És coneguda la capacitat de la racionalitat neoliberal de cooptar, integrar i engolir lluites socials. És cert que ha mostrat una gran capacitat política per aconseguir que algunes lluites operin virtuosament a favor del capitalisme. Efectivament, el neoliberalisme intenta consumir l’esperit de rebel·lia. Slavoj Žižek considera que el capitalisme va capturar la retòrica dels estudiants dels anys seixanta i setanta en el trànsit d’un “esperit del capitalisme” a un altre. La retòrica seixanta-vuitena, considera el filòsof eslovè, mai no va consistir en la impugnació del sistema, sinó en el trànsit d’una forma particular de dominació a una altra de diferent. Els estudiants volien un nou amo i ho van aconseguir, “disfressant el permissiu amo postmodern el domini del qual és encara més gran perquè és menys visible” [1]. Žižek cita a Lacan quan es referia als estudiants que es manifestaven als carrers parisencs: “com a revolucionaris, sou uns histèrics a la recerca d’un nou amo. I ho tindreu”.
Igual que Žižek, els sociòlegs francesos L. Boltansky i È. Chiapello també van intentar mostrar els efectes “perversos” de les lluites dels anys seixanta i setanta. A la seva obra El nou esperit del capitalisme argumenten que la crítica al capitalisme d’aquelles dècades va ser recuperada i aprofitada pel mateix capitalisme assumint les reivindicacions del 68 com a pròpies de la seva estructura productiva. Responsabilitzen la “crítica artística” d’haver jugat un paper fonamental en la configuració de l’ordre econòmic, polític i social actual. Conceben l’activitat artística com el model sobre el qual suposadament s’ha inspirat l’economia neoliberal. A més, argumenten que la “crítica artística” –fundada sobre la llibertat, l’autonomia i l’autenticitat– i la “crítica social” –fundada sobre la solidaritat, la seguretat i la igualtat– són incompatibles. La conseqüència del 68 va ser l’abandó de l’anàlisi de les estructures del capitalisme i la substitució per la reivindicació de punts de vista morals dels individus a les societats democràtiques.
Crec que aquests plantejaments obvien que la pretensió conservadora de desviar les tendències en curs, de surfejar els esdeveniments i moments de ruptura, de pretendre hegemonitzar i liderar els desplaçaments esdevinguts, ha estat una constant al llarg de la història. El capitalisme sempre ha buscat neutralitzar les impugnacions a l’status quo, les crítiques antisistèmiques, incorporar-les al seu interior donant-los un lloc heterònom. No hi ha res de particular a la relació neoliberalisme/maig del 68, ni a les actuals reivindicacions feministes, antiracistes i ecologistes, que no hagi tingut lloc en altres moments històrics. Això no vol dir que no sigui pertinent analitzar com el capitalisme postfordista va integrar la crítica en noves formes hegemòniques de pensament, però sempre que el retret sigui llançat al capitalisme i no a la crítica, o sigui, sempre que seguim el camí invers al traçat tant per Žižek com per Boltanski i Chiapello. L’arquitecte Eyal Weizman narra com les tàctiques militars dissenyades per diversos generals de les Forces armades de l’exèrcit israelià estan influenciades per alguns conceptes de G. Deleuze, F. Guattari, G. Debord o J. Derrida [2]. Després de llegir la seva interessant anàlisi, seria un sense sentit culpar la filosofia francesa contemporània del “gir postmodern” a les tàctiques de les guerres urbanes.
Són moltes les perspectives que professen una enorme fe en la capacitat del sistema per absorbir-ho tot. Però la captura mai no té lloc de manera total, com un crim perfecte, ja que és sempre un lloc de disputa. És curiosa tanta atenció al dispositiu de captura, quan es tracta d’un dispositiu simbòlic, però al qual se li atribueix un poder que és capaç de catalitzar demandes. La idea que en les lluites feministes, antiracistes o ecologistes resideix ja el germen del neoliberalisme és una hipòtesi reaccionària. Una mirada políticament operativa hauria de preguntar-se per què el neoliberalisme té la necessitat de “capturar”, atendre els seus components amenaçadors i el potencial radical de les demandes.
No és la dimensió excessiva, desbordant de les lluites allò que fa que puguin ser posteriorment cooptades? La creença en el “crim perfecte neoliberal” no té l’origen en l’assumpció d’un principi de límit, d’aferrament al que ja existeix? No és aquesta diferència qualitativa, entre l’excés i el límit de les lluites, cosa que pot explicar la possibilitat o no de la seva captura? La força del crim perfecte és també símptoma de cancel·lació de futur, incapaç d’entreveure que, justament, per la força i la potència de transformació cap al futur les lluites van poder ser cooptades.
Una segona mirada, també pròpia de “criminalistes perfectes”, sol posar l’accent en la suposada autenticitat de les lluites abans de la captura, al moment pristí, incontaminat, pur i original. Fet que de vegades pot conduir a l’exaltació de l’explotació, la dominació, l’exclusió o la marginalització. El plany davant la impotència del present acostuma a venir acompanyat d’una mirada nostàlgica del passat. Farts de tanta captura neoliberal sobre les mal anomenades lluites culturals (ciutats verdes que gentrifiquen, samarretes a les botigues Zara amb el lema “I’m feminist” o publicitat multicultural a Benetton), s’espera que la vida torni a adquirir certa textura a través de la restitució simbòlica del paisatge domèstic i urbà; un estil i una forma de fer, una forma detinguda al voltant d’un passat industrial, fàbriques victorianes, arquitectura brutalista entre boirines, dur entramat industrial, edificis de maons vermells dickensians, oxidats magatzems portuaris, carrers foscos, suburbis, ambients sorollosos, residus als rius, ciutat fumejant, formigó, barris racionalistes, places dures, teulades de plom, fòssils moderns, restes d’objectes metàl·lics, estatus en ruïnes, espectres industrials, realisme brut , rusticitat, lletjor i rudesa estètica. La reproducció d’un paisatge, una col·lecció de fotogrames, que imposi els cicles naturals, una nostàlgia material de repetició i permanència. En aquesta càrrega utòpica al voltant del paisatge, la seva fantasia renovadora i imatge depurada, s’hi amaga també l’altra banda, allò encara no capturat: la brutalitat de sempre i els seus quotidians crims imperfectes.
[1] Žižek, S. (2008), «Mayo del 68 visto con los ojos de hoy», El País, 1 maig.
[2] Wizman, E. (2012). A través de los muros. Cómo el ejército israelí se apropió de la teoría crítica posmoderna y reinventó la guerra urbana, Errata Naturae, Madrid.
Catalunya Plural, 2024 
