Aquest reportatge forma part d’una sèrie d’articles que publiquem sobre la situació de les persones refugiades palestines al Líban i la manca de drets en aspectes com l’habitatge, la salut, l’educació, el treball o la infància.
“Als camps de persones refugiades palestines, hi ha noies de 14 o 15 anys que són víctimes de matrimoni precoç. La noia a aquesta edat és una nena, una nena sense drets que està privada del dret a jugar i de viure. A aquesta edat, la noia, que és considerada una nena, no té dret a prendre decisions. El matrimoni precoç és violència sexual”. Així s’expressa l’Amal Ghozlan, coordinadora de drets de les dones i les nenes de l’associació Najdeh, una entitat laica i feminista que treballa des del 1976 majoritàriament amb dones i nenes refugiades palestines i amb altres grups en situació de marginació de la societat palestina i d’altres nacionalitats que viuen en campaments al Líban. “No tenim estadístiques, però moltes nenes són víctimes de matrimoni precoç als camps. Per a algunes persones, casar-se amb 14 o 15 anys no es considera massa aviat. Hi ha gent que creu que s’està protegint el seu honor i que així ho diuen els costums i les tradicions”.
L’Amal Ghozlan treballa des de fa 10 anys a Najdeh, que compta amb 29 centres repartits per tot el Líban, la majoria d’ells als camps de refugiades. L’associació defensa el dret de la societat palestina a gaudir d’un accés total a tots els drets nacionals i humans on prevalgui la justícia social i la plena igualtat entre homes i dones, però en la seva tasca diària el que veu és que a les víctimes els costa parlar de la seva situació. Per això, s’han creat grups de conscienciació de noies en què tracten diversos temes que interessen a les adolescents i, a poc a poc i de forma natural, són elles les que s’obren a explicar les seves preocupacions. “Amb les adolescents, parlem de relacions, de sentiments, d’objectius personals, d’autoprotecció d’agressions sexuals… En aquestes sessions sovint elles parlen del patiment del matrimoni prematur i d’altres temes”.
El matrimoni precoç és violència sexual
En cas que es detecti un possible cas de matrimoni infantil, des de l’entitat miren de donar protecció psicològica i econòmica, sempre tenint en compte les dificultats i característiques de cada persona i família. En una de les sessions amb un grup de mares, per exemple, va ser una dona qui es va apropar i va dir que volia impedir que la seva filla es casés amb un home gran amb qui li estaven concertant un casament. La mare no tenia cap altre lloc on anar per mirar d’impedir-ho.
L’equip de l’Amal Ghozlan ha de fer front a moltes idees preestablertes en alguns sectors tradicionals. “Hi ha raons socials i econòmiques. Moltes persones tenen por que les noies no es casin i es quedin solteres, o consideren que si la noia es casa i marxa serà una càrrega menys per a la família i suposarà menys despeses. No és que passi només amb les palestines, també amb les libaneses. Hi ha moltíssima gent en contra d’aquests matrimonis. La majoria de gent diu que està en contra, però la realitat és que succeeix”.
Parlar d’agressions sexuals es considera un tabú i, en el cas de les nenes, sovint s’intenta amagar, però gràcies a les sessions de conscienciació i a que els prejudicis es van trencant, s’han conegut casos de noies que tenen por d’anar a l’escola perquè pel camí les han assetjat sexualment. Alguns pares i mares han alertat d’aquesta situació i, a vegades, la resposta és l’aïllament de les nenes a casa i que deixin d’anar a l’escola. “Depèn de la família. Hi ha persones molt conservadores que no permeten a les noies sortir, però no passa només als camps, també a Beirut”.
La Farah Nehme és una psicòloga libanesa que treballa a Beirut en atenció a la infància a un dels centres de l’ONG local BAS. Reconeix que hi ha matrimonis concertats per famílies i que, sovint, les entitats no poden intervenir perquè no hi ha cap llei al Líban que digui que l’edat mínima per casar-se sigui als 18 anys, quan la persona és considerada major d’edat. Al país, conviuen 18 religions oficials que es regeixen segons 15 estatus personals, ja que algunes confessions comparteixen estatut. Algunes d’aquestes normes comunitàries estableixen que l’edat mínima per casar-se és de 14 anys.
“Passa als camps i a altres llocs del Líban, no només a la comunitat palestina. Hi ha libanesos que continuen casant les filles i els fills. Hi ha matrimonis civils en què només signant un document, ja estan casats. És fàcil casar-se. Divorciar-se crec que és més dur. Si l’home no vol divorciar-se ràpidament, poden passar molts anys. El que passa és que no tenim un estatut que ho reguli”, explica la psicòloga.
Per a la Farah Nehme, una de les característiques comunes de les nenes que es casen a edats primerenques és que normalment no s’hi oposen perquè estan acostumades a obeir sense protestar: “Elles no tenen prou informació sobre com és estar amb un noi i què és casar-se. Quan es troben en aquesta situació, somriuen, no volen quedar malament, i són molt educades. Té a veure amb la religió i amb els rols socials”.
Les diferències de gènere venen des de petites. “Elles tenen un horari de tornar a casa, ells normalment poden sortir més; elles han de vestir d’una manera, ells són més inconscients. Elles reben molta pressió sobre estar en públic i quedar bé”, remarca la psicòloga.
Mirem de conscienciar les persones joves, les mares, tothom, que el cos de la noia no està preparat
La Hanan Marhi és treballadora social a Burj al Shemali, on dirigeix un programa de salut reproductiva per informar infants, adolescents, mares i pares sobre qüestions sexuals i de gènere que són considerades delicades i que, generalment, no es tracten obertament a la comunitat àrab tradicional. Tot i el repte del projecte, iniciat l’any 2006, l’èxit del programa ha estat l’interès de les assistents i que reivindiquin el dret a escollir.
“Hi ha noies que es casen als 18, als 19 o als 20 anys, i pensem que és d’hora. Els expliquem que tenen altres oportunitats i que poden estudiar. Hi ha casos de matrimonis precoços i a les nostres sessions mirem de conscienciar les persones joves, les mares, tothom, que el cos de la noia no està preparat. A vegades, aconseguim convèncer-les”, resumeix la Hanan Marhi.
“L’altre dia va venir una noia de 16 anys amb un fill i li vaig preguntar: ‘Quan et vas casar?’. ‘No me’n recordo’, em va contestar. Com pot ser? Feia tant de temps que ni se’n recordava! No totes les famílies ho fan, i les que ho fan, ho fan per tradició, per la cultura. El que veiem és que sovint les noies tampoc no es queixen, no protesten. És el que els han ensenyat, i ho fan. Ara, cada cop tenen més informació i hem de continuar insistint perquè tinguin cura d’elles mateixes, perquè vagin al ginecòleg i parlin de tots els temes”.
Un informe de la UNRWA del 2022 assenyala que hi ha nenes compromeses als 16 anys i que moltes famílies les animen a casar-se a causa de la pobresa de la llar, que s’ha tornat més comuna i més greu des de l’inici de la crisi econòmica més recent. L’estudi ‘Adolescents en desplaçament prolongat: explorant els riscos de la violència basada en l’edat i el gènere entre els refugiats palestins a Jordània, el Líban i l’estat de Palestina’ sosté que al Líban hi ha famílies que “encoratgen les seves filles a casar-se de nenes per la violència desenfrenada dins dels camps, creient que els marits serviran com a protectors”.
El document afegeix que l’impacte de la Covid-19 i de la crisi econòmica s’ha traduït, d’una banda, en què “hi ha joves que no es poden permetre el luxe de casar-se” i, de l’altre, en què “hi ha el risc de concertar matrimonis amb homes que viuen a altres països, ja que les famílies (i les nenes) estan desesperades per escapar del Líban i la confluència de la crisi i la pandèmia”.
D’altra banda, una enquesta sobre matrimoni infantil elaborada per UNICEF entre 2015 i 2016 alertava que un 12% de les refugiades palestines al Líban s’havia casat abans dels 18 anys, així com un 25% de les refugiades palestines de Síria residents al Líban i un 40% de les refugiades sirianes.
Un altre estudi de la UNRWA, ‘Resum de la protecció en el context del Líban’, del 2020, denuncia que existeixen altres riscos per a la infància, com la violència a la llar. Les condicions d’amuntegament, els mitjans de vida insuficients, les poques oportunitats de feina i els índexs de pobresa són alguns dels factors que intensifiquen l’exposició de menors a diferents formes de violència. L’ús de la violència física i psicològica es considera com “un mètode generalment acceptat i comunament aplicat”. Es calcula que més del 70% dels nens i nenes han patit agressió psicològica i més del 50% han estat sotmeses a algun tipus de càstig físic.
També s’hi adverteix de l’augment de consum de drogues i d’actes violents relacionats amb aquestes substàncies. Si bé no hi ha dades tancades, es constata que “hi ha un creixent augment d’adolescents, joves i fins i tot infants que recorren a la distribució o el transport de drogues”. La situació social, política i econòmica en el Líban, encara més deteriorada des del 2020, ha vingut incrementada, en el cas de les menors, de mendicitat, recollida d’escombraries, abús i violència.
Un altre perill és l’exposició a la violència armada dins dels camps de refugiades, que té com a conseqüència el reclutament i ús de nens per part d’actors armats, la qual cosa els allunya d’anar a l’escola i d’exercir el seu dret a l’accés a l’educació.
L’anàlisi de la UNRWA del 2020 conclou que una gran part d’infants i joves “està perdent una quantitat considerable de temps als carrers, en una situació de vulnerabilitat a tot tipus d’explotació”, com demostra el fet que es van comptabilitzar uns 4.500 menors dedicats a diverses formes de treball infantil.
Text extret de l’informe “Sobreviure als camps de refugiades. La població palestina al Líban pateix una manca crònica de drets” editat per l’Associació Catalana per la Pau, l’Associació Catalunya-Líban i la Fundació ACSAR.
Catalunya Plural, 2024 
