Hi ha dues maneres d’arribar a la part alta de Torre Baró. Una, a peu o amb bicicleta a través de la carretera de les Aigües. Una altra, amb vehicle, després de superar els revolts de la carretera Alta de Roquetes. Per endinsar-vos al barri cal girar a l’esquerra un centenar de metres abans d’arribar a la torre. Una altra opció és continuar cap avall fins a l’aparcament situat al costat del dipòsit d’aigües, a l’extrem oposat de l’altre gran dipòsit que abasteix la ciutat, el de Sant Pere Màrtir.
Un cop allà, un passeig d’uns quants metres porta fins a un camí de terra, a l’esquerra. Aquest lloc ofereix la millor panoràmica de Torre Baró. El barri es desplega sobre el vessant i és fàcil deduir el que significa viure -i moure’s- en aquells carrers costeruts, irregulars, flanquejats de cases d’autoconstrucció.
El barri que no mira al mar
Des de fa més de vint anys, a principis d’octubre, un grup d’estudiants del Màster de Periodisme BCN-NY, que organitzen la Universitat de Columbia (Nova York) i la Universitat de Barcelona, es planten a tocar d’una torre d’alta tensió i escolten el professor explicar que Torre Baró és l’únic barri de Barcelona que no mira cap al mar, que és fruit, com altres barris de la perifèria, de l’esforç dels immigrants que van arribar a Barcelona des d’Andalusia, Extremadura, Aragó, Galícia i tants d’altres llocs buscant una vida millor, fugint de la misèria i en molts casos també de la repressió i les represàlies per formar part dels derrotats de la guerra civil. I també els parla de Manuel Vital i el segrest de l’autobús 47.
Des d’allà també es veu tot el Vallès i, en primer terme, a baix, Ciutat Meridiana i Can Cuiàs . Als anys seixanta es va estudiar la possibilitat d’ubicar-hi el nou cementiri de Barcelona, però es va descartar perquè el terreny era massa humit. De manera que si no servia per als morts, bé podia ser aprofitat pels vius. Avui Ciutat Meridiana és el barri més pobre de Barcelona i el segon, després del Raval, amb més percentatge d’immigració. Tot just deu quilòmetres separen aquest barri del més ric, Pedralbes. Aquesta és la distància geogràfica, però en termes de renda familiar, Pedralbes és set vegades més ric que Ciutat Meridiana.
Un dels promotors d’aquest barri va ser Juan Antonio Samaranch abans de convertir-se en president del Comitè Olímpic Internacional i contribuir decididament a fer que Barcelona fos designada seu dels Jocs Olímpics del 1992.
Renovació urbana
En aquesta cita anual amb Torre Baró acompanyant els alumnes del màster de Periodisme, és fàcil constatar la millora experimentada al barri. S’aprecia que amb prou feines queden edificacions amb maó vist. Ara abunden les cases arrebossades i pintades (acabades de pintar, de vegades), moltes de blanc però d’altres amb colors vius. És fàcil observar com es van renovant i ampliant. La terra, la pols i el barri dels carrers han deixat pas a l’asfalt i al ciment. Hi ha fanals als carrers (sembla una exageració però no ho és, molts barris de Barcelona van trigar molt de temps a tenir un enllumenat públic en condicions). Per no parlar del clavegueram, perquè en aquests barris van ser els mateixos veïns, la majoria paletes, els que van construir les clavegueres a les hores lliures. Fins i tot el capellà ajudava cavant rases. Gairebé mig segle després del segrest del 47 circula pels seus carrers el bus a demanda i a la part baixa del barri hi ha una estació de metro i una altra de tren.
Urbanísticament es podria dir que Torre Baró ha deixat de ser un barri marginal, incomunicat. La població també es renova. Ha estat un procés similar, però tardà, al de zones com el Carmel. El barri continua sent poc apte per a la gent gran, però les costes no intimiden gent jove, que veuen en aquestes cases unifamiliars una opció de vida.
Més segrestos a Roquetes
Aquesta transformació no és només fruit de les polítiques urbanístiques (i urbanes), sinó que, sobretot, és fruit de les mobilitzacions veïnals. La lluita, li deien ells. Lluites veïnals com la que va liderar Manuel Vital quan el maig de 1978 va segrestar el Pegàs Monotrail articulat del torn 7 de la línia 47 ( Pza Cataluña – Guineueta ) per aconseguir que els autobusos arribessin als seus barris. Així ho explicava Bru Rovira en una conversa amb Vital publicada a La Vanguardia el juny del 1998: “El 7 de maig del 1978, el conductor d’autobusos de l’empresa municipal Manuel Vital va fer normalment la seva jornada de treball a la línia 47 i quan va arribar al final del servei al passeig Valldaura se’n va anar al bar Martínez i va trucar a la seva dona: ‘Carmen’, li va dir, ‘voy paraallá’. ‘¿Con quién cuentas?’, li va preguntar la dona. ‘Sólo contigo’, va contestar Manuel, abans de tornar a la cabina del bus i enfilar cap a la muntanya de Torre Baró”.
La pel·lícula “El 47” evoca aquest episodi protagonitzat per un immigrant extremeny que va arribar a Barcelona fugint de la gana i de la repressió (els falangistes van assassinar el seu pare davant seu). Quan el llavors alcalde Pasqual Maragall va decidir viure uns dies a diferents barris de Barcelona, Vital el va allotjar a casa seva.
El segrest de Vital no va ser l’únic que va afectar els autobusos de la ciutat. A la veïna Roquetes (situada just al costat, però al vessant contrari, el que mira al mar) també reivindicaven que l’autobús pugés fins a la part alta del barri. La companyia d’autobusos adduïa que els vehicles no podien superar els pendents pronunciats.
Els veïns es van encarregar de demostrar el contrari. Amb la complicitat de conductors de la companyia “van segrestar” durant uns quants dies algun dels vells Chausson i els van portar fins a la cúspide del vessant. L’escena era com segueix: arribava algú a la parada final de trajecte i li deia al xofer del bus: “Va, vés-te’n al lavabo o a prendre alguna cosa”. Era un altre conductor de Transports de Barcelona. De manera que el responsable del servei podia adduir que li havien “segrestat” el bus aprofitant que ho havia deixat un moment tot sol.
L’esperit del 47
En aquells segrestos eren convidats especials alguns periodistes, els que als anys setanta començaven a parar atenció als barris i el màxim exponent dels quals era Josep Maria Huertas Clavería. Els autors d’aquell periodisme que Jaume Fabre va definir en un llibre com a “Cròniques del fang”. Puc donar fe que aquells vetustos autobusos van ser capaços d’ascendir el carrer Mina de la Ciutat . Encara que també puc donar fe que no les teníem totes amb nosaltres, perquè aquell motor no és que fes soroll, és que rugia, carregat de gom a gom de veïns entusiastes i periodistes per moments escèptics de l’èxit de la iniciativa.
Una fantàstica crònica a la Vanguardia de Domingo Marchena, que a les xarxes firma com @historiasytinta, recollia els testimonis de veïns i veïnes de Torre Baró mentre anaven -amb autobús- a l’estrena de la pel·lícula El 47. Aquell esperit de Manuel Vital i els veïns de Torre Baró impregnava els paràgrafs del text. Res sorprenent, perquè qualsevol crònica escrita per Marchena mostra una sensibilitat i una empatia que molts envegem, fruit de les seves incomptables lectures i d’haver crescut en un d’aquells barris als que els periodistes dels setanta donàvem veu.
Una història poc coneguda
La definició de “fantàstica crònica” referida al text de Marchena l’he pres prestada a Manel Lucas, que així la definia a la xarxa X. Periodista, historiador, guionista, director de documentales (i seguidor de l’Espanyol, com Marchena)… Lucas té tant talent que fins i tot es permet el plaer d’imitar Franco i Lluís Llach al programa Polònia.
La crònica de Marchena estava acompanyada de les declaracions dels principals protagonistes de la pel·lícula. Signava aquesta peça Camila Beraldi . Ni Eduard Fernández, ni Carlos Cuevas, ni Clara Segura, ni Zoe Bonafonte havien sentit a parlar mai del segrest ni de Manuel Vital. I el director, Marcel Barrena, va conèixer l’esdeveniment quan buscava a internet històries per a una pel·lícula. Per això es van quedar estupefactes quan van sentir aquella jove d’accent argentí dir-los que ella havia conegut Torre Baró i la història del 47 i Manuel Vital la primera setmana de la seva estada a Barcelona gràcies a un recorregut en bus que els va fer un professor del Màster de Periodisme BCN-NY.
Ser professor i mostrar la cara menys lluminosa de Barcelona té de vegades aquestes recompenses.
