“A la meva comunitat, néixer dona és néixer amb menys drets”, explica Sylvie Luzala, qui des de ben petita va voler ser periodista per denunciar les injustícies del seu país, la República Democràtica del Congo. Com a comunicadora durant quinze anys, va endinsar-se en diferents temàtiques socials i es va especialitzar en una de molt invisible: les treballadores del sexe.
“Tot i ser rebutjades, són fruit de la societat, i tenen contactes amb homes poderosos, siguin polítics, militars, religiosos, empresaris… Són utilitzades com a vàlvula d’escapament i com a eina per sotmetre-les”, assenyala a la seu del Col·legi de Periodistes de Catalunya a Barcelona en el marc d’una trobada amb la premsa en coordinació amb el grup de treball Periodisme Solidari del Col·legi, l’Associació Catalana per la Pau (ACP) i la Lliga dels Drets dels Pobles.
La tasca de Luzala a favor dels drets humans per tal que aquestes dones rebessin informació en termes de salut, que tinguessin la possibilitat d’accedir a una educació i que obtinguessin informació sobre com organitzar-se, la van portar a rebre amenaces, atacs i detencions.
Va apartar la feina com a periodista, després de treballar a la Ràdio Téle Nationale du Congo i a diversos mitjans de premsa escrita, davant la falta de protecció. Tot i això, va continuar lluitant en la defensa dels drets de les persones a través d’entitats socials perquè estaven més organitzades.
En l’actualitat, és la presidenta del Consell d’Administració de l’organització Étoile du Sud (EDS), una entitat congolesa sòcia de l’ACP que treballa per garantir el dret a la salut, els drets de les dones i la construcció de pau a la població del país, especialment a les zones de Kinshasa, la capital; Kivu Nord i Kivu Sud, a l’est del país; Maniema i Tshopo, al centre del país; i Haut-Katanga, al sud.
Ser dona a la República Democràtica del Congo implica, entre d’altres coses, “lluitar per accedir a l’ensenyament” obligatori i a la universitat, afirma Sylvie Luzala tot recordant la seva experiència. Les poques dones que accedeixen a la professió per a la qual s’han format no es veuen reconegudes per les seves capacitats intel·lectuals, com ella mateixa ha patit.
Els nens del carrer
En el context de conflicte armat i violència al país, destaca la manca de protecció de les dones agredides i violades a les comunitats, així com als fills i les filles producte d’aquests abusos sexuals. “És una altra cara de la guerra”, indica. “Les tornen embarassades, són rebutjades i no estimen el nadó que porten dins. Per la religió, al Congo està prohibit avortar, i ens trobem amb el problema dels ‘nens del carrer’, que viuen sense afecte i sense protecció”.
“Aquests infants creixen amb l’estigma de ser els fills d’una violació, els fills del diable, com els anomenen per conviccions religioses. Amb set, vuit o nou anys es busquen entre ells, busquen el seu propi grup, que esdevé la seva pròpia família. Llavors, arriben els grups armats i els agafen com a nens soldats perquè els ofereixen alguna alternativa que no els dona ningú més”, afirma la defensora.

Així, les dones pateixen violència en el si familiar, en el conflicte armat i també en el marc de les institucions, ja que és mínim el nombre de polítiques amb un càrrec públic a la primera línia. La defensora fa seva una dita que diu que “el Congo és la capital de la violència vers les dones”, una realitat sovint amagada als mitjans de comunicació.
“Les dones creixen amb la idea que són una part de l’home”, lamenta. Temes com la sexualitat són, generalment, un tabú a la família, de manera que les adolescents ho aprenen a l’exterior, i la seva vida es resumeix en què “tot just sortir de la infància, la nena entra en el matrimoni”.
Si bé és cert que el Protocol de Maputo atorga a les dones africanes drets econòmics i de benestar social, a la pràctica, diu Sylvie Luzala, “la religió mana molt a la comunitat”, no només envers les dones, sinó també en la manca de drets del col·lectiu LGTBi+.
Detencions
Per treure a la llum informacions d’aquest tipus, Silvie Luzala ha estat arrestada diverses vegades. En una ocasió, per reivindicar la gratuïtat de l’ensenyament primari, tal com estableix la Constitució. Una altra vegada, arran d’una entrevista televisiva sobre com organitzar-se i manifestar-se el 8 de març. També la van detenir per defensar els drets dels infants, si bé en aquesta ocasió va estar quatre dies a comissaria i la van deixar anar sense càrrecs. Del seu pas per comissaria, remarca que “la policia no és disciplinada, hi ha amenaces verbals i físiques”.
“Aquesta situació, com a dona casada i mare, no és fàcil, comporta pressions a la casa”, reconeix, ja que ha rebut amenaces anònimes a casa seva i fins i tot van assaltar el seu habitatge en presència dels seus fills.
Viure sota la tensió constant comporta repercussions psicològiques, com espantar-se en sentir algun soroll al carrer o en sonar el telèfon, i és que la inseguretat generalitzada a tot el país fa la sensació que “la mort està a tot arreu”.
Per tot això, ha estat acollida al Programa Català de Protecció a Defensors i Defensores dels Drets Humans, impulsat per l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament, amb la coordinació de la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat. Durant sis mesos, durà a terme activitats de sensibilització i incidència al territori català, per informar sobre la situació de les persones defensores de drets humans a la República Democràtica del Congo.
2 comentaris
Jo vaig assistir a l’esmorzar del col·legi de periodistes, i em va semblar molt sensacionalista la interpretació poc fidedigna que es va fer de la intervenció de la Sylvie Luzala, Un exemple, quan va dir l’havia detinguda, la intèrpret va afegir “sense cap mena de garanties”, i al meu comentari discrepant, va pregunta a la ponent per confirmar que era així.
Sense fer de defensor dels maltractadors, m’avala la meva trajectòria, algunes acusacions de la periodista ponent em van semblar molt descontextualitzades, com quan va dir que les dones per arribar a ocupar un càrrec important havia de ser, textualment, sacrificant el seu cos. Val a dir que en algunes llengues del Congo aquesta expressió pot tenir una diferència semàntica que allunyi el subjecte de qüestions sexuals. Sense saber en quin sentit la Senyora Luzala la va fer servir, m’estimo creure que més enllà d’algunes barbaritats, ella no va arribar a acusar la dona congolesa de caure a fer servir el seu cos per a l’ascensió als càrrecs.
Per acabar, seria de justícia oferir el dret de riposta a alguna altra periodista congolesa, independent.
Jo com a congolesa, vull manifestar el meu desacord amb aquest article. No reflecteix gens la situació real de la dona a la República Democràtica del Congo (RDC). L’article és ple de tots els estereotips a què se solen recórrer des d’Europa per parlar del continent Africà.
El principal problema que pateix la dona a la RDC està relacionat amb la invasió per part del seu veí Rwanda per extreure els seus recursos miners, fonamentals per a la transició tecnològica mundial. Aquesta situació es manté des de fa més de 20 anys amb la complicitat de la comunitat internacional, el silenci dels mitjans de comunicació i la passivitat de les ONG. D’altra banda, les dones a la RDCongo pateixen igual que arreu del món, i lluiten per continuar conquerint drets.