La pell de brau està sembrada de fosses de la guerra civil i de la posterior repressió franquista. Les comunitats autònomes (CCAA) tenen competències plenes per actuar en aquestes fosses i recuperar i identificar les restes, però les seves bases de dades i els mapes de localització de les fosses no sempre són de fàcil consulta, i en algunes CCAA o no estan a l’abast o senzillament no existeixen. Podem afirmar però, que segons les pròpies CCAA, el nombre de fosses és molt gran: 919 a Catalunya, 709 a Andalusia, 680 a Castellà i Lleó, 531 a València, 461 a Galícia (segons informació periodística), més de 400 a Astúries i així podríem seguir per tot el territori. És vital per la correcta identificació de les víctimes que les bases de dades puguin creuar-se, doncs durant la guerra civil hi va haver molts desplaçaments i moltes persones van desaparèixer lluny d’on vivien. La recent Llei 20/2022, de 19 d’octubre, de Memòria Democràtica, a l’article 17 diu: “l’Administració General de l’Estat confeccionarà un mapa integrat de localització de persones desaparegudes de tot el territori espanyol, que incorporarà les dades remeses per les diferents administracions públiques competents”. A aquest mapa, es poden consultar les fosses georeferenciades que les administracions “competents” han comunicat fins ara, però encara queda molt camí per organitzar les dades de forma útil per la identificació de les víctimes. Per exemple, a l’Aragó el nombre de fosses documentades a la web del Servicio de Información del Patrimonio Cultural de Aragón (SIPCA) són menys que les que la mateixa comunitat autònoma ha georeferenciat al mapa integrat. A Andalusia, 539 de les fosses estan ja al mapa integrat i a Catalunya això passa sols en 151 de les fosses. Si la ordenació de les localitzacions de les fosses ja és un problema, imaginem la magnitud pel que fa a la identificació de les restes.
Centrant-nos a Catalunya, fins el moment s’han dut a terme dos Plans de Fosses. Abans de l’entrada en vigor d’aquests plans, durant el període 1999 a 2016 les actuacions van ser molt escasses i no hi havia un protocol d’actuació clar. Les dades d’aquest període estan incloses a l’informe del primer Pla de Fosses 2017-2019 del Departament de Justícia, i indiquen que del 1999 al 2016 es van exhumar restes de 197 persones, de les quals se’n van identificar 7. Aquest va ser un període complicat per la memòria històrica a Catalunya, doncs la Generalitat va denegar diversos permisos per exhumar fosses. Això ho va “retratar” el fotògraf Francesc Torres, Premi Nacional de Belles Arts de la Generalitat de Catalunya, en documentar l’exhumació, el 2004, de la fossa de Villamayor de los Montes (Burgos). Part d’aquesta obra es va exposar el 2013 al Palau de la Virreina de Barcelona en l’exposició col·lectiva “A cop d’ull”, on es podia llegir literalment el text següent: “Tres imatges procedents del projecte que documenta l’exhumació d’una fossa comuna de setembre de 1936 a Villamayor de los Montes, Burgos, realitzada l’any 2004. S’hi van trobar quaranta-sis cossos, tots homes, d’edats entre els disset i els setanta anys, tots morts per múltiples ferides de bala, inclosos els trets de gràcia al cap. També presentaven fractures perpetrades abans de ser afusellats. Els botxins van ser falangistes i guàrdies civils. Aquest projecte va ser realitzat a Burgos per la impossibilitat de fer-lo a Catalunya en dues ocasions: la primera amb Jordi Pujol encara president i, la segona, amb el primer tripartit. En ambdues ocasions el projecte va ser avortat per ingerències polítiques. En el segon cas, Esquerra Republicana de Catalunya va ser la responsable directa que no seguís endavant. No es demanaven diners, només permís. Els fons els havia aconseguit als Estats Units mitjançant una Fullbright Fellowship i l’ajut de dues fundacions privades de Nova York. La peça completa es va estrenar a l’International Center of Photography (ICP) de Nova York i forma part de la seva col·lecció permanent. Francesc Torres.”
Un exemple més recent dels problemes per trobar les restes d’un familiar, va ser el de Cipriano Martos, assassinat el 1973 a Reus per la Guardia Civil. En Cipriano Martos va ser enterrat d’amagat en una fossa comuna sense permetre a la família veure’l a l’hospital ni assistir a l’enterrament. La reconstrucció d’aquesta història es pot llegir al llibre de Roger Mateos, Caso Cipriano Martos: vida y muerte de un militante antifranquista (Anagrama). S’ha relatat que un cop es sabia amb bastanta certesa on estava enterrat, el germà d’en Cipriano, Antonio, va demanar un informe a l’Asociación para la Recuperación de la Memória Histórica que determinés si l’exhumació era viable. L’informe va ser positiu i l’Antonio Martos el va entregar a la Directora General de Memòria Democràtica, Carme García Suárez (directora del 07/2018 al 02/2019), que li va passar a la seva successora Gemma Domènech. Aquesta va demanar un segon informe sobre la viabilitat de l’exhumació i sense revelar qui el va fer ni donar-lo a conèixer als familiars, els va dir que l’exhumació no era viable. Finalment, el febrer del 2023 les restes d’en Cipriano Martos han estat identificades, gràcies a les anàlisi de DNA, en una fossa comú del cementiri de Reus on hi havia les restes de 40 cossos més.
Durant molts anys ha mancat una acció decidida de la Generalitat de Catalunya per exercir les seves competències en la identificació de restes de víctimes de la guerra civil i la repressió. Per aquest motiu, els impulsors de la creació d’un banc de DNA de familiars de desapareguts durant la guerra civil, van presentar el febrer del 2016, a Buenos Aires en el marc de la “Querella Argentina”, una denúncia contra la Generalitat de Catalunya per no afavorir la posada en marxa de l’esmentat banc. La jutgessa argentina María Servini, va enviar quatre exhorts a jutjats catalans, però el seu recorregut es va truncar pel dictamen de la llavors Fiscal General de l’Estat, Consuelo Madrigal, que instava els jutjats a no admetre els exhorts de la querella argentina. El 2020, aquest dictamen va ser revocat per Dolores Delgado, que era en aquell moment Fiscal General de l’Estat. Curiosament, el mateix any que havia estat denunciada, la Generalitat de Catalunya va presentar per fi un pla per identificar les víctimes del franquisme i el desembre del 2016 es va personar com a col·laborador en la querella argentina contra els crims del franquisme.
Segons dades de la Generalitat de Catalunya, durant el Pla de Fosses 2017-2019 es van fer 25 excavacions i 21 recollides en superfície. En total es van exhumar restes de 305 persones i se’n van identificar 8, 7 de la fossa de Soleràs i una d’un maqui anarquista italià (Elio Ziglioli) assassinat el 1949 a Castellar del Vallès, història reconstruïda al documental “Un vas d’aigua per a l’Elio”. No obstant, en l’informe de 2017-19 es donen dues dades que no quadren. Per un costat s’indica que “A Catalunya, entre 1999 i 2019, s’han dut a terme 48 actuacions en fosses que han permès recuperar les restes de 527 persones, i s’ha pogut determinar la identitat de 14 d’aquestes persones.” Quatre paràgrafs més avall s’escriu “Arran de les actuacions dutes a terme en el marc del Pla de fosses 2017-2019 s’han recuperat les restes de 305 individus (285 ind. provinents d’excavacions arqueològiques i 20 ind. de prospeccions i recollides), que junt amb els 197 individus recuperats entre 1999 i 2017, eleven la xifra a un total de 502 individus.” És a dir no sabem si del 1999 al 2019 es van exhumar 502 o 527 individus.
Les dades del Pla de Fosses 2020-22, que també es poden visualitzar a l’enllaç anterior, assenyalen que es van dur a terme 28 excavacions amb l’exhumació de restes de 264 persones, de les quals se n’han identificat una trentena i 10 han estat ja retornades a les famílies. També s’han identificat 61 punts amb restes òssies en superfície. Aquí, les dades del Pla de Fosses tampoc quadren amb l’excel d’estadístiques de les actuacions del propi Departament de Justícia. Segons aquest document excel, els anys 2020, 2021 i 2022 s’haurien recuperat restes de 443 persones en excavacions, a les que cal sumar restes de com a mínim 36 persones més obtingudes en superfície, és a dir un total de 479, gairebé el doble de l’indicat al document del Pla de Fosses 2020-2022. Estaria bé que el Departament de Justícia aclarís les dades.
També s’ha criticat la lenta resposta de la Generalitat per actuar en determinades troballes en superfície que, al menys en alguns casos, temps després d’haver estat informades encara continuaven al descobert i sense intervenció. Això va ser explicat a la compareixença d’una representació de l’Associació de Familiars del Banc d’ADN davant la Comissió de Justícia del Parlament de Catalunya el setembre de 2022.
Quan es comparen les exhumacions dutes a terme a Catalunya amb les d’Andalusia, la CCAA amb un nombre de fosses més semblant, sobta les poques intervencions que s’han fet fins el moment a Catalunya i també el baix nombre de restes exhumades. Les dades de la web del Departament de Justícia de la Generalitat, que ja hem vist varien segons quin document s’analitza, indiquen que a Catalunya del 1999 al 2022 s’han exhumat les restes d’entre 766 i 1006 persones. A Andalusia es van afusellar unes 50.000 persones i hi va haver més desapareguts que durant les dictadures de l’Argentina i Xile junts. A aquesta comunitat autònoma, fins el 2020 s’havien obert més de 100 fosses i s’havien recuperat restes de més de 4000 persones, dades que han incrementat fins el moment actual. Per citar uns exemples, a Córdoba s’han identificat amb noms i cognoms 2.252 afusellats pel franquisme enterrats als cementiris cordovesos de La Salud i San Rafael. Al cementiri de San Rafael a Málaga, es van exhumar les restes de 2.840 persones, moltes d’elles afusellades i amb el tret de gràcia. Aquest 2023 ha finalitzat l’exhumació de la fossa Sevillana de Pico de Reja amb restes de 1.786 persones assassinades les setmanes posteriors al cop d’estat del 18 de juliol del 1936. També aquest 2023 començaran el treballs a la fossa Monumento situada al mateix cementiri de San Fernando de Sevilla on s’espera trobar 2.613 víctimes del franquisme. Això tenint en compte únicament les actuacions més cridaneres d’entre les que s’estan duent a terme. Les fosses de San Rafael a Màlaga, Pico de Reja i Monumento són juntament amb la de Srebrenica les més grans de l’Europa occidental. Cal ressaltar la potència de les associacions de memòria històrica a Andalusia que, com a exemple, identifiquen més fosses que les que hi ha al mapa de la Junta de Andalucía.
Per finalitzar, unes apreciacions personals. S’ha anunciat que els pressupostos del 2023 gairebé han doblat la despesa dedicada a la intervenció de les fosses. Malgrat això, tenint en compte que hi ha 919 fosses i el ritme d’exhumacions que hi ha hagut fins ara, quants anys es trigarà a finalitzar-les? Per altra banda i sent suau, dir que cansa sentir alguns membres de partits polítics i dels darrers governs donant lliçons de democràcia i drets humans. Estaria bé que fossin una mica més prudents, més humils i tinguessin una mica de vergonya pel que podrien haver fet i no han fet durant tants anys.
Catalunya Plural, 2024 
