Aquest reportatge forma part d’una sèrie d’articles que publiquem sobre la situació de les persones refugiades palestines al Líban i la manca de drets en aspectes com l’habitatge, la salut, l’educació, el treball o la infància.
Més de 1.275 estudiants refugiades palestines van abandonar l’escola durant el curs 2020-2021 al Líban, segons l’informe ‘Lluitant per sobreviure al Líban’, elaborat per la UNRWA, que assenyala que, durant el confinament motivat per la pandèmia de la Covid-19, l’alumnat va experimentar “pèrdues d’aprenentatge” a causa del tancament de les escoles i de la infraestructura de comunicacions poc desenvolupada al país, fet que va dificultar el seguiment de les classes en línia.
Gran part de l’alumnat es va desvincular de l’escola per la manca de connexió estable a Internet, de dispositius intel·ligents i de suport acadèmic de la família. Un cop reoberts els centres, els talls d’electricitat continuen afectant les hores i la qualitat de l’estudi, i l’encariment del preu del transport fa molt complicat poder assistir a classe si l’escola es troba lluny de casa.
Un altre informe d’UNICEF del 2021, ‘Sobreviure sense el bàsic’, remarca que 3 de cada 10 llars enquestades van retallar la despesa en l’educació per fer front a les pèrdues d’ingressos, i un 12% de les cases van enviar infants i adolescents a treballar.
“No tenim dades d’abandonament escolar, però hem notat un increment”, confessa la Huda Samra, responsable de l’oficina de comunicació i informació pública de la UNRWA al Líban. “Hi ha diversos motius, la majoria són motius econòmics. Els pares els treuen de l’escola per fer-los treballar i generar ingressos perquè moltes famílies no tenen diners per comprar pa”.
“L’educació és gratuïta i incentivem els pares i les mares, a través de sessions de conscienciació, perquè els fills i les filles continuïn anant a l’escola. Si les treballadores socials noten que alguna família permet que no vagin a l’escola, parlem amb ella i recomanem fermament que torni, intervenim perquè torni”.
A més de les raons econòmiques per deixar els estudis, hi ha persones que dubten de quin sentit té anar a l’escola i la universitat en un país en què després no poden treballar de la professió que desitgen només pel fet de ser palestines. “Es pregunten ‘per què haig d’estudiar si després no puc trobar feina?’. Hi ha aquesta manca d’esperança perquè pensen que vivint al Líban hi ha moltes restriccions al dret de treballar i que quan finalitzin els estudis no trobaran feina”.
La UNRWA compta amb 65 escoles al Líban, dins i fora dels camps, que atenen 39.000 estudiants palestines, ja sigui procedents de Palestina, del Líban o de Síria. “El nostre mandat cobreix només palestines. A vegades, et pots trobar una o dues alumnes que no són palestines per raons molt excepcionals, potser perquè viuen dins del camp i, si no les atenem, estaran completament fora del sistema escolar, i excepcionalment podem acceptar-les a les nostres escoles, però el 99,9% són palestines”.
Mentre les necessitats i les despeses de les refugiades augmenten, el finançament de la UNRWA no creix al mateix ritme, i això va quedar molt patent durant el coronavirus. “No vam poder donar a tot l’alumnat dispositius per estudiar en línia. Tampoc no hauria estat possible sense connexió a Internet. Havíem de donar targetes recarregables i no n’hi havia per a tothom”, lamenta la Huda Samra. La responsable de Nacions Unides reconeix que “la situació és realment dolenta quant a proporcionar una educació de qualitat i la ràtio d’estudiants per classe és molt alta, i això no és bo, ni per a l’alumnat ni per al professorat. Hi ha classes amb 45 estudiants”.
No hi ha espai a les escoles públiques per a estudiants palestines
El transport per anar a l’escola esdevé un altre dels grans inconvenients, ja que a moltes famílies els és impossible pagar el bus escolar o anar en cotxe. “En algunes ciutats hem donat ajudes per al transport escolar, però no hem arribat a tothom, hem mirat de prioritzar grups d’alumnes que viuen lluny de l’escola, però no és suficient, i hem intentat buscar socis locals i associar-nos amb alguna ONG”.
A Burj el Shemali pateixen aquestes dificultats del transport. El responsable del centre de BAS, Abu Wassim Mahmoud El Joumaa, critica que al camp no hi ha escola de secundària i que l’alumnat ha d’anar fins a Rashidieh o fins a Al Buss, que estan a 5 i 3 kilòmetres, respectivament. En un país on el salari mínim és de 675.000 lliures libaneses (450 dòlars), per a moltes famílies és inviable pagar les 85.000 o 50.000 lliures al dia que costa anar a l’escola dels camps propers. “Hem demanat ajuda a la UNRWA per al transport, però no hi ha resposta”, remarca.
Per a l’Abu Wassim Mahmoud El Joumaa, “els problemes als camps estan augmentant, sobretot a Burj el Shemali, on la majoria de famílies treballen a l’agricultura i els seus ingressos són de menys de 3 dòlars al dia. Un pollastre costa el doble. No tenen ni per comprar un pollastre. Hi ha pobresa dins i fora dels camps, això vol dir que guanyen menys de 100 dòlars al mes, i no n’hi ha prou per menjar, transport, roba, tractaments mèdics i necessitats per als nens. És una situació nefasta”.
Si bé abans era possible que algunes refugiades palestines anessin a escoles libaneses públiques perquè hi havia alguna plaça, ara és molt difícil a causa de la crisi al país, que ha fet que moltes famílies libaneses que portaven els fills i les filles a l’escola privada les hagin matriculat a la pública. “Ara no hi ha espai a les escoles públiques per a estudiants palestines. Algunes palestines poden anar a escoles privades, si tenen diners per costejar-ho. A vegades, hi ha empleades de la UNRWA o d’alguna ONG internacional que sí poden pagar-ho”.
Des de BAS, compten amb finançament d’ONG internacionals i de persones a títol individual que col·laboren en l’educació de les refugiades. “Tenim un grup d’amics que ens ajuden, que viuen als Emirats, i hem aconseguit que unes cent persones vagin a la universitat o cursin formació professional. Aquests amics originalment eren dels camps de refugiades palestines i ara estan als Emirats. Un d’ells anava amb mi a l’escola”.
Els centres de BAS tenen també llars d’infants per a les famílies dels camps i voltants i s’encarreguen de la seva educació abans que vagin a les escoles de la UNRWA a fer primària. Aquest any, per exemple, a la guarderia de Xatila han dedicat les últimes setmanes a la importància de l’aigua i la festa de fi de curs ha anat destinada a jocs, dibuixos i activitats per conscienciar sobre com és de preuat aquest bé natural.
Encoratgem els nens i les nenes des de petites perquè tinguin una bona educació
Les petites han exposat dibuixos sobre el recorregut de l’aigua des d’un dipòsit fins a l’aixeta i sobre la riquesa del fons marí per tal de mostrar com és d’important tenir cura de la natura i del planeta. L’últim dia de classe han muntat un festival amb música i dansa en què l’alumnat ha representat la pluja, el sol i l’agricultura amb senzilles disfresses per tal d’ensenyar com arriba el menjar a taula.
“Estem molt orgulloses de tot el que han treballat. Encoratgem els nens i les nenes des de petites perquè tinguin una bona educació. És indispensable per a les refugiades”, il·lustra la seva professora Jamile Shehadé. “Volem que aquesta generació estudiï. Alumnes que volen estudiar i tenen un bon nivell poden continuar la seva formació i anar a la universitat, poden tenir algun patrocinador que ho financi”. Ella mateixa va estudiar a la UNRWA i, tot i que ha trigat anys perquè la feina no li ho permetia, als 58 s’ha tret el títol de mestra.
“A casa sempre em van animar a estudiar. Vaig fer primària i secundària i fins ara no he pogut acabar la universitat, que era el meu somni. Jo miro de contagiar aquestes ganes”, destaca la Jamile Shehadé. “Als nostres centres, l’educació suposa donar esperança als infants i als joves. Per tal que els adolescents no abandonin els estudis, proposem diferents cursos de formació professional, com construcció o pintura, i tenim molts projectes, gràcies a diferents finançaments d’amics d’Europa, del Japó, de Malàisia i d’altres llocs”.
Text extret de l’informe “Sobreviure als camps de refugiades. La població palestina al Líban pateix una manca crònica de drets” editat per l’Associació Catalana per la Pau, l’Associació Catalunya-Líban i la Fundació ACSAR.
Catalunya Plural, 2024 
