Són tots els fenòmens que ocorren en aquest món traduïbles i reductibles a termes econòmics? O, per apuntar amb més precisió i especificitat, són tots els fenòmens un conjunt de màscares sota les quals sempre trobem el signe dels diners?
Aquestes dues preguntes, lluny de ser hipotètiques, crec que constitueixen el substrat sota el qual estem assentant les nostres societats. Sens dubte, hi ha una creixent inclinació a pensar que sí, que tot al món són diners. I no ens enganyem: la lògica del nostre temps està presidida per la potencial capitalització de tot allò existent (d’on sorgiria si no el terme capitalisme?).
Això no obstant, és tota forma de violència, odi o prejudici un pretext o camuflatge per dissimular unes intencions pecuniàries?
Ens hem acostumat a un món on gairebé qualsevol cosa que imaginem té un preu de mercat. Tot i això, abans que la neurosi pròpia d’aquest tardocapitalisme arribés a tots els racons i àmbits de la nostra vida, ja s’havien construït mons (i també s’han construït posteriorment: encara que haguem estat encegats per la brillantor de les nostres monedes lluents).
En aquests mons pretèrits, les ideologies dominants es van sustentar sobre idees en què els diners eren a penes accessoris i, en canvi, criteris com ara la superioritat racial, la integritat eticomoral, la concepció de poble elegit, per esmentar només alguns exemples, eren no només centrals, sinó reguladors. És a dir, eren criteris que generaven i alimentaven una visió del món fins al punt que aquests mons no eren pensables sense els criteris esmentats (tractem d’imaginar el Tercer Reich nazi sense la idea de raça ària o de volk alemany, per exemple).
La filòsofa Alenka Zupančič escriu al seu llibre The Odd one in: On comedy que la ideologia dominant tendeix a mostrar-se com a no-ideològica en la mesura que no tenim distància respecte a ella. És a dir, tal com també indica Mark Fisher quan parla del seu realisme capitalista, la manca de perspectiva fa que veiem el nostre ideari com una cosa necessària, inevitable; que confonguem aquesta manera de ser les coses amb les coses “en si mateixes”. Per això, estem molt acostumats a habitar un món ple d’injustícies en què habitualment escoltem: “és el que hi ha”, “les coses són així”, “el món funciona així”, etc. Tot i això, altres mons no només són possibles, sinó que s’han donat… i, fins a cert punt, encara persisteixen.
El fet que el nostre món actual estigui immers en una voràgine capitalista no implica que tots els significants anteriors hagin deixat de ser operatius. Tampoc els significants que operen criteris de segregació i discriminació. Hi continua havent supremacisme, xenofòbia, racisme, sexisme, etc. I aquestes idees no obeeixen a una lògica purament economicista, tot i que sovint s’hi puguin associar.
Amb aquest escenari desgranat llegim que, segons sembla, hi podria haver un interès ocult en la recent invasió de Gaza: la regió alberga unes enormes reserves de gas, estimades en almenys 500.000 bilions de dòlars. En un moment en el qual les sancions a Rússia han fet imperatiu buscar nous proveïdors de gas, aquest dipòsit podria ser una gran notícia per a Occident, que no hauria d’accelerar la transició energètica ni patir costos tan desmesurats en el preu de l’energia.
En aquest sentit, si aquesta notícia es confirma, podríem comprendre millor, no pas justificar, la massacre que s’està produint: es tractava una altra vegada dels diners, dels bruts diners i de l’interès geoestratègic per mantenir l’equilibri vigent entre les potències econòmiques, allò que és al darrere d’aquesta barbàrie.
Per aberrant que ens sembli, si ho traduïm a un problema extractivista/econòmic, la situació ens resulta més fàcil de comprendre. Això és així perquè és traduir el conflicte als termes operatius/reguladors de la nostra realitat: si el món actual és mogut pels i per als diners, si el gas és el leitmotiv de Gaza, entenem la problemàtica sense gaire dificultat. I comprendre la situació ens resulta molt útil per passar de la immobilitat i la inacció a la indignació mobilitzant: fins quan ho continuarem reduint tot a cendres per uns quants diners més?
No obstant això, que la nostra lògica neoliberal tingui en el capital el seu fetitxe màxim no vol dir que tot significant anterior s’hagi tornat inoperatiu, ni tampoc que no es puguin generar nous significants aliens a aquesta lògica. Així, potser els dipòsits de gas a Gaza poden ser un factor que cal tenir en compte per a la seva invasió, però és difícil dir que tota la deshumanització involucrada en aquest procés i el nivell de massacre que estem veient es redueix a un simple càlcul econòmic.
Com si no s’hagués pogut produir en un territori erm. Com si aquesta invasió només servís per provar munició, per extreure gas i per, en definitiva, treure’n profit.
Les lògiques del poder i la dominació sempre han posseït més tentacles que el de l’extractivisme econòmic, encara que aquest hagi estat sempre important i avui sembli acaparar cada espai i cada moment. Quan fem això, quan reduïm Gaza a un conflicte per interès econòmic, perdem els matisos d’una realitat molt més complexa. I ho fem perquè volem comprendre, perquè volem que ens tradueixin als termes del nostre món el que està passant, volem que tingui algun sentit tot el que passa, encara que sigui un sentit atroç. En aquest conflicte hi havia i hi ha rancúnia, odi visceral, idees supremacistes, fanatisme religiós, etc. I sí, els diners poden entrar en l’equació. Però no, els diners no ho expliquen ni ho poden explicar tot: hi ha massacre més enllà del signe del dòlar.