Barcelona i la lluita contra el canvi climàtic

Vaig néixer lluny de Barcelona, fill d’uns pares que, fugint de l’atmosfera irrespirable de la postguerra franquista, van trobar acollida -com tants altres- en un dels països de l’Amèrica llatina en els que aleshores es respirava llibertat i prosperitat. En conseqüència, fill de pares immigrants, em trobo còmode en aquesta ciutat en la que ara convivim persones de tantes procedències, llengües i cultures.

No he nascut a Barcelona, però hi va néixer el meu fill, i els meus pares -ell, d’un poblet de Lleida, ella, de Gràcia- hi van viure els seus darrers anys. Els meus germans, desprès de molt voltar, també hi tornen, per viure-hi o per no oblidar-la. I la meva companya -què deu tenir Barcelona?- desprès de molts anys fora, també ha volgut tornar-hi… Estimo, doncs, aquesta ciutat i puc dir que, poc o molt, la conec: visc al Clot, treballo a Sant Gervasi, tinc família o amics a Galvany, a Vallcarca, a Ciutat Vella, a Les Corts, a Horta i a l’Eixample. Els caps de setmana puc fer el vermut a Sant Andreu, a l’Avinguda Gaudí, o al Passeig del Born, o fer un volt pel Turó Park, per la Creueta del Coll o pels jardins de la Tamarita. I vaig tant sovint al Phenomena com al Liceu, i tantes vegades al Teatre Akadèmia com a la Sala Becket. Com tants altres barcelonins, conec una mica la ciutat, me l’estimo i, per tant, em preocupa molt el seu futur: un futur que aviat tornarem a triar entre tots.

Els propers quatre anys

Claude Lévi-Strauss va parlar de societats fredes i societats calentes. En les primeres, molt tradicionals i sostingudes per economies de subsistència i d’escassa tecnologia, el temps passa lentament i la vida es perpetua, gairebé idèntica d’una generació a l’altre. La Revolució industrial va introduir un gran canvi, accelerant tots els aspectes de l’existència: les maneres de viure, de treballar, de relacionar-se, els costums, les tradicions. Tot va haver d’acomodar-se al ritme cada vegada més frenètic que imposaven els nou imperatius: producció, eficiència, rendibilitat, plusvàlues. Al mal anomenat món desenvolupat hem viscut així fins ara, acumulant les contradiccions d’aquest funcionament que -guiat per aquells imperatius- ha ignorat els límits: els del planeta, els dels ecosistemes, els de la biodiversitat, els de la salut.

La nostra ja no és una societat calenta, accelerada. És una societat a la que se li acaba el temps, una societat que viu en la urgència absoluta de fer canvis immensos per evitar un deteriorament calamitós de les condicions de vida de la humanitat. Exageracions? Escoltin, si volen, les paraules de Al Gore -ex-vicepresident dels EEUU- a la darrera cimera de Davos. Sentint-lo encendre’s, cridar, crispar-se mentre recorda als líders d’aquest món que no estan fent la feina, que les emissions de CO² segueixen augmentant -sí, segueixen augmentant!- que els fenòmens climàtics extrems afecten ja més de mil milions de persones, i que els centenars de milions de refugiats climàtics que aquesta situació generarà poden desestabilitzar les democràcies occidentals, assetjades ja pels moviments xenòfobs i racistes que reclamen governs autoritaris.

Fins fa poc podíem pensar que els quatre anys que dura una legislatura o un consistori és un període en el qual les coses es poden fer millor o pitjor, però que sempre hi haurà temps per, si cal, corregir el rumb a les properes eleccions. Ja no vivim en aquest temps, ja no ens podem permetre perdre quatre anys: no volem veure-ho, reconèixer-ho, però ara vivim en el temps de la urgència, de l’emergència climàtica, d’un món en flames, desertitzat o negat per pluges torrencials. No podem perdre quatre anys.

Eleccions 

No m’enganyo: en les properes eleccions municipals decidirem el vot en funció, bàsicament, de la posició de cadascú en aquests dos eixos: el nacional -ser més o menys partidari de la independència- i el social -tenir una opció de dretes o d’esquerres. L’eix ecològic, el vot verd, tant present i tant consolidat en països com França i Alemanya, no ha arribat a tenir aquí una força pròpia, específica, més enllà d’estar incorporat -amb uns o altres matisos- a l’agenda i el programa de diversos partits.

Proposo tenir-lo molt en compte en aquesta ocasió i donar-li un relleu que vagi més enllà del que acostuma a ser el programa dels partits “verds”. Totes les seves reivindicacions i totes les seves inquietuds segueixen vigents -la contaminació de la terra i del mar, els residus que arriben a la cadena alimentària, la desforestació, els microplàstics presents arreu- però en el moment actual el canvi climàtic i l’escalfament global, causats fonamentalment per la crema de combustibles fòssils, han esdevingut l’emergència d’abast mundial a la que cal prestar una atenció prioritària i urgent.

“Aquest estiu li hem vist les orelles al llop”, li vaig sentir dir a una noia, parlant de les onades de calor que un any més, però amb més intensitat que mai, vam patir l’estiu passat. Qui no ho té present, i qui no espera amb inquietud què passarà aquest estiu? Qui no veu que les estacions van quedant reduïdes a un curt hivern i un llarg període càlid, calorós o tòrrid? No son apreciacions subjectives: a l’àrea mediterrània, l’estiu dura ara cinc o sis setmanes més que al 1990, l’any en què, per cert, es va publicar el primer informe de l’IPCC, l’organisme de Nacions Unides encarregat d’avaluar i fer previsions sobre els efectes del canvi climàtic i que, en cada successiu informe, ens fa saber que els fenòmens meteorològics extrems augmenten en freqüència i intensitat.

No hem volgut saber

Però l’any 1972, l’informe elaborat per científics del MIT –“Els límits del creixement” – ja preveia l’escalfament global i el canvi climàtic que ara diem, sorpresos, que “ja és aquí”. I si fa uns pocs mesos la revista Science, ens va confirmar que les grans petrolieres -Shell, Exxon, Total- sabien des dels anys setanta els efectes que tindria la crema intensiva de combustibles fòssils, un nou estudi ens ha confirmat fa poc que Shell disposava d’aquestes dades des de principis del anys seixanta. Puc entendre -és la lògica cínica i suïcida d’aquell “es el mercado, amigo”- que el president i el consell d’administració d’una d’aquestes grans corporacions decidissin ignorar el que sabien, i fins i tot pagar per amagar-ho i per desacreditar i perseguir als qui volien difondre-ho. Però em pregunto quants presidents, caps d’estat o de govern, ministres d’indústria, de sanitat, o de benestar social, quants alcaldes de grans ciutats han tingut sobre la seva taula aquests informes i els han desat al calaix de les coses que es deixen per… més endavant. Sabem que Lyndon B. Johnson, president dels EUA, els va rebre i en va parlar amb preocupació, però només l’any 1969, en el que acabava el seu mandat: és a dir, quan ja no li corresponia prendre cap decisió.

La responsabilitat de prendre decisions

Penso que la gravetat extrema de la situació que està creant i crearà el canvi climàtic -la sequera que patim a tot Catalunya és similar a la que viu el conjunt de l’Estat espanyol, i gairebé tant greu com la que pateix França- fa que la responsabilitat dels governants actuals sigui immensa i proporcional a l’excepcionalitat del moment que vivim. Exageracions? Agafi el seu mòbil i obri l’aplicació que diu la temperatura i el risc de pluja o vent a la ciutat: veurà que també informa de la qualitat de l’aire, habitualment “dolenta” o “molt dolenta”, degut gairebé sempre a la presència de partícules de menys de 2,5 micres (una micra és la mil·lèsima part d’un mil·límetre), provinents sobretot dels motors de combustió, especialment els dièsel. És tant important això? Molt més del que pensàvem: ara sabem que aquesta contaminació, que  traspassa totes les barreres bronquials, no només provoca o agreuja malalties respiratòries i cardíaques, que afecten més a persones vulnerables -ancians, nens, dones gestants- sinó que és a l’origen d’un bon nombre de càncers de pulmó.

Emergència climàtica: una altre exageració? La premsa diària ens informa cada dia de la progressió cada vegada més ràpida dels indicadors de risc climàtic. Les mesures de la temperatura dels oceans han assolit nivells mai vistos des que se’n tenen registres. És important això? Importantíssim: els oceans han actuat fins ara com a grans esmorteïdors del canvi climàtic, absorbint part del CO² emès i part de l’escalfament de l’atmosfera, però estan arribant al límit de la seva capacitat i, a més, han pagat (hem pagat!) un preu molt alt: una intensa acidificació que destrueix els coralls i afecta totes les especies que formen closques i recobriments calcaris, així com alteracions en la cadena tròfica de la que depenen tots els esser vius que tenen el seu hàbitat als mars i als oceans del planeta.

L’escalfament global -que augmenta l’evaporació de l’aigua, dessecant la terra- i una atmosfera més calenta i que, per tant, pot contenir més vapor d’aigua en suspensió, formen el còctel explosiu que afecta ja grans regions a tot el món: sequeres extremes i aiguats que provoquen inundacions mai vistes. La intensitat de les pluges monsòniques a l’Índia i el Paquistán ha causat una gran devastació, però els experts saben que aquests fenòmens aniran indefectiblement a més.

Barcelona s’ofega

Les altes temperatures i la contaminació que genera el trànsit es tradueixen cada vegada més sovint en una atmosfera irrespirable. Barcelona és una de les ciutats europees amb més densitat de vehicles de motor -6.000 per kilòmetre quadrat, el doble que Madrid i el triple que Londres– i té, per tant, uns alts nivells d’una contaminació a la qual, simplement, no podem acostumar-nos, descomptant-la com el peatge a pagar per viure en una gran ciutat.

No, no podem acostumar-nos a la idea que l’espai que acull una gran concentració de persones de totes les edats i condicions físiques, sigui un espai intensament contaminat i sotmès a un escalfament que més enllà de la pèrdua de confort compromet seriosament la salut i la vida.

Barcelona segueix tenint dies plàcids, quan el vent o la pluja han netejat l’aire i la temperatura es suau i agradable. Però cada vegada plou menys -i la netedat de l’aire i dels carrers se’n ressent- i tenim temperatures primaverals al novembre o al gener, quan no toquen. I quan es produeix la tempesta perfecta -alts nivells de contaminació, estius sufocants, nits tòrrides- la ciutat s’ofega, no pot respirar: per l’aire net i suau que li falta i pel neguit que tots hem sentit (no cal dir-ne “ecoansietat”: diguem-ne, ras i curt, angoixa) quan pensem en el futur: perquè, quin futur? El nostre? El que viuran els nostres fills o els nostres nets?

Cal actuar. Cal seguir actuant

L’equip que ha estat al front de l’Ajuntament de Barcelona els darrers vuit anys, liderat per l’alcaldessa Ada Colau, té una política clara i decidida de lluita contra les causes i els efectes del canvi climàtic, i és molt el que s’ha aconseguit fins ara. La feina feta al llarg del primer mandat es va concretar el 2018 en l’elaboració del Pla Clima -i el 2020 en la Declaració d’emergència climàtica- que ha guiat les actuacions de l’Ajuntament en aquest àmbit i que ha estat pres com a model per altres grans ciutats, igualment compromeses en la lluita contra els efectes de l’escalfament global.

L’any 2021, i en el marc de la COP 26, el Programa de Medi Ambient de l’ONU va emetre un informe en el que posava Barcelona -i, en particular, les superilles i els eixos verds- com a exemple de la lluita contra el canvi climàtic i en línia amb els esforços que estan fent altres ciutats, com París, Toronto, Munic o Nova York . I el cert és que, a dia d’avui, cap altre partit polític amb possibilitats de governar té un programa que estigui, ni de lluny, a l’alçada dels avenços i dels objectius en aquest àmbit de Barcelona en Comú.

I no només això: tots sabem llegir entre línies i entendre missatges que, de vegades són expressats sense embuts: dos dels partits que aspiren a governar pensen que l’ecologisme d’Ada Colau és una gesticulació innecessària i que cal aturar els seus principals projectes: les superilles, la limitació de l’ús del vehicle privat, el carrils bici, l’ampliació de zones verdes, els refugis climàtics… I que cal ser business friendly i facilitar les coses a qui vol que arribin encara més grans creuers, que hi hagi més pisos turístics o que suprimim d’una vegada la Zona de Baixes Emissions.

Si pogués aspirar a ser escoltat per alguns dels meus conciutadans, els demanaria que a l’hora de decidir el seu vot tinguessin en compte que allò que està en joc en aquestes eleccions va més enllà de tots els temes habitualment importants en el govern d’una ciutat: la seguretat, la neteja, la gestió dels mercats i les biblioteques… No defensaria la candidatura de Ada Colau si pensés que no ho ha fet prou bé en aquestes àrees tant importants -i no dubto que algunes propostes d’altres candidats puguin ser millors- però, insisteixo, cap d’ells té, ni de bon tros, una determinació clara de seguir lluitant contra les causes i els efectes del canvi climàtic en la nostra ciutat.

Perquè, sí, a Barcelona encara sobren molts cotxes i falten molts arbres; i perquè la contaminació produïda pels motors de combustió també és responsable del canvi climàtic. Concretament, d’un 60% de les emissions de CO², el principal responsable de l’efecte hivernacle.

A Barcelona, correm el perill que un canvi en el govern municipal ens faci retrocedir deu anys en la lluita contra les causes i els efectes del canvi climàtic. Retrocedir deu anys en una cursa contra el temps en la que tot just estem començant a avançar.

Pensar globalment, actuar localment

Els eslògans polítics acostumen a envellir malament, però penso que aquest es manté plenament vigent, potser perquè va ser formulat a començaments del segle XX en base a l’obra d’un biòleg, sociòleg i filàntrop -Patrick Geddes- conegut pels seus treballs pioners en l’àmbit, precisament, de la planificació de les ciutats. Geddes va proposar uns criteris -aleshores molt innovadors- a tenir en compte en el disseny dels espais urbans, basats en la integració harmoniosa en l’entorn natural i el respecte de la història i les característiques de cada col·lectivitat.

Seguint aquesta màxima, podem preguntar-nos si el que es faci a Barcelona tindrà una incidència global, planetària. Si aturarà el canvi climàtic el que es faci a Barcelona, una ciutat de menys de dos milions d’habitants, en un continent -Europa- de 750 milions, en un planeta de 8.000 milions de persones? Probablement, no, però, com deia un altre eslògan del segle passat, si vols que el món sigui millor, comença per escombrar el teu carrer.

En el moment actual, els polítics tenen una altíssima responsabilitat davant la qüestió del canvi climàtic: han de saber que no lluiten només contra interessos econòmics particulars, amb la immensa càrrega de ceguesa i d’egoisme que sovint comporten. Han de lluitar també contra la indiferència, el no voler saber i la mandra d’uns i d’altres. Han de lluitar contra la inèrcia i la resistència al canvi que el capitalisme global ha instil·lat en cadascun de nosaltres, perquè més enllà de ser un sistema econòmic ha instaurat un model de vida i de consum al qual, d’entrada, ningú vol renunciar. Per aquest motiu, els avenços només es produiran contrariant, molestant, generant rebuig i malestar en moltes persones. Però també comptaran amb el suport de sectors cada vegada més grans d’una ciutadania conscient, decidida i orientada per un desig de viure millor.

El clima, la societat, les persones

Diré, per acabar, que al meu entendre la lluita contra el canvi climàtic és també una lluita social, perquè implica l’opció per un model de societat que inclogui l’acceptació de límits: els límits del planeta, els límits a la desigualtat i els límits a l’acumulació de poder en mans d’uns pocs, que han esdevingut capaços de configurar el món i dissenyar el futur segons la seva conveniència.

No crec que cap ideologia ni cap projecte social ens dugui a viure en un món ideal, sense conflictes ni injustícies. Tampoc crec que puguem viure en plena harmonia amb una Natura, en la qual, com a éssers humans, il·luminats i trasbalsats pel llenguatge, només podem somiar. Però penso que tenim, uns i altres, el deure ètic de vetllar perquè l’atmosfera de la vida en comú -la cura que tenim dels drets i els deures, de les diferències, de tot allò que dignifica l’existència- també sigui respirable. I crec que la lluita contra el canvi climàtic i l’esforç per mitigar els seus efectes és, a dia d’avui, l’objectiu principal d’aquest deure.