Aquest reportatge forma part d’una sèrie d’articles que publiquem sobre la situació de les persones refugiades palestines al Líban i la manca de drets en aspectes com l’habitatge, la salut, l’educació, el treball o la infància.
El nom d’Al Kamandjati ve associat a la música i a les persones refugiades. Es va crear l’any 2002 a França de la mà del compositor i intèrpret de viola i buzuq (instrument de corda semblant al llaüt però amb el coll més llarg) Ramzi Aburedwan, qui al seu torn va créixer al camp de refugiades d’Al Amari a la ciutat palestina de Ramal·lah.
Vint anys després de la creació d’Al Kamandjati, l’escola ensenya música a infants i adolescents en situació de vulnerabilitat a Palestina i al Líban. La Nour Abu Rayya és la coordinadora d’activitats d’Al Kamandjati al Líban, que compta amb més de 60 estudiants als camps de refugiades de Xatila i de Burj al Barajneh. Per a ella, “la música dona a l’alumnat un espai per expressar-se, tocar plegades, fer amistats, veure’s, compartir idees, conèixer altres cultures i nous estils musicals”.
“Per a algunes persones, el que és important és tenir aigua, menjar i salari, és clar que sí, però, des del punt de vista psicològic, tenir l’oportunitat de tocar música i fer concerts ens ajuda molt. Al camp no tenim espais, vivim en cases molt petites que tenen una o dues habitacions, estem copejades per aquest context i és necessari proporcionar als nens i les nenes i al jovent espais en què puguin expressar-se, lluny dels problemes que tenen en el dia a dia”.
La Nour Abu Rayya, que viu al camp de Burj al Barajneh, va començar les classes a Al Kamandjati l’any 2008 i deu anys després va esdevenir coordinadora. Continua els estudis de llaüt (instrument de corda pinçada amb la caixa de ressonància amb forma de mitja pera) al Conservatori Nacional Superior de Música del Líban, a Beirut, i amb la música ha trobat una forma de connectar amb ella mateixa i de comunicar-se amb el món, més enllà de la situació de pobresa que es viu a Burj al Barajneh i a tot el país.
La música dona a l’alumnat un espai per expressar-se, tocar plegades, fer amistats, veure’s, compartir idees, conèixer altres cultures i nous estils musicals
“Per a mi, l’objectiu de la música és expressar-me. Crec que tocar un instrument és una bona manera d’expressar com em sento. Hi ha estudiants que comencen amb timidesa. Jo mateixa em vaig haver d’acostumar que la gent m’escoltés i em mirés. He vist canvis en els nens i les nenes que venen aquí: confien més en elles mateixes i tenen més amistats. I, en una època en què les dades d’atur són molt altes, tenim estudiants que han trobat feina amb la música, donant classes o com a membres d’una banda”.
No totes les persones dels camps comprenen la necessitat de tocar el violí, el llaüt, la flauta, el qanun (de la família de la cítara) o d’altres instruments que tenen a veure amb la història, la cultura i la identitat palestina, i encara hi ha alguns grups conservadors i fanàtics que no ho veuen amb bons ulls. “Recordo quan vaig començar a tocar i carregàvem els nostres instruments pel camp”, explica la coordinadora. “Hi havia persones a qui se’ls feia estrany, especialment perquè hi havia noies, i ens deien: ‘Però què feu?’. Any rere any s’ha anat normalitzant i entenent. El que fem, no és ‘haram’ (paraula àrab que vol dir ‘prohibit per l’islam’), sinó expressar la nostra cultura. A poc a poc, es va acceptant i hem trencat amb aquesta idea”.
Cohesionar la identitat palestina a través del folklore i recordar les seves arrels forma part de les diverses formes culturals que practiquen les refugiades palestines al Líban. Les cançons tradicionals sovint parlen d’amor, de la història i de la diàspora. Les instal·lacions en què assaja Al Kamandjati també acullen classes de cant i de Dabke, la dansa popular àrab que es balla en grup i que destaca pel sabateig. Des d’Al Kamandjati, organitzen concerts per diverses ciutats del Líban i sovint actuen amb cantants d’altres entitats. “Hem fet concerts a Hamra (centre de Beirut) i hem participat en molts festivals a diferents pobles libanesos com a banda palestina. És molt fàcil. Les dificultats actuals tenen a veure no tant amb temes artístics sinó amb els preus del desplaçament a causa de l’encariment del carburant”.
Puntualment, també han viatjat a l’estranger. “El 2019 vam anar a Turquia i va ser molt bonic. Per a la majoria d’estudiants, era la primera vegada que viatjaven fora i era com un somni fet realitat. Vam fer dos concerts, un a Istanbul i un altre a Samsun, i també van venir músiques de Palestina i de Turquia. Totes juntes vam tocar un programa en comú”. Estan preparant una altra gira, aquest cop a França, però tot depèn del finançament que aconsegueixin per al viatge.
Actuar a l’estranger per donar a conèixer la cultura palestina i intercanviar experiències amb altres artistes figura també a l’ADN d’Al Kamandjati, que ha viatjat fins a Catalunya de la mà de l’Associació Catalana per la Pau en diverses ocasions, i ho ha fet amb artistes que resideixen a Cisjordània i que pateixen l’ocupació d’Israel. Fan servir la música per donar un missatge de resistència en els escenaris i volen compartir amb el món la seva història i les seves arrels palestines.
L’Amena Hussein és amiga de la Nour i també toca el llaüt. Des que va començar les classes a Al Kamandjati el 2007, reconeix que la seva vida ha millorat a diferents nivells: “Em serveix per expressar-me, per trobar la calma. Si ens eduquem, podem fer moltes coses. M’ha ajudat a construir la meva personalitat, jo he canviat en els últims anys i la música ha influït. Als camps no hi ha lloc on jugar i quan era petita em quedava a casa, no era fàcil conèixer altres veïnes. En canvi, aquí venim i toquem totes juntes”.
L’Amena va a classe dos cops per setmana, els divendres per tocar en grup i els diumenges per a sessions individuals, i ja no s’imagina la vida sense el llaüt. “Em fa sentir més a prop de Palestina, tinc l’oportunitat de preservar la cultura i de compartir què vol dir Palestina. Per això, aprecio molt les classes, el temps que passem juntes i poder tocar a concerts. Realment, són la meva família. Sento que tinc dues famílies.”
Les estudiants estan en una situació de vulnerabilitat i vull donar el millor de mi, perquè jo vaig necessitar algú que fes el que estic fent jo
Quelcom semblant li passa a l’Ahmad al Aswad. Ell toca el ney, una flauta típica del Pròxim Orient. El 2014 va conèixer Al Kamandjati i vuit anys després és membre d’una banda libanesa i professor de música a una ONG anomenada Right to Play, una organització internacional fundada l’any 2000 amb seu al Canadà que treballa amb escoles i organitzacions comunitàries. Té una metodologia d’aprenentatge basada en el joc i l’esport per tal de desenvolupar les habilitats d’infants víctimes de la pobresa, la guerra o les malalties.
“Al Kamandjati ha estat una oportunitat de trobar feina i ara ensenyo música a nens i nenes. No és per al que havia estudiat, ja que jo vaig estudiar microtrònica (components electrònics de petites dimensions), però no trobava feina i l’he trobada a través de la música”, explica l’Ahmad al Aswad, que també continua rebent classes a Al Kamandjati.
“La música és realment important perquè a vegades necessites relaxar-te i evadir-te del teu voltant, i quan toques música viatges al teu propi món. A vegades, quan em sento trist, em fa feliç. Com a professor, sento que jo era com el meu alumnat, i vull donar tot el que tinc, vull ajudar a fer que tingui una oportunitat en el futur. Les estudiants estan en una situació de vulnerabilitat i vull donar el millor de mi, perquè jo vaig necessitar algú que fes el que estic fent jo”.
Text extret de l’informe “Sobreviure als camps de refugiades. La població palestina al Líban pateix una manca crònica de drets” editat per l’Associació Catalana per la Pau, l’Associació Catalunya-Líban i la Fundació ACSAR.
Catalunya Plural, 2024 
