou productes com oli o llenties, es va multiplicar per cinc des de l’octubre del 2019. Com a exemple, un quilo de carn costa prop de 135.000 lliures libaneses, l’equivalent a 32 hores de treball.
A això se suma el fet que no hi ha aigua potable, sinó que els aqüífers són d’aigua salada. La fan servir per cuinar, rentar la roba i dutxar-se, però tant les cases com les escoles, els centres mèdics, les botigues o qualsevol altre local han de comprar aigua per beure. Tenint en compte que als camps hi ha famílies nombroses que viuen a un sisè o un setè pis sense ascensor, pujar cada dia garrafes d’aigua esdevé un malson. És el que li passa a la Zeina Mohamed Abu Jamouy, que viu amb tres filles i tres fills a Xatila a una casa amb només dues habitacions i floridures a les parets. “Em trobo sola i sense energia, literalment i a nivell anímic. Haig de pagar per l’aigua, pagar per la llum, pagar per tot. Tinc un generador compartit amb el veïnat perquè tota sola no hi arribo. Necessito una casa més gran i que no tingui humitats, perquè quasi tota la meva família té problemes d’asma a causa d’això”. La Zeina rep ajudes de BAS i alguns dels seus fills i filles tenen padrins i padrines de països com Bèlgica, Índia o Alemanya, ja que d’una altra manera no podria subsistir. És un dels molts exemples de famílies en situació de vulnerabilitat que no arriben a final de mes i sobreviuen gràcies a les ONG.
Tinc un generador compartit amb el veïnat perquè tota sola no hi arribo. Necessito una casa més gran i que no tingui humitats
Hi ha diversos projectes per instal·lar plaques solars i resoldre així el tema de l’electricitat. És el que han fet als centres de BAS a Burj el Shemali, al sud del Líban, i a Beddawi, al nord. “Nosaltres tenim sort, tenim energia solar des de l’estiu passat”, comenta l’Abu Wassim Mahmoud El Joumaa des del seu despatx de Burj el Shemali, amb aire condicionat, molt agraït a qui ho va fer possible. “Abans del coronavirus, tots els estius venia un grup de persones voluntàries dels Estats Units que van organitzar un programa de classes d’anglès, però amb la Covid-19 no van poder venir i van preguntar-nos si podien fer alguna cosa per nosaltres. Els vam comentar que necessitàvem un generador i que hi havia la possibilitat de fer un projecte d’energia solar, de manera que van fer una recol·lecta de diners als Estats Units, els van enviar, i ara tenim energia solar”.
Des de Beddawi, el seu homòleg Mohammad Chehadi té una experiència semblant. Disposen de plaques solars al centre gràcies a una ONG americana, Anera, que treballa amb persones refugiades i afectades pels conflictes a Palestina, Líban i Jordània, i que aporta recursos per a emergències immediates, salut, educació i desenvolupament econòmic sostenible. “Si no disposéssim d’energia solar, tindríem una o dues hores d’electricitat al dia, i hauríem de tirar de generador o arreglar-nos amb espelmes”. Això és especialment important en aquestes instal·lacions perquè ofereixen serveis i activitats diverses, des de llar d’infants i cursos de formació professional, fins a classes de música i dansa, sessions de conscienciació sobre igualtat de gènere o consultes del dentista, entre altres projectes.
A més de les deficiències en el subministrament elèctric, els campaments pateixen amuntegament i els habitatges són uns espais deteriorats i petits en què no hi ha privacitat, ja que en una mateixa habitació poden viure mare, pare i criatures. Això s’ha agreujat amb l’arribada de persones palestines que fugen de la guerra de Síria des del 2011, i les xarxes d’aigua, el sistema de clavegueram i la recollida d’escombraries, que depenen de la UNRWA, s’han vist desbordades. Segons dades del 2022, l’agència de Nacions Unides retira cada any de 59.000 tones de deixalles sòlides dels camps.
Text extret de l’informe “Sobreviure als camps de refugiades. La població palestina al Líban pateix una manca crònica de drets” editat per l’Associació Catalana per la Pau, l’Associació Catalunya-Líban i la Fundació ACSAR.
Catalunya Plural, 2024 
