Fernando de Lapi va ser alhora un càrrec intermedi del Banc d’Espanya i un poeta que es va relacionar amb personatges que van marcar la història del nostre país. Va néixer a Màlaga el 1891 i va morir a Madrid el 1961. Escrivia els seus poemes al revers dels documents que manejava al banc. Només va publicar un llibre: Suma poètica.
Un bon dia cauen a les seves mans un munt de cartes de Fernando de Lapi. Per què s’anima a convertir aquests documents en una mena de biografia seva?
L’atzar és capritxós. Em vaig comprar una casa a un poble de l’Espanya buidada, a Sòria concretament. Avui aquest poble és una simple pedania de Medinaceli i, tot i que té un sol habitant, alguns caps de setmana pugen a Benamira molts dels que hi van néixer, encara que des de fa temps viuen a Madrid o Saragossa. Un d’ells, Javier, sabia que era periodista i editor i em va dir: “S’ha mort la meva mare i he descobert tres caixes amb documents i cartes d’un oncle meu que es cartejava amb Machado i Unamuno, a més dels escriptors del vint-i-set ”. I em va passar les caixes perquè busqués alguna institució on les guardessin. Jo desconeixia qui era i què havia fet aquest escriptor. Vaig buscar a internet informació sobre Fernando de Lapi i només vaig trobar una referència escrita per un poeta malagueny. Vaig contactar amb ell i li vaig fer entrega del material perquè el col·loqués on considerés pertinent; però abans vaig llegir minuciosament aquelles cartes que Javier havia conservat amb tant d’afecte i vaig considerar que era bo recordar un poeta oblidat que, en determinats moments, va ser el model que va inspirar autors com Jorge Guillén. De Lapi tenia 18 anys i mentre estudiava dret va crear una revista on escrivien molts dels autors importants de l’època. Em va semblar sorprenent aquesta precocitat i vaig al·lucinar quan, entre les cartes, vaig trobar firmes com les de Gerardo Diego, els germans Quintero, Antonio Machado, Unamuno i, sobretot, Jorge Guillén, que quan tenia 16 anys visitava De Lapi per demostrar-li la seva admiració. El cas és que quan vaig començar a mirar tot allò, el que em va cridar l’atenció és constatar que un jove, que acabava de sortir de l’adolescència, apuntés tan alt i al final no hi trobés res a internet, ni tan sols una ínfima ressenya de la Viquipèdia. Vaig parlar amb el nebot i em va definir el seu oncle com un “pagafantas”. Es veu que aquells autors tenien molt de prestigi, però els costava treure la mà de la butxaca a l’hora de pagar, i qui pagava al final la festa era Fernando de Lapi. Em va fer gràcia. Després vaig veure que escrivia sarsueles. Vaig començar a llegir tot allò i em vaig dir: explicaré la història d’un poeta oblidat. Indagar sobre la frustració d’algú que treballava en allò que no li agradava i feia servir el seu temps dissenyant els decorats de la seva propera sarsuela al revers dels rebuts de caixa del Banc d’Espanya.
Pel que sembla, vostè escriu sense un guió previ
Suposo que això ha de ser una mena d’aberració per a un novel·lista. El guió és imprescindible per saber on es vol arribar. No obstant, jo escric igual que al seu dia escrivia els meus articles. El periodista veu, observa i explica el que ha vist sense fer un guió, perquè ni té temps per fer-ho ni cal. Jo escric així, i per això mai sé com s’acabarà la novel·la, ni tan sols què passarà en el camí. Què passa? Com que una novel·la és llarga, mentre l’escrius passen coses. Per exemple, vaig anar a fer una conferència de la meva anterior novel·la, “El vell periodista”, a la Universitat Pompeu Fabra. Explicava als alumnes la influència manipuladora del periodisme sensacionalista i, com a exemple, els vaig parlar de la guerra entre els Estats Units i Espanya. Vaig observar aterrit la cara dels alumnes i els vaig preguntar si algú sabia que havia existit aquesta guerra. Ningú va aixecar la mà. Aleshores els vaig preguntar si algú havia sentit a parlar de la guerra de Cuba i només un va dir que sí, “que es tractava de la guerra d’independència de Cuba”. Li vaig aclarir que gairebé, però que no, que en realitat era una guerra perquè els Estats Units passessin a tenir una colònia, i no perquè els cubans aconseguissin la independència. Estem parlant d’alumnes que per entrar a fer Periodisme en aquesta facultat han de tenir una mitjana del batxillerat i selectivitat molt alta, i vaig pensar que si aquests no ho sabien difícilment ho sabrien altres, i per això a la novel·la vaig considerar que havia de posar èmfasi en aquesta guerra i narrar, alhora que l’evolució de la vida de Ferran de Lapi, la història de la literatura i del país.
El llibre permet conèixer una mica l’època en què transcorre la vida del protagonista, finals del segle XIX i primers decennis del XX.
Jo sóc dels que creuen que un llibre ha d’explicar coses i que, després de llegir-lo, el lector s’ha de quedar amb la sensació que ha après alguna cosa. Això he tractat en aquest llibre. Alguns professors d’història o literatura m’han escrit per dir-me que aquest llibre hauria de ser de lectura obligatòria per als alumnes dels darrers cursos de batxillerat. Crec que es passen una mica perquè els ha agradat el llibre i s’han deixat portar per l’emoció del moment. Però estic convençut que cal fer alguna cosa perquè els estudiants surtin amb uns coneixements bàsics del que ha estat la nostra història recent. Més que un novel·lista, sóc un periodista que escriu novel·les com si es tractés d’articles molt llargs, i busco informació per redactar-los d’una manera tan objectiva com sigui possible.
Fernado de Lapi va voler ser poeta però no va obtenir cap reconeixement. Per què va fracassar?
Jo crec que perquè ell treballava al banc. I treballar al banc per a un escriptor no és gens glamurós. És una cosa totalment marginal. És veritat que hi ha una excepció, que és la de Ricardo León, que era l’autor dels best-sellers de més èxit en aquella època. Va arribar a vendre gairebé un milió d’exemplars d’un dels seus llibres, i també treballava al Banc d’Espanya. Però n’és l’excepció. Ricardo León no era de la generació del 27. Era una cosa rara, anava a part. Però de Lapi sí que es relacionava amb tots els poetes del 27, els coneixia, anava a les seves tertúlies i activitats, però el veien com me’l va definir el seu nebot, com un “pagafantas” que hi era, treballava al banc i el seu ofici era el de banquer, no el d’escriptor. Escrivia com a hobby. Jo crec que el veien així mentre els altres van apostar per l’ensenyament o la política.
De Lapi es va llicenciar en Dret
Sí, va fer Dret. Venia de bona família, perquè el pare era un directiu del Banc d’Espanya, com ell. Escrivia poemes a la part del darrere dels rebuts bancaris. Més enllà de ‘Suma Poètica’, perquè així va titular l’antologia dels seus poemes escrits entre 1908 i 1924, no va parar d’escriure poesia, i a les caixes que em van lliurar com a llegat hi havia centenars de poemes que mai no es van publicar. També feia esbossos dels escenaris de les sarsueles que escrivia. Dibuixava amb certa gràcia.
El llibre el narren la dona de Fernando de Lapi i vostè. És un exercici de creativitat literària.
Aquests són problemes d’escriure sense guió, que saps on comences, però no saps on acabes. No només t’influeixen coses que passen, sinó que a sobre et pots perdre. Tant a la meva primera novel·la com en aquesta he començat a escriure la història d’un personatge i després he acabat enamorant-me de la contraposició femenina que entra a la història. Tot està escrit des del principi fins al final, tret de la primera entrada del llibre, que és quan em vaig adonar que en realitat la dona de De Lapi havia adquirit una importància tan gran que havia de ser la narradora, la que expliqués la història. Quan ja estava la novel·la pràcticament acabada, vaig decidir que tingués aquest pes.
Quina part hi ha de ficció i quina part de realitat? Quin percentatge de cada cosa hi ha a la novel·la?
La ficció és poca. Gairebé tot és realitat. Jo no estava als diàlegs de María Luisa amb De Lapi, que tot es basa en això. Però sí que he investigat com era aquesta senyora, el seu físic i el seu caràcter, pràctic i jovial alhora; en contraposició amb Ferran que vivia marcat per la seva frustració literària. És ella la que diu, “escolta, deixa d’escriure i siguem una parella, anem a divertir-nos, anem al teatre, però no per analitzar l’obra, per gaudir-la com la gaudeixen els altres”. Això canvia una mica el seu món. No estava previst que ella tingués aquest pes. Jo volia explicar la història de De Lapi i ella no entrava als meus plans quan vaig escriure les primeres línies. Per això vaig haver d’afegir un foli d’entrada per justificar aquest protagonisme, que alhora és el que mereixen les dones, que en aquella època depenien injustament de l’home per a tot. Em serveix realment de contrapès. Ella també treballava al Banc d’Espanya, on es van conèixer. Una història que no estava prevista que fos així ha acabat sent així.
El que explica d’Unamuno, Picasso, en relació amb De Lapi, és veritat?
Sí, tot això és cert, però sempre passat pel filtre de l’autor. Per exemple, tot el que explico de la guerra de Cuba, posat en paraules del pare de Fernando de Lapi, és inventat. Vaig considerar interessant introduir-lo després de veure el desconeixement per part dels alumnes, i perquè aquest desastre va marcar la generació del 98. Sé que Fernando vivia amb els complexos del xaval que era coix de naixement, que arrossegava la marginació de ser diferent i no poder jugar al pati amb els altres nens i es tancava al món dels llibres. Però sobre aquest tema ell no va escriure res, encara que em sembla lògic. Això és mig intuïció, mig veritat. El que sí que és cert és la relació i l’afecte existent entre la seva família i la de Picasso.
Parla d´una visita d´un De Lapi molt jove a l´estudi de Picasso.
Això és invenció, o potser no, perquè va poder passar sense que el poeta deixés testimoni per escrit, però, sabent que a De Lapi li agradava dibuixar, vaig pensar que m’anava bé per parlar del pintor i la seva obra feta a Barcelona. Van estar a casa dels Picasso més d’una vegada, i la relació entre les dues famílies va seguir fins molt després de marxar les dues de Màlaga, on eren veïns.
Va viure a Barcelona
Va viure a Barcelona un temps. La seva vida va ser sortir de Màlaga, venir aquí, després van anar a Santander, més tard a Valladolid. Ell era un xaval que no socialitzava amb els altres nois a l’escola. No va guardar gaires records d’aquesta etapa. Els amics dels De Lapi a Barcelona eren la família Picasso, amb els quals sí que tenien força relació.
Explica que va perdre la virginitat en un bordell…
En un dels poemes parla d’una mancebia situada al carrer del Migdia, on el poeta va perdre la virginitat. Ho explica com si es tractés d’un romanç, un romanç fosc que titula “Carn”, i en el qual descriu a la meretriu com “Aquella daifa obesa,/ con cabellos de esparto/ y rostro de clownesa…/ Aquel hediondo cuarto/ y el camastro que no/ purificara el parto…”. Respecte a la visió dels altres clients és molt concret: “Pelotón de cuartel,/ ruda marinería,/ llenaban el burdel”. Avui aquest carrer ha desaparegut de la guia de carrers barceloní i estava ubicada on avui hi ha l’Avinguda Drassanes.
S’ha enfadat algun familiar amb el que explica en aquest llibre?
No, perquè els familiars estan encantats amb el resultat. Javier volia que el record del seu oncle i el reconeixement de la seva obra no caigués en l’oblit, i crec que això s’ha aconseguit. Tots els que ha llegit el llibre diuen que els ha agradat molt, o almenys és el que m’han dit i espero que no siguin gaire mentiders.
Li agrada la poesia?
Sí, vaig descobrir la poesia a través de Paco Ibáñez a l’època de l’institut. Tenia 14 o 15 anys, i aquelles cançons eren el més revolucionari que es podia escoltar. Aquell concert d’Ibañez a l’Olympia, on musicava poemes de Góngora o Quevedo amb lletres com aquella de “poderoso caballero es don dinero”, o aquell “Andaluces de Jaén”, de Miguel Hernández, em posaven la pell de gallina. A través seu em va interessar la poesia i vaig començar a llegir-la. Tots els autors que hi ha al llibre els he llegit, en major o menor mesura.
Què li sembla la poesia de De Lapi?
És normal. Era una poesia molt eclèctica. Hi havia una mica de tot. Ell no es va sumar a cap dels ismes que hi va haver. Mai no va deixar d’escriure poesia, però introduïda a les seves sarsueles i aquest tocar massa pals va fer que no destaqués en cap. Al final et quedes una mica apartat si tu no ets en cap de les tendències de moda, si no et defineixes d’una manera clara. És com el que vol ser neutral sempre i rep hòsties per tot arreu, perquè ningú no entén la teva posició neutral i la recerca de l’objectivitat. Jo faig molt èmfasi en el tren que va de Madrid a Sevilla, a una reunió de poetes destacats. Aquí neix la Generació del 27 i a ell, que es considerava amic íntim de Jorge Guillén, no el conviden. Aquí sí que hi ha un cert ressentiment. La correspondència amb Guillén i els altres poetes del 27 s’interromp totalment en aquella època. Després, en èpoques posteriors, totes les cartes que va conservar tenien més a veure amb el teatre que amb la poesia.
De Lapi publica l’obra de poetes importants a la seva revista, però a ell no el consideren dels seus
La seva revista la va editar quan tenia 18 anys i hi havia més autors del 98 i de la generació de Juan Ramón Jiménez que de la del 27. El curiós és que De Lapi passés de ser admirat pels més joves a totalment oblidat. Suposo que els que li van enviar articles, com Unamuno, el veien com un jove entusiasta i emprenedor, més que com un escriptor consagrat. Guillén li va enviar la seva tesi doctoral mecanoscrita i li va demanar que corregís les faltes d’ortografia que poguessin haver comès les mecanògrafes, que no ell, aclareix. Imagina’t fins a quin punt hi havia una relació d’amistat i gairebé d’admiració i respecte de Guillén cap a De Lapi, que dipositava la seva tesi doctoral perquè la corregís abans d’enfrontar-se al tribunal. I després d’aquesta relació no en va quedar res.
De Lapi escrivia sarsueles, però sembla que no se sentia realitzat amb aquesta tasca.
Amb dues de les seves sarsueles va tenir força èxit, però ell volia ser poeta. Jo crec que la sarsuela va ser un refugi per continuar escrivint poesia i mantenir el contacte amb el món de la cultura. Al llegat rebut també hi havia alguna obra inèdita.
Políticament ens presenta un falangista no gaire convençut
Si analitzes l’època, tots eren amics i poc polititzats. La seva vida era a les revistes culturals i les tertúlies. Recorda les crítiques d’Unamuno als autors del 27, dels quals deia, més o menys, que escrivien xorrades i no es mullaven en els temes polítics. Qui va ajudar més Miguel Hernández, que era el més pobre i identificat amb el comunisme? No va ser cap altre que Jose María de Cossio, que era de dretes. Guillén va arribar a escriure coses per a la Falange, encara que després se’n va penedir i va buscar l’exili. A la guerra hi va haver una situació estranya. Hi va haver por, i amb les pors la gent s’aixopluga on pot. És una cosa que també he volgut transmetre al llibre. Intentem ja objectivar i oblidar el tema de la guerra, deixant d’explicar-la com una història de bons i dolents. Dolents van ser tots, perquè el que mata és un assassí. És així. Cal acceptar-ho com va ser. Evidentment, hi ha uns dolents inicials, que són els que no van respectar unes eleccions democràtiques i van donar un cop d’estat. Però després, la barbàrie va estar a tot arreu, i els vencedors van passar la factura als perdedors. Això ningú ho pot negar.
Va a la manifestació de la Plaça d´Octubre de suport a Franco quan l´ONU demana la retirada dels ambaixadors a Espanya. Ho justifica dient que hi va perquè si no ho fa quedarà marcat.
No tenia cap altra opció. Té un càrrec al Banc d’Espanya. Si s’assabenten que no hi va… Segurament hi van anar en grup tots els del banc. Com no hi havia d’anar ell! Les represàlies en aquella època serien immediates.
A l’etapa final aprecia autors com Gabriel Zelaya, José Agustín Goytisolo, Gloria Fuertes, José Hierro, Blas de Otero… Evoluciona cap a l’esquerra?
Això ja forma part de la meva ficció. Li agradava la poesia i vull pensar que va apreciar l’obra de tots aquests poetes, com l’estimo jo. A la poesia de l’època hi havia dos tipus d’autors: els que eren addictes al règim, que tot ho basaven en la religió, i els que no, els que la vivien des del desarrelament. Suposo que a ell, pels seus escrits, li agradaven tots els que tenien qualitat, des de Blas de Otero als Panero. De Lapi no va evolucionar. Sempre es va mantenir al marge de la política. Li agradava el món de la cultura, de la literatura. Va publicar molts articles, crítiques literàries, obres de teatre. Ell volia ser poeta i la política li importava un rave. Va ser falangista per seguretat i covardia, perquè alguna cosa havia de ser perquè el deixessin treballar en pau.
Quan mor, la seva dona entra al seu despatx i troba un poema inèdit d’Antonio Machado que publica ara al llibre. Tota una exclusiva
Crec que aquest poema no ha estat prou destacat en la promoció del llibre. També hi ha un article molt interessant d’Unamuno, en què explica la seva filosofia sobre els nacionalismes. Crec que el llibre pot tenir un valor pedagògic pels alumnes de Batxillerat, i fins i tot pels estudiants de carreres de Lletres. Cal saber una mica de la història recent del nostre país.
Corren mals temps per a la poesia?
Horribles!
Tindria sentit publicar un llibre amb els poemes inèdits de Fernando de Lapi?
Hi ha molt material que no s’ha publicat. A la seva ‘Suma Poètica’ recollia les poesies que considerava millors. Entre el material que em van passar hi ha 500 poemes més i obres de teatre inèdites, que potser es poden conservar a l’arxiu del museu d’Almagro, tal com vol intentar Rafael Inglada. La majoria dels llibres no arriben a vendre 2.000 exemplars. Si són de poesia molt menys. La poesia ven cent exemplars, dos-cents. No crec que sigui prou famós Fernando de Lapi, malgrat la meva novel·la, perquè algú s’animi a publicar un llibre amb aquest material. Tret que sigui una institució.
Semblaria que la poesia era més ben valorada anys enrere.
Els poetes mai no han viscut de la poesia. Tothom ha de guanyar-se la vida i els poetes ho han sabut fer en altres camps, alhora que escrivien els seus poemes. Els de la Generació del 27, a excepció de Miguel Hernández, eren nens bé, que els seus pares van enviar a Ginebra, París o a Londres, perquè ampliessin els seus estudis. No era normal en aquella època, que era de molta pobresa. No vivien de la poesia. Eren gent molt acabdalada i després gairebé tots van acabar sent catedràtics o professors d’institut.
Molta gent coneix poesies gràcies als cantants que els posen música
Jo crec que la poesia és emoció. T’emociona i no saps per què, com em van emocionar les Coplas a la muerte de su padre, de Jorge Manrique. Tenia 14 anys quan vaig sentir la versió d’Ibañez i vaig devorar el llibre, tot i ser literatura de transició entre l’Edat Mitjana i el Renaixement.
S’animaria a escriure poesies?
No, o si més no amb intenció de publicar-les. Cal tenir una sensibilitat molt especial, ser capaç d’escriure una cosa que realment toqui la fibra, que emocioni. Amb la poesia he gaudit molt, he gaudit tant en llegir-la com en escoltar-la en les veus de Paco Ibáñez o Serrat.
