Els personatges famosos tenen la virtut -en una societat digital on l’espectacle és (gairebé) tot- de posar a l’agenda política vells assumptes. El racisme no és cap novetat, tampoc al futbol (i en altres esports) on es “practica” des de fa anys en partits, fins i tot, d’infantils. Durant molt de temps les autoritats esportives espanyoles ho han ignorat, sense sancionar els clubs i els seus socis, protegint el negoci que genera l’anomenat esport rei. És, ara, que tots s’esforcen a donar suport a càstigs i exigir més educació, com si amb això es resolgués el problema.
Recentment, un estudi de la FAD apuntava que un 25% dels joves espanyols comparteixen idees xenòfobes, encoratjades per l’extrema dreta que no dubta a atribuir als emigrants tots els mals de la humanitat. Per descomptat que a Espanya hi ha conductes i discursos racistes, i no només per haver expulsat en el passat els jueus, sinó pel que passa avui, en ple segle XXI. Tots saben que els necessitem per sostenir el creixement econòmic, i que no ens treuen aquells treballs que ja no volem fer per precaris o desagradables. El què “denunciem” és que reben més ajudes per al seu gaudi, que són sorollosos o amb massa desimboltura sexual, que viuen la vida, en definitiva, d’una altra manera. Això és el que alguns senten com un robatori, el d’aquells plaers que no tenen -per dificultats o coaccions- i la manca dels quals imputen a l’estranger que en gaudiria a costa seva.
El racisme, com la misogínia, són fets de discurs, tesis acordades per col·lectius més o menys amplis que ordenen les relacions socials, defineixen els rols i les maneres de gaudir. No hi ha cap raó genètica ni d’absència d’òrgans màgics que justifiquin les desigualtats. Una prova recent és la notable diferència entre els recursos que els governs han dedicat al rescat del submarí Titan i els que altres institucions no van dedicar per evitar el naufragi d’un vaixell de migrants, que es va enfonsar davant de Grècia amb 500 persones que segueixen desaparegudes. El racisme és, sobretot, un discurs, un rebuig a aquell que encarna -en la seva manera de viure- diferents maneres de gaudir.
Aquest discurs agafa forma en propostes polítiques -fora d’aquestes costa més que aparegui- que l’alimenten i es viralitza en períodes electorals, apel·lant a les misèries de cadascú, a les seves debilitats i vulnerabilitats psicològiques. No és difícil despertar la fera que cadascú alimenta quan se n’evoquen les pèrdues, reals o imaginades: privacions, rebutjos, odis i rancúnies. La por i la incertesa, en èpoques de mudances, són útils bàsics per als enginyers del caos (Da Empoli) que aconsegueixen imposar la divisió nosaltres/ells com a eix central.
Sancionar i educar són pràctiques necessàries, però insuficients. Acollir allò estranger que a cadascú ens inquieta requereix alguna cosa més que multes i bones paraules. Cal posar el cos, trobar l’altre real i compartir-hi les dificultats, que ens igualen més que ens separen. Amb joves són oportunes les tasques col·lectives, trobades que combinen aprendre i servir, donar i rebre. Joves, immigrants i autòctons, que ajuden a l’hora d’acollida d’una guarderia, cuidant els nens que ells mateixos van ser, si escau, descuidats. Adolescents digitalitzats que posen en ordre l’arxiu d’una ONG o voluntaris mestissos d’un Banc de Sang. Respirar amb l’altre torna familiar allò estrany de cadascú i renova l’aire que necessitem per conviure junts.
Catalunya Plural, 2024 
